Miguel Poveda, cantaor

20 de novembre de 2005. Sala Simfònica de L'Auditori. Nova edició del Festival de Jazz de Barcelona. Trobem el cantaor Miguel Poveda a punt de presentar Desglaç, el seu darrer treball, on rubrica, amb música, poemes de diversos autors catalans. Després d'una primera provatura al Festival Temporada Alta, Poveda poleix els detalls d'un espectacle íntim però d'una força captivadora, inusual. La força de la paraula, sens dubte. Però també la seva força. La del gest de Poveda. La d'una veu que enganxa el públic des de la primera nota; des del primer cant. La seva és una proposta oberta al diàleg. La millor: la que es traça des del respecte i l'admiració. I ell és un català que canta flamenc, com descriu en aquesta entrevista. 9 Un cop presentat oficialment aquest Desglaç, com perceps aquest treball? Home, sempre tens la sensació que ho pots fer millor, està clar; sempre t'exigeixes molt. Aquest ha estat un treball complicat, molt bonic, i, per tant, en acabar mai no tens la sensació d'haver fet un treball perfecte del tot. Però sí suficientment bo com per haver quedat tranquil perquè d'alguna manera, i pràcticament sense adonar-me'n, he pogut expressar moltes coses que feia temps que volia expressar i que amb paraules m'era difícil. He utilitzat els poetes per expressar les meves vivències, les queixes, l'amor, el desamor, per denunciar la dictadura, la falta de llibertat, fins i tot per criticar una mica el sistema eclesiàstic... Per parlar de totes aquestes coses que un viu... Els poetes m'ho han posat molt fàcil per expressar aquestes queixes. Com entra Miguel Poveda en contacte amb la poesia? Recordo aquella esplèndida revisió del textos de Verdaguer però suposo que el contacte és previ... Sí, va ser molt abans. Després d'haver fet diversos discos de flamenc la veritat és que tenia moltes ganes de cantar un altre tipus de lletres. Em semblava que hi havia una època en què en el flamenc predominaven molt els estribillos, les coses fàcils, allò que fos radiable, però no hi havia aquest contingut en les lletres que sí havia tingut el flamenc antic. Va ser arran d'aquesta mancança i també pels llibres de poesia que em van anar regalant que vaig començar a interessar-me per tot aquest món. I vaig començar per aquí: per Federico García Lorca, Luís Cernuda -que m'agrada molt-, els germans Machado i la poesia espanyola i llatinoamericana. Aquí va començar la meva passió per la poesia. Quan em van proposar, per tant, participar en l'Any Verdaguer es va obrir per a mi un altre repte: cantar un poeta català en català. Vaig començar a adonar-me que el català era una llengua que jo tenia allí, amb la qual em podia expressar, i que també volia utilitzar. Per què descartar-la? No sóc un cantant d'Utrera ni de Jerez ni de Sevilla i tinc la sort d'haver nascut aquí i tenir dues llengües: el castellà, pels meus pares, que van ser emigrants de Ciudad Real i de Múrcia i que sempre han parlat castellà a casa, i el català perquè jo he nascut aquí i sóc hereu d'aquesta cultura. Tot plegat va significar per a mi, doncs, una oportunitat. I sobre la tria... Un es pregunta si es tracta de poemes, de poetes... Com ha estat el procés de selecció dels textos que has musicat? En principi, el meu desconeixement sobre la poesia catalana era total. Coneixia alguna cosa de Joan Brossa per haver cantat a l'Espai Brossa. Quan vaig participar en l'homenatge a Verdaguer, Valentí Gómez em va passar una primera llista de poetes, tant contemporanis com clàssics. Però, és clar, jo no em volia quedar només amb aquesta llista; jo volia arribar a les meves pròpies conclusions, jo ja buscava més poemes que poetes. Recordo que de la llista d'en Valentí només han quedat cinc poetes; després uns m'han portat a d'altres... Anava buscant poemes compromesos, aquelles veus que fan crítica social. I per tant, cercava poemes per explicar tot això. Què hi trobarem, doncs, a Desglaç? Primerament, Verdaguer, amb un poema dedicat als seus enemics, un