Jordi Lara. Cultura popular tradicional i globalització

Ja fa temps que els taumaturgs, els ideòlegs i els executius de la modernitat ens avisen que ens endinsem en l’era de la globalització. Globalització econòmica, s’entén: un únic i magnífic mercat per al creixement desaforat de l’economia dels més poderosos. El mercat de l’era digital, possible gràcies a l’expansió de les telecomunicacions i legitimat pels valors d’interculturalitat que es deriven dels corrents migratoris. Desitjable o no, la globalització econòmica és, segons diuen, l’única alternativa de creixement, imprescindible per garantir el benestar econòmic d’aquest país en un futur. Potser no hi ha més remei que apuntar-se a la globalització i segurament tampoc no ens queda alternativa: ja fa molts anys que la ballem, la campanya globalitzadora, encara que ara l’hagin batejat amb noms i cognoms i s’hagi manifestat de forma explícita. La qüestió, doncs, és que no ens agafi desprevinguts: quines condicions culturals exigirà aquest nou escenari? En el marc de quins valors es desenvoluparà? Quins moviments determinaran el cànon artístic del demà? En definitiva: com haurà de canviar la nostra cultura per resistir i projectar-se adequadament en aquest nou marc?
Vet aquí unes qüestions de resposta prou aventurada que ens fan intuir, tanmateix, que la nova era pot trasbalsar significativament la fisonomia de la nostra cultura i -encara amb més intensitat per la seva fragilitat i la seva submissió als avatars polítics i socials- la idiosincràsia i la pràctica de la nostra cultura popular-tradicional. Aquells qui estimen aquesta realitat cultural i, encara més, els que s’entesten a trobar les claus que en garanteixin la vitalitat futura no es poden pas estalviar aquesta mena de reflexions, ni que siguin tan genèriques com les que segueixen.


L’esquer de la uniformització cultural
Segons diuen, la primera consigna per als països aspirants a globalitzar-se és la necessitat de ser culturalment competitius. I hem de sospitar que això no vol pas dir “competitius” a un nivell qualitatiu, si no és per a la projecció d’una imatge de modernitat i eficiència en el sector “serveis”, apartat en què s’inclou l’activitat artística segons la visió mercantilista dominant. Ser competitius vol dir, a priori i en aquest nou espai, rendibles a nivell econòmic. Les noves tècniques de les telecomunicacions afavoriran aquest nou mercat i la distribució d’aquests productes culturals. Però... quina mena de productes culturals? Si el que es tracta és d’eixamplar mercats, de seduir tantes sensibilitats com sigui possible, aleshores la temptació és claríssima: potser caldrà practicar i exportar unes expressions artístiques que puguin seduir arreu i en diferents nivells de consum cultural. És a dir: fer propostes artístiques d’acord amb aquesta supracultura globalitzadora americanitzant, per agradar més a més gent i ser més competitius en aquest mercat mundial.
Així doncs, el perill no ve tant per la possible imposició d’una supracultura uniformitzadora per part dels més poderosos globalitzadors sinó per l’actitud cultural que nosaltres adoptem davant d’aquest nou marc. Caure-hi de quatre grapes seria practicar en el terreny artístic el mimetisme de models forans, parany encara més temptador en aquest país tenint en compte la inclinació d’alguns paisans a menystenir tot allò que és propi de forma arbitrària i com a prova de cosmopolitisme esnob. És el parany en què cauen tants i tants artistes catalans que per ser universals creen productes clònics, ja sigui de la gran indústria cultural nord-americana o de tradicions estrangeres. És el cas d’alguna expressió ilÝlusa del cinema català que vol imitar el cinema americà; el cas dels cors catalans que van a Alemanya i ofereixen versions aproximades de Beethoven mentre els alemanys, astorats i alhora compadint-se, els sol·liciten de tot cor una mostra de repertori català; és el cas dels músics catalans que prefereixen tocar un compositor rus de tercera fila que un català de segona -i, sovint, per ignorància del repertori propi, és a dir, per incompetència professional- ; és el cas del grup de rock català que canta en anglès per vendre a l’exterior i no sols no ven enlloc sinó que mai no emprendrà el camí de crear un so propi i original, que és el que en definitiva interessaria; i és el cas del ballarí català que per no caure en l’espardenya i la barretina opta, il·luminat, per la “peineta” i els “faralaes”, més digeribles a l’estranger i més prestigiades i glamouroses, fins i tot, a casa.

