Isabel-Clara Simó, escriptora i periodista

Isabel - Clara Simó (Alcoi, comarca de l'Alcoià, 1943). Escriptora i periodista. Llicenciada en Filosofia i en Periodisme i doctorada en Filologia Romànica. Aquesta és la carta de presentació de la polèmica i seguida autora, tal i com recull la web de l'AELC. Però al marge de l'oficialitat de les presentacions, la Simó és moltes altres coses. Enèrgica i intel·ligent opinadora, ens regala una entrevista plena d'enginy i valentia. Trets que l'han convertit en una autora admirada i criticada, a parts iguals; amiga dels premis i deutora d'una tradició que entén la provocació i la ironia com a les més efectives armes. La seva columna diària a les pàgines del diari Avui n'és el millor dels exemples. I l'esgrima dialèctica i la voluntat d'esdevenir, fins i tot, un punt gamberra, les seves eines.

Per Rut Martínez

- Ja aviso que l'article de demà, a l'Avui, té molt mala llet…

- Per què, mala llet?
- No, a veure, a mi m'agrada molt fer servir la ironia. Jo no insulto mai a ningú però quan algú no m'agrada el que faig és ironitzar sobre... I sé que fa molta ràbia perquè després miro les pàgines web que corren pel món i les coses que diuen de mi i n'hi ha de l'alçada d'un campanar! Ara, el que em diverteixo, no s'ho pot arribar a imaginar ningú! I el de demà és a propòsit d'un nou partit polític que es dirà Iniciativa de No Nacionalistes... Aleshores, els del Manifest aquell diran que no hi estan d'acord perquè els semblarà la cosa més ultra que hagin llegit a la vida.

- Qui, l'Azúa i companyia?
- És que... A veure, deixa't estar. En De Carreras i tots aquests, és que és... Tot això de la tolerància, la por al bilingüisme... Tota la carcúndia més fatxa. No, no són anticatalans perquè no coneixen Catalunya sinó que és de retruc de ser fatxes, que diuen totes aquestes animalades... Ep, i la majoria són amics meus, els del Manifest, i són gent intel·ligent... Per això he decidit fer conya amb això i preguntar-los perquè no els agrada el pseudomanifest d'aquest nou partit imaginari.

- I aquesta predilecció per la conya, d'on surt? Per què? Ens falta sentit de l'humor?
- Molt, molt... I sobretot venint de dones. Jo crec que una dona amb sentit de l'humor descol·loca moltíssim perquè no hi estem massa acostumats. Penso, per exemple, en aquestes dones que es posen tan solemnes per tractar de qüestions feministes. Pots dir el mateix amb una mica de sentit de l'humor i ja veuràs com resulta molt més corrosiu que no el discurs massa programàtic. El mateix passa amb les idees d'esquerres, amb el nacionalisme, etc. Ens falta aquesta frescor; som un país massa solemne; si oblidem les amargors podrem ser igual de contundents però en una línia que apel·li més al fair play. Això és el que a mi m'agrada i és per això que admiro moltíssim gent com Pere Calders, capaços de fer aquest joc, o un Tísner, a qui trobo extraordinari. Per a mi això és molt més revolucionari que cap manifest ni decàleg d'intencions que també està bé, i s'ha de fer, però que resulta menys efectiu i menys corrosiu.

- Et refereixes, per tant, a una tradició existent...
- I tant! Penso en la mateixa Maria Aurèlia Capmany qui, en el famós congrés que va significar la trobada dels catalans i els castellans a Segovia, va prendre la paraula afirmant sense manies que els catalans som uns emprenyadors... Aquesta tradició, que últimament s'ha perdut una mica, és la que més m'interessa. De fet, el franquisme, en primera instància, i els darrers quatre anys de l'Aznar han contribuït a fer perdre aquesta tradició en tant que, tant l'un com l'altre, van aconseguir amargar la vida pública. Van donar molt, massa, verí. I fins i tot el mateix Pujol; li faltava sentit de l'humor.

- És potser l'ús d'aquest humor el que fa especialment important el paper dels qui teniu tribuna als mitjans de comunicació... És per a vosaltres un moment especialment bo?
- A títol personal, sí que estic en un moment especialment bo perquè he trobat una certa comoditat en la columna; ja porto sis anys, eh! Per tant, m'ha costat poder dir això que estic dient. Tinc més ofici, ja sé com sortir-me'n de temes una mica escabrosos, ja sé torejar el toro. Col·lectivament, però, diria que no és un bon moment sobretot per raons ideològiques. Si féssim un inventari dels columnistes de l'Estat Espanyol i, no cal dir, de Catalunya veuríem que guanya la dreta per golejada. I això fa només un parell d'any era impensable. L'opinió havia estat tradicionalment d'esquerres, mentre que la informació la controlava la dreta. Però mica en mica, l'opinió s'ha anat decantant cap als liberals, cap als liberals, fins arribar a un punt en què et fa por opinar de tot! Hem agafat por. Si dius: Bush s'equivoca. Et diuen: Antiamericana! Cony, jo només dic que s'ha equivocat, amb Nova Orleans. Que ens deixin opinar!

