Ferran Bello, President del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana

Comencem, si et sembla, repassant el que ha estat la presa de contacte, a nivell organitzatiu, d'una proposta de gran format vinculada a la cultura popular. Ens referim a la darrera edició de la Festcat, l'Escola Catalana de la Festa 2004...
La Festcat és una escola d'estiu de formació per a totes aquelles persones que s'interessen per la cultura popular i tradicional, des de totes les perspectives. La mateixa publicitat programada enguany ja potencia aquest aspecte divers: diversitat en els àmbits, com demostra el campus de cultura popular de Llívia, que és també el que aplega més gent i que es converteix en la culminació de la resta: animació, rituals, gastronomia, teatre, dansa, música... Parlem d'uns 400 participants. Amb tot, malgrat la potència del de Llívia, no hem de menystenir la resta, més específics, però que ens permeten consolidar el protagonisme del territori. Si volem presentar un país fort i, per tant, divers, entranyable i proper, necessitem que els territoris tinguin veu pròpia, que s'expliquin i es donin a conèixer. No volem donar una visió del país reduccionista, que pertany a una lectura que menysprea, no recull, no integra aquesta pluralitat expressiva de cada territori. Em refereixo a buscar la globalitat del país: aquell qui amaga la seva diversitat, no només s'empobreix sinó que acaba perdent-la. D'aquí, per tant, el Dansàneu i els seus tallers de dansa on s'intenta projectar la dansa tradicional connectada amb els moviments més innovadors, més avantguardistes... Això entronca amb una novetat: l'inici seriós de converses amb l'Institut del Teatre que es traduirà en vincular, en primera instància, les aules de dansa tradicional que només fan primer cicle amb les entitats de cultura popular. D'aquesta manera aconseguirem millorar el nivell de les entitats. Els professionals de l'Institut del Teatre oferiran la seva capacitat artística a les entitats i aquestes últimes nodriran d'alumnes el propi Institut. Es tracta d'establir vasos comunicants per tal de reforçar l'Escola Superior de Dansa del país amb elements permeables que han d'acabar derivant en l'aprenentatge i regulació de cursos superiors. D'aquesta manera aconseguirem que els últims cicles de dansa contemporània puguin incorporar, com a propi, tot el patrimoni artístic associat a la dansa tradicional.

És, per tant, un pas cap a la pròpia professionalització de la dansa tradicional?
Evidentment, però en tot cas, això ho decidiran els qui ho vulguin fer. Podríem arribar a tenir, en un espai de temps no molt llunyà, no companyies sinó artistes que, puntualment poguessin assumir un seguit de responsabilitats que, ara per ara, no poden oferir ni assumir. Sí passa a d'altres països, però no aquí. Si més no, encara. Recentment coneixia el cas d'Àustria mateix, gràcies a Adifolk, i em permet establir la comparativa. En aquests moments, als cursos que organitzem, hi vénen més professors que activistes, tendència que pretenem invertir de cara al 2005. I no perquè els mestres no ens interessin sinó perquè cal establir aquest marc comú d'interessos: no es podrà ensenyar si no hi ha alumnes i aquests es troben a les entitats. El CPCPTC ha de canalitzar les peticions i interessos d'aquests dos àmbits.