Afortunadament, no cal ser cap autoritat crítica per saber que en art és bo allò que és autèntic i genuí, que sols partint de l’especificitat local es pot esdevenir universal: Rodoreda, parlant-nos de la Gràcia de la primera meitat del XX a “La Plaça del Diamant”, Mompou, reinventant el cançoner tradicional català a les “Cançons i danses”, la Dharma, fent ballar transcontinentals amb un nou so de tenores i tibles rellegit en clau rockera… per citar tres expressions absolutament universals de la nostra cultura que, sense cap mena de dubte, són culturalment competitives arreu del món. A una cultura petita com la nostra que es vulgui vendre a l’exterior, primer li cal ser competitiva qualitativament, i només aleshores podrà ser competitiva econòmicament. Només partint de l’anècdota, de la fidelitat a l’essència personal i cultural del creador, es pot produir una obra d’art sincera i emotiva. El recentment guardonat director italià Nani Moretti ja va donar a Cannes la seva recepta per conquerir mercats exteriors: “la millor manera de vendre el cinema italià és fer-lo molt italià”.
Al costat de la seva rendibilitat lúdica, és innegable que la CPT s’identifica amb una realitat històrica col·lectiva, amb una tradició d’identitat. En aquest sentit, el material artístic que forneix la CPT catalana pot ser garantia d’especificitat: el punt de partida temàtic perquè els creadors d’aquí treballin amb la confiança de ser fidels a la seva formació personal i col·lectiva i de seguir el camí que mena a la qualitat artística. És a dir: a la competència artística ben entesa.


Sobre el mestissatge
cultural
El mestissatge cultural és un concepte que durant els darrers anys s’ha refermat com a valor desitjable. Per una banda, com a alternativa amable a la campanya cultural universalitzant del programa globalitzador: no caldrà parlar ja d’una sola cultura, sinó d’una escudella de cultures. Per altra banda, com a conseqüència inevitable dels corrents immigratoris que afecten els mateixos promotors de la globalització, la societat occidental.

La CPT autòctona té molt a dir en el pla d’acolliment que exigeix qualsevol contacte intercultural. Són justament les expressions musicals, coreogràfiques i festives de la CPT les que millor propicien el contacte intercultural entre els que ja hi són i els que arriben: per a molts catalans la primera via de coneixença de la dimensió humana del magrebí ha estat el consum de les seves manifestacions musicals o coreogràfiques que sovintegen en el marc de festivals de música folk, músiques ètniques o festes de la diversitat. En aquest sentit, considerar la música com un llenguatge universal referma el mateix tòpic: és més senzill assistir a un concert i deixar-se seduir per la música i la dansa que esforçar-se a aprendre l’àrab o entendre l’Islam -amb tots els seus trets culturals xocants per a un occidental-, opció que per altra banda tampoc no tindria una lògica colÝlectiva. Vet aquí, doncs, un camí fressat per a l’entesa, la convivència i, finalment, la integració.
Les manifestacions de CPT són un factor importantíssim de l’educació en la diversitat per al nadiu, i també, com veurem, d’integració per a l’immigrant. Per això, no és estrany que des dels agents polítics i socials es promocioni el mestissatge cultural com a factor de cohesió social. Potser, cal saber-ho, la promoció d’aquest valor tampoc no respon a criteris indiscutiblement ètics, almenys, en l’esfera interestatal: no hi ha hagut cap veritable revolució econòmica que no necessités legitimar-se en valors ètics, com ho va fer el feudalisme sobre l’expansió del cristianisme, l’era moderna sobre l’humanisme o la revolució industrial sobre el romanticisme patriòtic. Després d’haver practicat l’imperialisme colonitzador i haver propiciat la situació luctuosa de l’emigració, el programa econòmic dels països més poderosos transforma l’inevitable –la immigració- en desitjable, primer, i després en necessari, bo i promocionant una realitat sobre la qual es pot construir tota una nova consciència ètica, un valor atractiu, engrescador, versemblant des del punt de vista de la correcció política i emparat pel glamour de la modernitat: el mestissatge i la interculturalitat. I aquest nou marc ètic li va perfecte per a l’expansió del nou model econòmic mundial: s’obren les cultures, s’obren els mercats.