- I de què li agrada parlar, a la Simó?
- Guarde els diumenges per als comentaris de cultura i és quan realment sóc feliç. Tothom es pensa que sóc tan política, tan compromesa -que ho sóc- però no hi ha res que em diverteixi més que comentar l'últim llibre de Kundera, una pel·lícula del germans Taviani o l'espectacle del Santos... I el risc és molt més alt perquè en política, tu dius blanc i jo dic negre, però en cultura pots posar la pota fins al fons.

- Precisament en funció d'aquest compromís que expresses a diari, parlem si et sembla de cultura i, en especial, de literatura. Salut, perspectives, reptes...
- Estem en un moment òptim. Poques vegades en la història podríem dir-ho, atenent als nostres referents moderns. A l'edat mitjana no cal dir-ho perquè allò va ser una cosa sense precedents. Però en l'edat contemporània ens hem trobat en una mena de catacumbes, en una residualitat que ens obliga a mirar a la generació de Calders i Capmany per trobar referents. Avui, però, hi ha una literatura normal, competitiva, que toca tots els gèneres, que vol estar disposada a mirar de tu a tu a una altra cultura... Això no s'havia donat pràcticament mai en la història de la literatura catalana. Jo crec que, ara mateix, de consagrats tenim com a mínim una dotzena de noms dins dels Països Catalans (Catalunya, País Valencià i les Illes). I després hi ha una generació de joves que jo situaria bastant a l'entorn de l'eix dels anomenats Imparables, als que trobo magnífics com a escriptors, que han portat una alenada d'aire fresc que em fa dir que estic meravellada que existeixin. A banda d'això, hi ha un grup d'autors encara més joves, a l'entorn dels vint anys, que també són molt interessants però que conec només de referència. Crec, per tant, que el moment és magnífic. La llàstima és que no ens coneix ningú, que estem ignorats. I ho entenc perquè jo també ho ignoro tot de la literatura albanesa, que pot ser estupenda, però que no conec.

- La clau, per tant, és tenir un Estat.
- Òbviament, però també i sobretot la política de traduccions. Fa molts d'anys que la Generalitat cobreix una mínima política de traduccions però és molt diferent pagar la traducció que et demanen que no pas buscar i promoure les traduccions. I per a mi, el repte de l'Institut Ramon Llull -ja els ho he dit i m'han escoltat- és no només pagar la traducció sinó buscar-la.

- Tu coneixes, des del teu pas per l'administració, quines són les dificultats que afronten els poders públics...
- Només una mica, en tant que vaig ser a la Institució de les Lletres Catalanes que, a més, és una entitat autònoma...

- Que fa la funció de casa de l'escriptor...
- No ho crec. La casa de l'escriptor no existeix, encara. És l'espai on l'administració reparteix els diners a escriptors, llibreters, editors, distribuïdors... És molt més modest. Quan hi vaig ser em va interessar molt conèixer aquesta altra cara; estic molt contenta d'haver-hi estat, però encara falta molt per aconseguir aquesta casa que representi, aculli, defensi i connecti els nostres escriptors amb la resta. Per crear-la cal no només voluntat política sinó també una bona assignació pressupostària. I això encara no ho tenim. Tampoc l'Institut Ramon Llull, malgrat estigui més pròxim a aconseguir-ho que cap altre col·lectiu.

- Un cop doblat el pressupost del departament de Cultura i transcorreguts dos anys d'ençà del canvi de Govern, has notat variacions en la política cultural catalana?
- No. Personalment, almenys, he continuat barallant-me amb els mateixos fantasmes, batallant en les mateixes trinxeres i tenint la mateixa classe de polítics com a interlocutors. Això vol dir que passa només a Catalunya i que la resta d'escriptors d'arreu del món ho tenen tot solucionat? No, però em trobo tan lluny dels circuits internacionals com fa dos, quatre o deu anys. Això vol dir que encara no hem trobat cap nou camí; es va obrint via i puc tenir més o menys confiança amb persones competents però no en general. Vam tenir un moment bo que va ser quan Pujol va pactar amb Felipe González, però tampoc vam arribar a conèixer els detalls del pacte.