Quin és, per tant, el públic potencial al qual s'adreçaran les activitats del Centre?
Els potencials, com et deia, són els que jo denomino activistes, els actius de les entitats de cultura popular. Gent que està tot el dia en contacte amb la cultura popular, de manera espontània i voluntària i que, probablement, necessita més elements que augmentin la qualitat de la producció artística tradicional que es fa al país. Com aconseguir-ho? Doncs amb formació, establint ponts de contacte, moltes vegades personals, entre professionals i no professionals. D'aquí l'interès dels cursos en tant que permeten establir relacions personals que es tradueixen en futures sinèrgies i col·laboracions dins el sector. Necessitem crear la màxima complicitat entre el sector, diguem-ne, professional i l'amateur. Aquesta és una aposta valenta que topa amb els temors d'un bon nombre d'entitats i agrupacions que veuen, en la professionalització, la fi de la cultura popular... Aquest temor és infundat. Ens referim a móns que, efectivament, han estat allunyats per motius que desconeixem. De fet, confesso que, com a activista que sóc, no acabo d'entendre el perquè passa. Comprenc, en canvi, el pensament dels professionals que han estat anys i anys formant-se i que, quan es troben davant un amateur, malgrat notar la diferència, el consideren amb respecte i el volen incorporar com a públic. Els professionals necessiten interessar la població per omplir espais i auditoris. Tota aquella gent que s'acosta a la música i la dansa, també les d'arrel popular, de manera amateur hauria d'exigir també un acostament per part dels professionals. Seguint amb les iniciatives que ens porten a introduir novetats en l'acció del Centre, l'aposta de Viladrau, on es fa el Curs de Música Tradicional, ens ha servit per iniciar noves col·laboracions amb l'Escola Superior de Música de Catalunya, l'ESMUC, on alguns instruments de música tradicional ja apareixen integrats dins l'actual pla d'estudis com a primers instruments. El compromís és mantenir aquests i, paral·lelament, incloure'n diversos dels que, fins ara, estaven agrupats en un segon conjunt. En aquest sentit, avanço que el Govern de la Generalitat promourà que els estudis de música tradicional quedin finalment reglats. És un compromís que apareix al Pla d'Accions del Govern. Ara bé, es reglarà primària i/o secundària? Encara no queda massa clar... Proposarem que tothom estudi on vulgui i faci la posterior prova de nivell a l'ESMUC. Si aconseguim implantar aquest criteri, em sentiré satisfet. Sobre la resta d'actuacions, dir-te que els cursos de música tradicional no han estat modificats perquè no hem tingut temps. Hem fet petits canvis, com l'establiment d'uns mínims d'assistència, un mínim d'alumnat als tallers, però poca cosa més. Ara el repte és estimular les entitats de cara a la formulació dels programes de l'any vinent. Volem saber quines reformes de continguts defensen però comptant amb el seu compromís d'actuació i participació. Es tracta d'establir un compromís: una mena de contracte social de proposta i actuació signat amb les pròpies entitats. Nosaltres volem pactar els criteris d'actuació amb les entitats de cultura popular: no som un Govern que ho sap tot, que ha nascut ensenyat, que aplica una línia de discurs messiànica... Som persones que tenim l'experiència que tenim però que volem pactar, establir contactes amb la societat i ajudar-la a gestionar la seva pròpia producció artística. Treballem amb material que neix de la societat civil: el nostre treball és, si més no a prior, el més fàcil.