exercici d'humilitat, d'allò que es pot aprendre dels altres, corresponent a la seva última etapa, quan va ser tan criticat. Sobre Maria Mercè Marçal, dir-te que no vaig trobar res que m'ajudés a explicar allò que volia de les dones; fins llegir-la a ella. Té moltes coses cantables i, per a mi, va ser molt fàcil posar-hi música. He treballat dos temes: un d'ells és com un pare nostre invertit que m'ajuda a parlar de l'església... De fet, sóc reaci a algunes de les seves actituds, mentre que l'altre és un tema més amorós. He inclòs també un tema de Narcís Comadira que em deixa dir obertament que "tenim la boca seca" de cridar en contra de tantes coses... En contra de la guerra. De Sebastià Alzamora he triat un poema preciós, molt valent, en contra de la marginació. Amb aquest tema em van arribar a dir que estava boig: "un altre fill de puta se'n va al cel", hi diu. Em van dir: "Com... Cantaràs això?" I jo vaig respondre'ls: "Ja ho veureu!". I ha quedat un dels meus temes preferits. De Gabriel Ferrater he escollit un tema d'una força brutal -amb aquell fragment de lletra de "Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos". No sé perquè pensava que la poesia catalana seria tova però he trobat gent amb una força tremenda, una força que s'assembla al flamenc. De fet, la meva formació és aquesta, el flamenc, i vinc de tocar sempre músiques de molta intensitat... Necessitava, per tant, alguna cosa que em permetés expressar aquesta intensitat i l'he trobat en aquests poemes. Parlem de poemes de textures, d'estils molt distints... I també de temes, de cançons molt diverses... Conforme vaig anar llegint els poemes, cadascun d'ells em suggeria una música diferent. En el disc anterior, on musicava Rafael Alberti, vaig tenir-ho més fàcil perquè tot entrava dins un mateix concepte: l'exili del poeta en una situació molt concreta, la guerra civil espanyola. Això provoca una unió més clara, més definida. Aquí parlem de distints poetes, contemporanis i clàssics, de temàtiques completament diferents l'una de l'altra i, per tant, això s'acaba traduint en una música diferent en cada cas perquè cada poema és un món i m'evoca coses diferents. Però, per això, he de dir que he comptat amb músics diferents en cada tema. I músics, tots ells, extraordinaris. (Poveda es refereix ara als seus excel·lents col·laboradors. Enric Palomar, Agustí Fernández, Marcelo Mercadante, José Reinoso... Destaca el mateix Poveda, com a compositor. La música de Desglaç és interpretada per instrumentistes com Juan Gómez Chicuelo i Marcelo Mercadante, i s'ha comptat amb la col·laboració de Joan Albert Amargós, Moncho, Miquel Gil i Antonio Serrano. Tot per confegir una disc amb sons flamencs i fins a una bulería, combinat amb d'altres temes més minimalistes, peces per a piano sol i també música de jazz, balades i fins i tot un tango, com és el cas de Final, el poema de Joan Brossa). En aquest treball, música i lletra competeixen en força. N'hi ha alguna que sobresurt? Si bé és cert que he comptat amb molt bons músics, crec que el més important en aquest treball és la paraula, és la poesia. N'estic convençut. La valoració, per tant, del resultat és positiva... Home, ja em veus, amb la segona til·la! (Somriu) Ha estat un procés llarg: un any de treball intens però gairebé tres parlant d'aquest projecte. Sempre en parlava però mai no començava. Aquest disc semblava una mica "el disc fantasma". Pensa que hi ha hagut molta feina prèvia: plantejar el projecte, fer la selecció dels poemes, trucar els músics, gravar... I ara, amb tot a punt, encara notes els nervis? Els noto però el procés ha estat molt bonic. He après molt, he entrat en un món fascinant, he descobert persones magnífiques, gent que ha entrat nova a la meva vida, i ara els tinc una estima especial, formen part de mi, d'alguna manera, perquè m'han ajudat a expressar coses molt meves. Tot i que durant el procés has comprovat que el de la poesia és, també, un món amb els seus propis problemes... Sí, però