Maria Mercè Roca, escriptora i diputada

Després d'uns mesos com a parlamentària, com valores l'experiència? T'hi sents còmoda?
La principal dificultat em ve donada degut a la meva formació, a la meva activitat professional, que no té res a veure amb el Parlament. No vinc de cap ajuntament, no he estat mai regidora i no he format part de res que m'hagi pogut ajudar de cara a integrar-me en un organisme de tipologia tan específica. Aquesta és, diria, una dificultat personal. L'altra apareix associada, de manera innata, a la vida parlamentària: vull dir que és una vida i manera de fer molt lenta, molt pendent en tot moment de les formes... Pràcticament, l'antítesi del model de vida que portava abans d'accedir al Parlament. Vull dir que l'escriptor treballa sol i el polític ho fa molt acompanyat; l'escriptor, en cas de tenir sort i talent, pot portar a terme el que es proposa de manera més o menys individual, mentre que, en política, la realització dels projectes depèn de tantes coses... En política, cal pactar-ho tot i fer-ho a través de determinats camins i en funció de fórmules concretes. Això fa que tot plegat sigui molt lent, cosa que és sorprenent i decepcionant a la vegada.

Lentitud potser sí; avorriment de ben segur que no... Com has viscut l'inici del tripartit...
Ha estat un començament molt difícil, això és veritat; han passat moltes coses... Ara que ja no passa res -o si més no, esperem que no passi- és el moment en què el govern tripartit ha de demostrar què pensa i com portarà a terme el seu programa. El propi funcionament d'un govern de pacte és complicat i això es tradueix en l'acció de treball diària. Penso, però, que aquestes dificultats són també la gràcia o, fins i tot, la virtut d'un govern que no té una majoria absoluta..

Parlem del repartiment de carteres. En el cas de la conselleria de Cultura, vam assistir a un autèntic ball de noms. Per què? És o no prioritària, la cultura?
Lamento dir que a la cultura no se li dóna cap importància, cap ni una. Els qui hi treballem de manera directa, intentem donar-li i que se li doni però, en el fons del fons, no passa. El que passa amb la cultura és una mica estrany: tothom en parla molt, la gent té la sensació que el Departament de Cultura no acaba de funcionar però, repeteixo, en el fons si no funciona és perquè la gent no hi acaba de creure. Evidentment, la cultura ve després de la sanitat. Això no ho podem discutir. En primer lloc, cal que garantim un salari digne, un sistema sanitari de qualitat, l'escolarització dels nostres fills... I en aquesta mena de piràmide que recull les prioritats de la població, la cultura està situada més avall. I és especialment trist perquè cultura és també identitat, és llengua, i a Catalunya això cal tenir-ho present. La cultura d'un país que, per la seva pròpia tipologia, no té massa cosa més que el diferenciï de la resta, és un element clau per dir que no som com els altres. Entenc, per tant, que la cultura catalana hauria de tenir un plus de protecció i interès per part de tots els polítics que ara no té.

La cultura i, entenc, la seva bona gestió és un element de prestigi per al govern...
El prestigi és fonamental, tant el de la cultura com també el de la llengua. Recentment van comparèixer al Parlament, a la Comissió de Cultura, entitats de la Catalunya Nord. Ens explicaven com, per primera vegada, la llengua catalana té, per a ells, prestigi malgrat no s'usi. I les coses han d'anar juntes. Sense anar més lluny, actualment la literatura catalana no té prestigi. Això s'ha de canviar perquè el prestigi l'ha de donar, primerament, el govern, de bracet amb els escriptors, responsables de fer bones obres. Però en tractar-se de prestigiar la cultura, cal el suport explícit del govern, que és el primer que ha de creure en allò que fa.


Com treballes, des de la Comissió de Cultura, per defensar les propostes del grup d'Esquerra Republicana de Catalunya? Què en penses dels ajuts de la Conselleria de Cultura als autors catalans que escriuen en castellà o de la ruptura entre el Llull català i el baleàric?
Això de subvencionar els escriptors catalans que escriuen en castellà és una barbaritat; repeteixo, una barbaritat. Als escriptors que escrivim en català, aquesta proposta ens ha posat la pell de gallina perquè, realment, si aquí a Catalunya hi ha uns escriptors que ho tenen fàcil aquests són els que escriuen en castellà. És així perquè són aquests autors els que controlen els mitjans de comunicació, la crítica dels diaris potents... Són coses molt estranyes que no acabo d'entendre i que em porten a pensar que la cultura no s'entén com a un element prioritari. Em quedaré, per prudència, qualificant la mesura d'estranya i poc esperançadora. I sobre el Llull...