Per altra banda, la interculturalitat –més que el mestissatge- tampoc no ens ha de venir de nou. Des de fa una colla d’anys, i sembla que cada vegada més, el flamenc és present a les programacions culturals d’aquest país. Això és un fet. I és un fet que com a manifestació musical i coreogràfica de cultura popular-tradicional el flamenc gaudeix avui a casa nostra d’un prestigi artístic creixent avalat per una campanya mediàtica inspirada en primer lloc en l’afany socialitzador de les forces polítiques de l’esquerra espanyolista, en un esnobisme signe de provincianisme cosmopolita de pràctica sovintejada en aquest país que consisteix a valorar més el que és de fora que el que ens és propi, tot plegat amanit amb una mica d’autoodi, i en tercer lloc, en una òbvia major difusió del flamenc a escala estatal, que artísticament ha sabut tirar endavant millor un projecte creatiu modern però fidel a les essències. Caldria analitzar amb més atenció aquesta eclosió i preguntar-nos per què no hem aconseguit projectar almenys amb la mateixa efectivitat les nostres manifestacions de CPT, i en quina mesura això és culpa nostra i en quina mesura ha estat culpa de l’espanyolisme. Tot plegat ha fet que per a molts catalans de les noves generacions, especialment de l’àrea metropolitana de BCN, el flamenc hagi deixat de ser el vestigi del model cultural espanyolitzant agressor que el règim franquista va instrumentalitzar i estereotipar com a cultura “nacional”, i hagi passat a ser un objecte d’interès cultural amb una vitalitat envejable, que es renova constantment per al consum de la gent d’avui. S’imposa, doncs, una reflexió, i encara més després de veure com des d’algunes posicions pragmàtiques neoliberals del país s’ha apuntat que caldria incorporar el flamenc a la CPT autòctona per tal de garantir la cohesió social necessària per fer un bon paper en el nou marc econòmic mundial. És clar que la proposta, que té una lògica empresarial, no té una lògica sentimental, la qual cosa ja la invalida com a plantejament polític de gestió cultural: per una banda, ningú no creu a hores d’ara que la convivència de les manifestacions de CPT catalana i andalusa sigui signe de fractura social; més aviat, ho és de cohesió social en la diversitat, com a model de convivència envejat arreu d’Europa. Per l’altra, aquest plantejament pot donar lloc a perversions com la de projectar una imatge distorsionada de Catalunya per seduir més el turista, mostrant-li només “tablao” i “corridas”.


La CPT catalana del futur incorporarà manifestacions que avui considerem alienes o foranes? Fins a quin punt hi haurà una convivència i fins a quin punt un mestissatge amb altres formes culturals? Si s’esdevé un vertader mestissatge, qui integrarà qui? Podem fer de les nostres manifestacions una eina d’integració real i efectiva?
Sigui com sigui, la veritat és que la CPT dels pobles que arriben serà cada vegada més present a casa nostra. I aleshores, si ens endinsem en el terreny sempre perillós dels “futuribles”, podem apostar diverses possibilitats: que aquestes manifestacions populars-tradicionals de fora s’incorporin a les nostres i es produeixi un vertader mestissatge en aquest terreny cultural específic; que convisquin en la interculturalitat sense que s’arribi a produir una mescla que en canviï la fisonomia; o que la nostra CPT incorpori les persones immigrants a la seva pràctica – i aquesta seria, atenció, l’única manera de preservar segons quines manifestacions de CPT catalana tal com avui les coneixem, si és això el que molts desitgen.
Cal emprendre una reflexió seriosa amb la consciència que sigui quina sigui la fisonomia resultant de la CPT en un futur, no hem de deixar que sigui el producte de la instrumentalització d’una colla de valors per part del neoliberalisme econòmic més cru, aquell que passa per sobre de la nostra realitat històrica i, sobretot , la nostra realitat sentimental.