És el món de la cultura popular un àmbit amb massa apriorismes?
Ara no. Potser va ser-ho en el passat però no ara. Pensa que la gent es preocupa molt per les qüestions relacionades amb la innovació, fonamentalment artística. És un àmbit que pateix també l'impuls de la pròpia competència. Hem passat de la crisi del model associatiu a una pressió exercida per la pròpia societat civil que es tradueix en la voluntat de fer, d'organitzar, d'expressar allò que la gent sent i vol. I això com s'explica? Com a poble mediterrani que som, quan tenim por, optem per sortir al carrer. Trobem exemples claríssims d'això en els darreres manifestacions antibèl·liques. Anem a la plaça, ens reunim amb gent com nosaltres i ens sentim segurs. De fet, les vicissituds patides durant els darrers anys ens fa ser així. Hi ha, però, una posició crítica, una pressió social, que demana reformar el model de proposta que actualment es programa al carrer. Els mateixos activistes de la cultura popular, els qui organitzen esdeveniments, ho noten i per això demanen més recursos. Què ha de fer l'administració davant d'aquest fet? Primer de tot, recollir a temps la informació del què es fa i posar en contacte el màxim nombre d'organismes i entitats amb els organitzadors de les activitats per tal de potenciar la difusió i coneixement de les activitats. Aquella idea, visualment atractiva, de prémer un botó i veure tot el que es al país, en matèria de cultura popular. Les distàncies del país són curtes, d'aquí el concepte de bastir una xarxa, amb tots els elements promoguts per la societat civil, que s'articuli en relació als vectors centrals. Parlem d'un centre potentíssim que s'expandeix cap a fora, traçant un flux artístic que irradia informació en sentit bidireccional. Aquest seria un model possible, tot i que nosaltres en defensem un altre: el reticular. Tu decideixes on vas, pots trobar-te a la Seu d'Urgell, però gràcies a la bona informació i la coordinació de les àrees, no només pots decidir on anar sinó que pots dirigir-t'hi amb la màxima facilitat.
Parlem, doncs, d'afavorir el territori a través d'aquesta idea de xarxa...
També en cultura és vàlida, aquesta idea. El concepte de xarxa parteix d'una concepció del país determinada a la qual cal sumar la vitalitat de la democràcia participativa, que ens defineix i és la base del nostre model. Ens hem acostumat, tots, a prendre responsabilitats -l'exemple més clar el tenim amb l'àmplia participació de la societat en fenòmens com els Jocs Olímpics. Ara aquest repte vinculat a la participació es planteja en el terreny cultural. Cal incorporar la gent a la pròpia estructura social del territori. Està consolidat, però, aquest model? No prou, és cert. Però ni tan sols la pròpia democràcia està del tot consolidada. Hi ha sempre la temptació d'actuar al marge de la societat civil però sabem que fer-ho no és mai productiu.

Fer participar la gent vol dir comprendre els seus problemes. Entre ells, la integració de les tradicions foranes. Com superar aquest repte?
Consolidant una fase prèvia a l'acceptació que és el descobriment. Sovint ens referim a la cultura popular a partir del moment que algú tipifica, engloba, adjectiva amb aquest terme determinada proposta. "La cultura popular neix durant la Renaixença", diuen. No és cert: ja existia. El que sí apareix durant aquest període és el concepte, tal i com l'entenem avui. La cultura popular necessita elements, moments, de conceptualització. Totes les intencions, voluntats, posicions crítiques que expressa apareixen com a resposta a la impossibilitat d'expressar-se. Cal entendre el rebuig i la por com a reclams de la democràcia participativa. D'aquí que, en la roda inicial de contacte amb les entitats, la majoria d'elles només busquen suport. Un suport que es tradueix en tranquil·litat. Més enllà de la que pot garantir, a nivell pressupostari, un Govern que treballa amb pressupost prorrogat. Per això hem deixat clara la nostra voluntat d'aprovar els pressupostos del 2005 abans no acabi el 2004; malgrat tot, aquest aspecte limita l'acció de govern. Malgrat tot, estem elaborant un Pla d'Acció Interdepartamental que tipificarà les atribucions concretes i els seus responsables, especialment en qüestions de treball relacionades amb aspectes emblemàtics. També treballem en el Pla d'Infrastuctures Culturals... Intentant, especialment, garantir la tranquil·litat de les entitats gràcies al manteniment de les subvencions i d'una acció sense grans injustícies, el que anomeno un procés interactiu de pacte... De pacte social. El nostre és l'àmbit de l'administració pública amb més interacció perquè el que fem nosaltres, els activistes de la cultura popular, per això és emblemàtic. És aquesta interacció el que es traduirà en la creació d'una autèntica xarxa d'entitats. Segons com ens vagi a nosaltres, s'aplicarà aquest pla a d'altres àrees del Departament. En aquest sentit, cal tenir present que som un element petit del Departament però, no obstant això, tenim l'enorme responsabilitat de no frustrar un projecte de participació ciutadana. Si no ens surt bé, difícilment funcionarà en d'altres àmbits. En tant que participem i actuem directament al territori, serem capaços d'engrescar i revitalizar la nostra cultura. Tenim un altre apartat, que no hem d'oblidar, i que té a veure amb les arrels del país. Una visió en la qual cal treballar perquè és, sovint, massa reduccionista: aquella que defensa reduir a tres, quatre, cinc els elements d'identitat d'un poble. Tendim a excloure per defecte: és per això que, en determinades ocasions, discreparia d'un nacionalista d'arrel en tant que, a vegades, la seva actitud implica exclusió. Què hem de fer? Proposar i no excloure d'entrada. Una mostra n'és la Llei de Festes promoguda des del Centre. Partim d'una Llei de Festes Nacionals que regula aquelles que per antiguitat, repercussió o interès formen part de la nomenclatura. A partir d'ara establirem quines són les Festes d'Interès Patrimonial, Nacional i Popular, en funció de la seva antiguitat, del seu àmbit de repercussió nacional... Apareixeran indexades i degudament detallades però, tot i això, el més important és que gràcies a aquesta llei es reforçarà el paper social i cultural de les festes. És la Fira d'Abril una Festa Nacional? No, és una festa popular, lúdica i festiva. Si és o no és catalana ho decidiran els propis catalans. És el país, la gent, qui decideix el que és o no propi. Quan ho ha de fer el Govern, malament. Jo apel·lo a la bona fe del qui decideix, sobretot en elements que tenen a veure amb el caràcter identitari de les persones. És legítim que cadascú pensi el que vulgui però aquesta llibertat pot desenvolupar en conductes reaccionàries. La Fira d'Abril té 33 anys: si d'aquí a 67 anys encara es fa, perfecte. Si s'obre i es defineix com a festa mediterrània, també. I si la gent decideix que sigui catalana, també.

