Vicenç Villatoro. Una tradició no tan inventada

La naturalitat amb què en el llenguatge acadèmic i en el debat intel·lectual es parla de “l’invent de la tradició” pot arribar a crear una imatge falsa de la nostra cultura popular i tradicional. Algú pot arribar a pensar que aquesta cultura popular és una construcció sobre el buit –o sobre un passat arrasat com un solar per construir-hi de bell nou- a partir dels pressupòsits ideològics del penúltim tombant de segle. La idea d’una tradició inventada pot suggerir que allò que considerem tradicional és una creació d’autor, programada pel noucentisme per inventar-se un país inexistent.

Personalment, no em desagrada l’expressió “tradició inventada”, sempre que siguem capaços de contextualitzar-la. És cert: totes les tradicions que arriben al segle XXI en les societats occidentals són en un cert sentit inventades o re-inventades. Les societats industrials i les ideologies sorgides del romanticisme agafen uns materials que provenen de l’antic règim, que tenen llargues arrels, i els codifiquen, els elegeixen i els donen valor. D’alguna manera totes les tradicions que s’han mantingut vives exigeixen aquestes dues potes: una rel tradicional preindustrial i una reintepretació moderna a partir de les necessitats modernes. Sense aquesta reinterpretació, sense aquestes necessitats, la tradició s’hauria perdut.

Però no ens posem nerviosos ni ens castiguem nosaltres mateixos més del compte. Tradició inventada, la nostra? Sí, però tant com qualsevol altra. Tant com la francesa, l’espanyola, la italiana… Ni més ni menys. No és que nosaltres tinguem una tradició inventada pel noucentisme i ells en tinguin una de genuïna i sense invencions modernes. En tots els casos la modernitat inventa o reinventa. Nosaltres tenim tradicions reinventades pel noucentisme, però d’altres tenen tradicions reinventades pel franquisme, per exemple. Vull dir que l’invent de la tradició, amb el relativisme amb què s’ha de prendre un terme com aquest, no seria en cap cas una descripció d’una patologia catalana, sinó d’una norma en el món occidental.

D’altra banda, és obvi que quan parlem d’invenció de la tradició del que estem parlant, de fet, és de codificació, de fixació, de materials que vénen de lluny. La tradició no és un invent, sinó una construcció nova feta amb material vells, polint-ne uns, menystenint-ne d’altres, privilegiant-ne uns quants. Aquí i arreu. Però el que hi ha abans no és el buit i el que hi ha després no és una cosa absolutament nova de trinca, imaginada en un despatx.

El romanticisme va venir a dir que la cultura popular era l’ànima del poble. Al llarg de la modernitat, s’ha fet una operació inversa: s’ha imaginat una ànima del poble i s’ha buscat la cultura popular que li anava bé. Escollint, rebutjant i per dir-ho així inventant. I això s’ha fet arreu, també aquí. En bona part, la definició de l’ànima del poble a Catalunya es fa des d’una matriu noucentista i, per tant, es va als antics materials de la cultura popular pròpia i s’hi tria allò que més lliga amb aquesta visió noucentista. En surt una cultura popular pulcra, pactista, blanca. Formidable. No és un invent, és una elecció. En tot cas, la nostra feina ara és ampliar i pluralitzar la nostra imatge de l’ànima del poble i, a partir d’aquí, redescobrir en les nostres arrels sensibilitats diferents, sovint més bar-roques. No és tan difícil ni tan allunyat de la realitat. Des de la Patum als castells, a la cultura popular en el sentit més estricte del terme hi ha una arrel tràgica i barroca que no és gens noucentista. Tradició inventada? Sobretot, tradició restringida. Però no ens hi amoïnem. No més que qualsevol altra. No pas entesa com una creació en el buit. I, sobretot, tradició ampliable, arrodonible. Si el món acadèmic i intel·lectual vol parlar de tradicions inventades, cap problema. És una expressió feliç. Però no ens ho prenguem malament ni ens posem pedres al fetge. Hi som a temps.