no estic contaminat en aquest sentit. Jo no coneixia aquest món. Jo no sé si un autor està d'acord en què hi sigui l'un o l'altre. Només sé que he escollit els poemes i els poetes ben lliurement. Volia expressar unes coses molt clares i el que he trobat i seleccionat és el que més m'hi ajuda. He descobert un món nou, el dels poemes en català i el de cantar en català. Primer em va amoïnar molt però ja no em vull traumatitzar amb això. He volgut cantar amb tota naturalitat perquè en realitat sóc xarnego i no penso negar-ho. Sempre es notarà el meu accent, igual com si cantés en anglès. Sents certa inquietud pel que pugui dir el públic o la crítica? Per la recepció del disc entre els seguidors del flamenc? Només relativa. Suposo que hi haurà de tot però jo mai he fet les coses per als del món flamenc sinó per expressar-me a través de la música. Després que Enrique Morente i Juan Habichuela m'animessin a gravar i comptant amb el suport de dos genis provinents de dos móns distints (Morente sí que és més agosarat i innovador però Habichuela és un clàssic acostumat a acompanyar els cantaors més puristes) ho vaig veure clar. De fet, als qui ho han escoltat els ha agradat... (Somriu). Però sé que hi haurà de tot. Parlem una mica de la situació del flamenc a Catalunya. Com ho veus? La veritat és que hi ha molt bons artistes, cantaores, molt bons balladors... Hi ha la companyia catalana Somorrostro, el musical Tarantos, el festival de Ciutat Vella, amb gent de tot tipus. En aquest sentit crec que el flamenc està molt viu i que forma part de la cultura catalana. S'han vençut, per tant, les reticències a no veure el flamenc com a propi? Home, potser no del tot, però seria genial si fos així del tot. El que sí és cert és que s'ha avançat molt. En relació a fa deu anys, per exemple. Ara el flamenc forma part de la nostra cultura, els artistes catalans fan flamenc amb tota naturalitat, sense oblidar que són catalans. Jo mai m'he sentit un venedor de cultura andalusa. Em sento un català que canta flamenc, com n'hi ha tants que canten jazz o rock. Què ha contribuït a fer possible aquest canvi? Les administracions no massa, però sí el Taller de Músics. Lluís Cabrera, el seu director, porta 30 anys lluitant en això. Però també els propis artistes, que ja no estan tan contaminats per conceptes com la puresa. Jo he estat molt ben acostumat, aquí, al Taller de Músics, convivint amb artistes d'altres tipologies. Per a mi no és cap problema cantar amb un trio de jazz o amb gent que fa tangos. La clau està en conviure amb tota normalitat amb músics de diversos llenguatges. Què prepares, ara? De fet, acabo de treure aquest disc i ja en començo un altre, en aquest cas de flamenc. Acabar un treball i començar-ne un altre em sembla una bogeria, és esgotador. Ja em veus, amb til·la, estic estressadíssim... Vull una mica de pau, estic intentant veure com puc organitzar- me. Però entremig de tot això tinc un projecte relacionat amb el tango que em fa molta il·lusió. Treballar amb il·lusió és l'única manera de sentir-se viu. De poemes i poetes... A mos bescantadors, de Jacint Verdaguer; Tant se val, de Valentí Gómez; No et veure més, de Joan Margarit; Cançó del bes sense port i Pare esparver, de Maria-Mercè Marçal; Final, de Joan Brossa; Plany de maragdes, de Joan Barceló; Ara, de Josep Piera; Jo, l'invertit de cos i d'ànima, de Sebastià Alzamora; Boca seca, de Narcís Comadira, i No volveré a ser joven, de Gil de Biedma. Aquests són els poemes i els poetes que configuren aquest Desglaç. I Poveda, segons la crítica, és "un joven maestro", aquell qui treballa "amb glaç roent". Però segons el públic, és aquell que ens fa plorar, que ens emociona i ens fa creure, de nou, en la bellesa i força de l'art. En el poder magnífic de les paraules. En la voluntat d'assedegar les boques i ànimes seques. En la vida. Com cridava el públic assistent al concert de presentació d'aquest Desglaç... Gràcies, Miguel!

Text Rut Martínez / Fotos Josep Maria Palau