- I sobre Frankfurt?
- M'és bastant indiferent, a nivell personal, anar-hi o no però sí trobo importantíssim que la literatura en català hi vagi. I quan dic que hi vagi vull dir que quan Catalunya es presenti a l'exterior es presenti com a cultura catalana, en català. La resta crec que són envolats que no interessen a ningú; ni tan sols als escriptors en llengua castellana. Per vàries raons: una d'elles és perquè els escriptors en castellà que hi anirien, hi aniran igualment. Hi van cada any; no com a autors, però hi aniran els seus editors. En segon lloc perquè ens uneixen a ells moltes coses; són molt amics nostres. No tenim antipatia personal per ells, les relacions són personalment i col·lectivament molt bones. A algú l'hi ha interessat jugar amb aquesta història i crec que a ells també els incomoda tot aquest debat. Hi ha enormes contradiccions en tot això. Què s'ha convidat? La cultura? Així doncs, perquè hi anem els valencians i els illencs? O bé la llengua? També és veritat que no podem demanar a Frankfurt que s'aclareixi si nosaltres mateixos som incapaços de posar-nos d'acord. El tema és complicat i punxagut. Seria millor fer parlar escriptors amb escriptors, al marge dels polítics i les administracions.

- A qui interessa aquest debat?
- Home, suposo que als espanyolistes que temen el catalanisme; als catalanistes vergonyants... als ambigus... Perquè els qui ho tenim molt clar, sigui d'una o altra banda, no ens barallarem per això mai de la vida. No tenim motiu de polèmica. Jo personalment ho trobo una mica infantil, tot plegat. Repeteixo perquè quedi ben clar: a Frankfurt només hi han d'anar els escriptors en llengua catalana perquè per això han convocat la literatura catalana. Si no, haurien convocat la literatura espanyola. Si ens volguessin a tots, haurien convocat la literatura espanyola. És així de fàcil.

- Anem acabant. Creus en la validesa del terme Països Catalans? No creus que ha perdut una mica de sentit o de cohesió?
- Com a tal terme, tens tota la raó: ha quedat una mica congelat. Però com a contingut, jo crec que no passa per un mal moment, el concepte. Mai com fins ara en la meva història, mai, havia sentit gent que està al marge del meu entorn sostenint que a Catalunya, el País Valencià i les Illes ens uneix una mateixa llengua. Al marge de les nostres particulars guerres, dius: home, alguna cosa hem avançat! A València, fins i tot aquells que no volen ser confosos amb els catalans, admeten que català i valencià és la mateixa llengua. Això abans era impensable. Per tant, una mica hem avançat. El que passa és que costa tant... En el fons és un problema de desinformació tan gran. Demanaria només uns mesos per tal d'invertir aquesta tendència que associa la por al desconeixement; si tu comences a enverinar el públic innocent, l'acabes fent còmplice dels teus ideals. Si tu dónes informació una mica sensata i contrastada, el problema s'acaba.

- És, per tant, aquesta la prioritat?
- Tal i com jo ho veig, sí. La resta de qüestions, si ho mires una mica, van lligades a aquest tema. Per exemple: jo sempre dic que sóc d'esquerres perquè m'estimo la llibertat. I la llibertat no pot ser només la llibertat política o la llibertat de fronteres, sinó que també és la llibertat dels pobles. I llibertat vol dir igualtat; vol dir drets. Per tant, quan parlo del discurs, per exemple, feminista parlo del discurs d'igualtat. Passa el mateix aplicat al discurs nacional. Jo sóc una independentista catalana però no sóc antiespanyola. El que no vull és haver d'estar demanant sempre perdó per parlar la meva llengua. I com a escriptora, no vull ser relegada a la segona divisió. És un problema d'igualtat. I és aquesta igualtat el gran somni que hem tingut la humanitat des dels segles dels segles.

- No me'n puc estar... Què en farem, de l'Estatut... Optimista?
- No. Bàsicament perquè m'ho miro des d'una òptica possibilista. Si tu fas un estatut nou és, per definició, amb voluntat de superar l'anterior. I això vol dir estar disposat a esgarrapar competències a l'Estat. I aquest ja ha avançat que no es deixarà prendre la sobirania. Per tant, què farem? Home, en algunes coses molt petites, avançarem. Potser podrem col·locar els fanals on vulguem.
Com un alcalde de poble, que decideix on posa el fanal però no qui paga l'energia. Millorarem en coses puntuals, que potser són molt importants, però que no deixen de ser coses menors. Potser, fins i tot, en el reconeixement d'aparèixer com a Nació -que m'agradarà molt- però que no es traduirà en un avanç clar; serà més una cosa simbòlica. El que sí és la clau és la balança fiscal. Ningú no pot explicar-nos perquè paguem més. Aquesta és la mare dels ous (Em mira i assenteix). Per tant, la independència estaria molt bé.

- Què prepares?
- Ara acabo de lliurar tres coses: la primera és un original d'una novel·la convencional, no de gènere, que feia quatre anys que treballava i de la qual n'estic força satisfeta. Ara falta que l'editor també ho estigui! Tinc acabada una novel·la juvenil, amb Bromera, que sortirà també aviat. I la tercera és un encàrrec de l'Ajuntament de BCN: la ruta de les Dones, en relació amb l'any internacional de les dones. En aquests moments començo una obra de teatre que fa dos o tres anys que tinc mig abandonada i que, si tot va com espero, vull tenir acabada a un any vista.