Què en pensa, ERC?
Hi ha temes, com el del futur de l'Institut Llull, on ERC no crec que hi pugui fer res. Hem de tenir clar que la Conselleria de Cultura no és nostra: en el repartiment de carteres, ens vam decantar per Ensenyament. És allò tan català del "no es pot tenir tot" però no val la pena lamentar-se més perquè les coses són així. Jo crec que hi ha qüestions sobre les quals no es pot actuar de manera directa. Des d'Esquerra, esperem que tota la qüestió del Llull es reorienti, ho dic amb tota passió i molt seriosament. Com? No ho sé, ja ho veurem. Esperem també que la Fira del Llibre de Guadalajara surti bé: amb això vull dir que la presència del català sigui la correcta, tingui pes i influència pròpies. És una qüestió de contrapès, d'equilibrar la balança. Què exportem? Cultura catalana. Com s'expressa, aquesta cultura? Es vehicula a través d'una llengua que és el català. Sobre tota la resta no val la pena de parlar-ne més però això ha de quedar clar. Si ens posem a discutir aquestes coses no acabarem mai de la vida. Penso que els autors catalans, els que escriuen en català, han d'estar molt ben representants a Guadalajara; ben representats i traduïts... Que també hi van escriptors castellans, a la Fira? Em sembla perfecte. És només qüestió de números. És trist però, de vegades ens passa, als catalans, que quedem exclosos de les coses perquè no hi ha prou espai. On hi és l'un no hi és l'altre. I d'aquesta manera anem perdent llençols a cada bugada.

Quines són les prioritats defensades per ERC, en matèria de política cultural i lingüística?
Ara per ara en tindríem prou, entre cometes, en aconseguir coses petites però, creiem, molt efectives. En cultura i en política lingüística les coses costen molt de canviar -em refereixo a les mesures que necessiten d'un canvi en l'actual legislació, etc. És per això que fixem actuacions concretes. Hi ha coses que es poden fer: primer de tot, escoltar tothom. Això és el que estem fent des d'ERC. Aprofitant un manifest recent d'escriptors on es reclamen canvis en el model de política cultural, sobretot en relació al sector del llibre, hem rebut els autors i estem treballant per millorar i corregir el mercat. Poden semblar coses petites però jo crec que no ho són; aprens a esperar no les grans revolucions sinó, en definitiva, la consecució progressiva de diverses fites. Hi ha moltes coses que es podrien fer i no seria difícil: de nou, els ponts amb la Catalunya Nord, desaprofitats, sense anar més lluny, en ocasió de l'Any Verdaguer.. És, també, la voluntat de fer conèixer que la literatura catalana va més enllà dels autors del principat, aspecte que ens permetria potenciar la llengua. I com això hi ha diverses actuacions. Per això defenso que els mitjans de comunicació s'han d'implicar en la defensa de la cultura i la llengua: no pot ser que els escriptors catalans no siguem a la televisió. Tenim un sol programa de llibres -que caldria, fos més plural-; cal celebrar-ho però no és suficient. De totes maneres, no es pot arreglar tot en un dia, sobretot quan les coses van tan malament. Entenc que ara el govern, i ERC especialment, tingui tanta pressió: els actors de doblatge, els diferents sectors del món de la música, els editors, els escriptors, els empresaris del cinema... Fa molts d'anys que la cosa no rutlla; d'aquí que hi hagués unes expectatives que, sembla, no s'estan complint, si més no en Cultura.

Què cal fer, doncs? Donar més temps al tripartit?
Jo no demanaria massa temps més. Penso que el pitjor que ens podria passar és acostumar-nos a aquest "no canvi". Defenso que la gent sigui exigent, em sembla molt bé. És aquesta queixa i reivindicació de la societat civil el que ens dóna, a nosaltres, molta força. Això malgrat ser al govern, on no podem exercir d'oposició perquè, entre altres coses, volem que el tripartit funcioni i duri molts d'anys.