Encarant la globalització, malgrat tot
Podem traçar, doncs, un pla específic per a les manifestacions de CPT de caràcter artístic dominant i les de caràcter festiu dominant.

En el terreny artístic cal evitar que la globalització econòmica condueixi aquest país a la idiotització cultural - mimesi descafeïnada de productes forans-, els executius de la modernitat convertits en executors de la nostra cultura. Per això, ja ho hem dit, cal continuar sent fidels a les essències, però amb una mirada renovada i trencadora. A la manera que ho han fet en el seu moment històric els grans i veritables mestres: Casals, Gaudí, Dalí. Integrant influències però no diluint-se. Serem competitius si som nosaltres.
Però en aquest sentit també és un fet que allò que coneixem per cultura catalana, la que va legitimar i la que ens va llegar directament la tradició noucentista, la que ens van fornir puntals històrics de la nostra identitat com la normalització ortogràfica a l’entorn de l’Institut d’Estudis Catalans, l’orfeonisme, l’excursionisme o el sardanisme, no acaba de projectar avui una imatge de modernitat. Com si des d’un punt de vista cultural visquéssim de la renda del llegat dels grans, com Ventura, Guimerà, Maragall, Riba, Corominas, Toldrà, Serra. I no ens podem conformar a preservar el seu llegat, per gran que sigui, perquè per a una cultura com la nostra, sense estat i sotmesa a contínues agressions, la supervivència no és sols una qüestió qualitativa: la imatge que projecta sobre els seus consumidors joves és la seva mateixa esperança de vida. Per això, partint del llegat noucentista, cal fer un nou projecte global que deixi de presentar-nos culturalment com a supervivents de la Renaixença. Curiosament, em sembla que en aquest esforç de modernitat la CPT catalana va per davant de la cultura més elitista, potser també perquè la CPT sempre se sent més vinculada als canvis de les mentalitats socials, i per tant, més fràgil. Caldrà, doncs, redoblar els esforços d’imaginació, rigor i qualitat, treballant des de la base, amb un projecte en què la tutela de l’administració se centri més en la gestió promocional de propostes artístiques ben diverses mitjançant l’organització de fires, mostres o cicles que en l’abocament de recursos econòmics en obres faraòniques. Més val crear les condicions per al desenvolupament cultural que no pas promoure-les directament. Ja hem apuntat que en el terreny artístic un dels valors indispensables és la credibilitat, i una tutela excessiva del poder polític, per més ben portada que sigui, fa desconfiar el públic. En art sempre hi ha un misteri incontrolable que participa en el procés creatiu i que determina la capacitat de connexió amb el públic del producte final. Una màgia que ni el mateix creador pot arribar a controlar. Aquest misteri artístic és insubvencionable.