Alguna sorpresa destacada arran de la teva entrada a la Generalitat?
Sorpreses, a nivell personal, moltes. Especialment dins mateix del Centre de Promoció. Quan vaig arribar a la Generalitat, admeto que tenia certs prejudicis sobre el que em podia trobar. Ara dic no als prejudicis. També m'han sorprès les reaccions, per part de determinats sectors, davant el meu nomenament. No les vaig entendre, com a persona amb experiència en aquest sector. Sorpresa, també, degut al tracte de les pròpies entitats que van reaccionar de manera exemplar i raonable, atorgant-me un suport important i discret, com ha de ser. I per últim, sorpresa a nivell territorial -no de les entitats, per elles mateixes, que coneixia en la seva majoria- sinó en relació a la riquesa del patrimoni tant material com l'immaterial. De vegades, passem pel territori mirant però sense observar. El contacte amb les entitats i col·lectius del país, sobretot els més extrems geogràficament, són molt gratificants. La cultura popular és la llum del país: es pot fer teatre, exposicions, festivals... però si el carrer s'apaga, s'apaga la llum. Jo no sé si aquest país seria capaç de suportar això. No s'adiu a la nostra tipologia, al nostre tarannà.

Quines actuacions potenciarà, el CPCPTC?
En primer lloc, intentarem consolidar el que les entitats tenien pactat, especialment a nivell econòmic. Prioritzarem la redacció d'un programa, detallat, que estableixi àrees de treball i responsables concrets, dins el mateix Departament, que facilitin el diàleg i interacció amb les entitats. A partir d'aquí, donarem difusió al nostre programa i convidarem tots aquells qui ho desitgin a participar de la seva redacció: l'omplirem de continguts, en parlarem amb les entitats. Això vol dir interactuar. L'element territorial i programàtic, per tant, el pactarem amb els actius de la cultura popular. I per últim, acabarem l'any amb la possible constitució de l'Institut Català de Cultura Popular, una eina importantíssima que ens donarà força i estabilitat, tot i que pressupostàriament ens serà difícil créixer, si més no a curt termini.