Parlem ara, si et sembla, del teu perfil com a escriptora. Has sacrificat molt temps d'escriure d'ençà de la teva entrada al Parlament?
No, no, no... He fet creu i ratlla! (Somriu). Mira, és que no em pensava pas que comportés tanta feina, tot i que també és qüestió de tarannà... Jo m'hi he posat del tot, en política i en cultura, i t'asseguro que és molt absorbent, són moltes coses. El que em costa més, en contraposició al que feia abans, és la dispersió. Mentre escrivia una novel·la, pensava només en això. Ara aquesta cosa gran, única, s'ha convertit en cinquanta de petites: trucades, reunions, interpel·lacions, mocions... Totes aquestes coses fan que tinguis la sensació que no fas massa res, tot i tenir el cap molt ocupat tot el dia.

En sortirà una novel·la, del teu pas per la política?
(Sospira...) Tot és tan àrid... El que sí intentaré és acabar una cosa que tinc pràcticament enllestida perquè si no ho faig -ara penso en els quatre anys de legislatura-, aquest text que tinc gairebé acabat deixarà d'interessar-me. Tot i això estic satisfeta amb l'opció que he pres; és només que, penso, quan comences en una cosa t'hi has de posar de totes-totes. De fet, jo mateixa, fa anys tenia una feina de mitja jornada al Consorci de Normalització Lingüística, on feia unes classes, i vaig acabar deixant-la per poder abocar tots els esforços a l'escriptura. Suposo que és la meva incapacitat per fer més d'una cosa al mateix temps.


Jo penso que el que realment seria interessant és no tant fer de diputada sinó poder dur a terme les propostes que el Parlament aprova. Darrerament en vaig tenir un exemple arran de l'aprovació d'una mena de relació, de petit catàleg, amb les festes i fires de Catalunya; no les grans, sinó aquelles de petites però arrelades al territori. Ho trobo un projecte molt interessant, sobretot de fer, però no tinc materialment temps per tirar-lo endavant. El millor és executar els acords presos pel plenari.

Es parla del desequilibri territorial català. Notes la pressió dels territoris que es consideren poc valorats?
No noto la pressió territorial però sí, en termes més amplis, la que exerceix el país.
És cert que, en cultura, hi ha aspectes del territori que marquen una o altra realitat però, a hores d'ara, les reunions de treball mantingudes amb els diversos col·lectius són fonamentalment amb gent de Barcelona ciutat o comarques properes. I més en un país centralitzat a nivell nacional, com és el nostre.

Com a autora, què en penses de les polèmiques literàries?
Doncs que, en termes generals, no beneficien ningú. Una cosa és el fet de la creació, que és molt íntim i no té res a veure amb el que passa fora d'un mateix: depèn només de tu. Després, aquest producte que has creat s'ha d'enfrontar al món i topar, sovint, amb aquestes polèmiques. En termes generals, no m'interessen les polèmiques, tot i que n'hi ha algunes que, penso, estan prou bé. Per posar un exemple: els autors que es van queixar arran del passat Sant Jordi, reclamant una festa on primi la qualitat literària dels llibres és, penso, un pecat de supèrbia. Ningú no pot dir que uns escriptors són millors que els altres. Vint anys enrera els escriptors en català érem els de major influència. Ara no és així; paciència. Ara tenim els mediàtics, els qui escriuen en castellà... El que sembla clar és que els lectors van per lliure i que, si volen, et troben. I tot, més enllà del soroll del dia de Sant Jordi.

b>Hi ha, per tant, mercat per a tots?
Sí , però hem d'aconseguir que els llibres tinguin un espai on donar-se a conèixer. Parlo de garantir un temps suficient d'exposició dels exemplars a les llibreries; temps que, ara per ara, no es dóna. Es publica massa i això dificulta als lectors el fet de trobar els llibres. Passa una mica el mateix als diaris i revistes. I, és clar, als mitjans de comunicació generals. De vegades, és gairebé grotesc.

Quins objectius tens marcats, si més no a curt termini?
M'agradarien més aviat poques coses. No sóc massa ambiciosa perquè és la manera de no tenir frustracions; em conformo en tirar endavant dues o tres iniciatives, que surtin del nostre grup i que signifiquin un salt endavant en cultura i política lingüística. Entre ells, l'obertura d'una oficina de Drets Lingüístics, a Girona mateix -ciutat pilot. Un altre projecte és l'organització d'uns jocs olímpics infantils amb alumnes de parla catalana -per tant, també de l'Alguer i d'Andorra-; voldria crear una comissió per a la memòria social - i no històrica, que ja hi és-, que guardi el testimoni de totes aquelles persones que han tingut un pes a la societat i que estan injustament oblidades... A Catalunya falta l'orgull de defensar i recordar allò que és nostre.