En el camp de la CPT cal que siguin els mateixos gestors, dinamitzadors i artistes que encapçalin aquesta inquietud. En aquest sentit, i com a compromisos i projectes que s’estan covant, cal que el món dels esbarts dansaires faci un esforç veritable per a la commemoració del seu centenari. Cal que el projecte de donar a conèixer la nostra cultura popular al turisme que ens visita sigui veritablement arriscat perquè sigui eficaç. I cal reclamar una operació exterior de màrqueting cultural que vagi més enllà de la projecció de Barcelona com a capital europea del disseny, perquè la cultura popular-tradicional té, i ho ha demostrat, una capacitat de seducció immillorable a l’estranger. Sigui com sigui, cal tirar endavant un nou projecte des de la base, a la manera que ho van fer els modernistes fa més de cent anys quan, volent projectar-se a Europa, van crear un llenguatge personal, propi i modern. En aquest sentit, cent anys després de l’aventura modernista, el Fòrum Universal de les Cultures 2004 ja hauria de ser a l’agenda dels dinamitzadors i practicants de la CPT. La CPT també ha de ser present al Fòrum que ha de legitimar el nou marc cultural que la globalització econòmica propiciarà. Em fa por que, quan s’apropi la data en qüestió, s’aboquin molts esforços burocràtics a reclamar la presència política de la CPT catalana, uns esforços que s’haurien d’haver esmerçat abans en la confecció d’un projecte engrescador que en fes imprescindible la presència. Més enllà d’uns compromisos polítics bàsics, calen uns objectius clars, unes comissions de treball eficaces i, sobretot, una exigència artística sense defallences.


L’esfera de la interculturalitat i el mestissatge afecta també les manifestacions de caràcter artístic, però sobretot les de caràcter festiu. En aquest sentit, potser caldria elaborar un pla consensuat entre els diversos àmbits de la CPT catalana, amb la tutela administrativa en aquest cas, per integrar a les nostres manifestacions les persones immigrants o aquells que, malgrat tot, encara se sentin immigrants. I ho hem de fer bo i sabent que a casa nostra la llengua ha tingut i té prioritat com a eina integradora. És cert que la llengua té les millors qualitats integradores: per al català de tota la vida -i aquesta és una realitat sentimental que supera les prevencions de la correcció política- és català qui és catalanoparlant, i per a l’immigrant, és molt més senzill aprendre la llengua que canviar-se el color de la pell, com pretendrien certes actituds realment racistes a d’altres indrets del món. Però cal convèncer-nos que la CPT catalana és una eina d’integració almenys tan important com la llengua, i que integrant no sols farem una aportació importantíssima a la cohesió social -integrant les persones integrarem les cultures-, sinó que a més garantirem la fidelitat de les nostres manifestacions futures de CPT a la nostra tradició autòctona.
Això no vol dir que haguem d’ignorar la riquesa cultural que ve de bracet amb els pobles immigrants. La nostra cultura, com tantes altres, s’ha bastit de la integració i assimilació de models d’arreu. Les hem de conèixer, les hem d’assimilar, però només les podrem integrar en un futur si arriben a formar part d’allò que entenem per la nostra tradició, per immediata que sigui, és a dir, si les arribem a sentir com a pròpies. Les diverses aportacions culturals que han afaiçonat culturalment aquest territori han estat assimilades només en tant que tradició, la qual, entre d’altres funcions, ha garantit el nostre benestar sentimental perquè ens ha identificat com a poble, entre nosaltres i davant dels altres. Cal, doncs, esforçar-se a conèixer les manifestacions de CPT dels pobles immigrants, però cal fer-ho des de la certesa i l’estabilitat d’una tradició pròpia. I aleshores, aquest contacte intercultural esdevindrà veritablement enriquidor, tant colÝlectivament com individualment, perquè ens farà créixer en la nostra dimensió humana i humanística, aspecte pel qual no crec que vetlli gaire el capitalisme globalitzador més despietat.

I hi tornarem: caldrà retornar manta vegades i des de diverses òptiques a la qüestió original: com pot afectar la globalització a la nostra cultura popular-tradicional?
Aquestes ratlles no poden més que endegar la reflexió necessària ja no per intuir el futur que ens espera, però sí almenys per saber quin és el futur que desitgem i com hi hem de treballar.
En definitiva, si no tenim més remei que jugar al joc que ens proposen, cal fer-ho conscients del pa que s’hi dóna i amb un projecte sòlid que garanteixi el futur de les nostres manifestacions de CPT com a opció lúdica, però també i sobretot, en un primer estadi, com a manifestació identitària. Si la globalització ens ha de garantir el benestar econòmic, caldrà acceptar-la sabent que també la identitat és benestar. I només des del benestar serem veritablement competitius.