Joan Rovira President de l’Orfeó de Sants

El nou Orfeó de Sants pretén ser un referent cultural de primer ordre

Renovar-se o morir. Aquest és, en síntesi, lema i objectiu del nou Orfeó de Sants, entitat històrica de la ciutat de Barcelona i aglutinadora de bona part de les propostes culturals vinculades a la sacsejada Catalunya de principis del segle XX. Havent celebrat amb èxit el seu centenari, l'any 2001, l'Orfeó de Sants afronta el repte de convertir-se en una entitat moderna, de serveis, en un veritable punt de trobada capaç de seduir nous públics. Per començar, la construcció d'un nou edifici i l'articulació d'un ambiciós projecte lúdic i cultural situen l'Orfeó en el nostre punt de mira. Joan Rovira, president de l'entitat, esbossa amb entusiasme les directrius del projecte.

Nova estructura, nou projecte i nou edifici per a una nova etapa de l'Orfeó de Sants. La tercera de la seva història...
Efectivament. Si tot va com esperem, és a dir, sense presses però comptant que els permisos no s'endarrereixin, creiem que a finals del 2005, principis del 2006, podrem inaugurar el nou local de l'Orfeó de Sants, que s'ubicarà a la confluència entre els carrers de Papín i Miquel Àngel.

El canvi d'emplaçament i l'elaboració d'aquest nou projecte responen a unes voluntats de canvi específiques. Quines són?
Partim de la necessitat de marxar d'aquest local arran de l'entrada en vigor de la nova Llei d'Arrendaments Urbans. Després d'estudiar diverses opcions, i conscients de la impossibilitat de mantenir l'edifici on ens trobem actualment, decidim vendre'l. És aquí on, gràcies a la bona disponibilitat del Districte de Sants-Montjuïc, aconseguim superar les dificultats pròpies de trobar un nou emplaçament per a l'Orfeó, tenint present com estan els preus del mercat immobiliari. El Districte ens va mostrar alguns dels espais reservats per a equipaments culturals i, amb el resultat de la venda del vell local, podem comprar els nous terrenys i edificar. En aquest sentit, també ha estat important la creació, ara fa mig any, de la Fundació Privada Orfeó de Sants, gràcies a la qual podrem treure força rendiment d'operacions com aquesta, a nivell d'avantatges fiscals i d'esponsorització. De fet, tot el que és l'edifici i els terrenys, tot el patrimoni immobiliari de l'Orfeó, ha estat traspassat a la Fundació.

Al marge de la complexitat de l'operació immobiliària, apuntes també la necessitat d'una reformulació del propi Orfeó de Sants...
És cert, tot i que ara mateix estem molt centrats en la logística pròpia de l'adquisició i la construcció del nou equipament. El més difícil, però, és dotar-lo de continguts, definir el nostre projecte. Crec que, a dia d'avui, l'Orfeó és una entitat obsoleta, amb només 440 socis als quals pràcticament no podem donar serveis. Això canviarà, n'estic convençut. La base està en elaborar un projecte engrescador i dotar-lo de nous continguts. Recordo, el desembre passat, quan vam anar a acomiadar-nos del president Pujol. Ell mateix ens va fer evident la necessitat d'omplir de continguts el nou Orfeó. Quan et planteges crear una nova estructura has de saber, en primer lloc, què vols posar-hi dins.

“Una cosa és formular idees i l'altra portar-les a terme”

I què hi vol posar, l'Orfeó de Sants, dins aquesta nova estructura?
Entre altres coses, volem una escola de música de qualitat. Per crear-la, necessitem gent preparada, amb experiència, que ens indiqui com fer-la. En aquest sentit, el mateix Gerard Claret, violinista i director de l'ESMUC, ens assessora sobre com hauria de ser aquesta nova escola, la qual intentaríem que es vinculés a algun conservatori de música ja consolidat, com el de Vilaseca. Estudiem la possibilitat d'especialitzar-nos en l'ensenyament d'un tipus d'instruments, per exemple, dels instruments de corda. Volem que l'escola de l'Orfeó de Sants s'associï a criteris com el rigor i la qualitat en la docència. També intentarem consolidar una escola de cant i oferirem les nostres sales a les universitats per als seus cursets i seminaris. Entre les nostres prioritats també hi ha la informatització dels arxius de l'Orfeó, un veritable tresor si parlem específicament de l'arxiu musical. D'aquesta manera, propiciarem que la gent pugui acostar-se amb total normalitat a l'Orfeó i accedir a la documentació que guardem. També estudiem la possibilitat d'organitzar un seguit de concursos literaris, de pintura... no només per als socis sinó obertes a tothom, potenciant la idea de fer participar gent de totes les edats. Penso, per exemple, en la possibilitat de reprendre la celebració del Concurs Germans Claret que vaig endegar a Sant Cugat i que, durant anys, va tenir un èxit més que notable. Reprendre, així, certàmens per a joves instrumentistes de cobla, de música coral... Ara bé, cal ser prudents: una cosa és formular idees i l'altra portar-les a terme. Cal buscar les adhesions necessàries per tirar endavant cadascun dels projectes. En síntesi: no només busquem ser una entitat de caire social sinó que pretenem ser un referent cultural de primer ordre.

“Cal introduir conceptes fins ara poc lligats a l'àmbit de l'associacionisme, com ara la rendibilitat”

Com vincular totes aquestes propostes a la tradició centenària de l'Orfeó?
Les arrels amb què bastim el nou projecte són les mateixes amb què va néixer l'Orfeó de Sants l'any 1901. Ara bé, fent un símil, l'arbre creix i l'has de podar d'una determinada manera per garantir que estigui sa. En el cas de l'Orfeó, has d'adaptar-ne les característiques i transformar-lo en funció de l'actualitat. A l'entrada de l'actual edifici s'hi llegeix una endreça que remarca la necessitat de fer país. Doncs bé, aquest és un concepte que continua absolutament vigent però que ha d'evolucionar. En moltes activitats i entitats de tradició arrelada, hi ha gent que encara fa la mili amb llança. Abans, els concerts que feia l'Orfeó estaven pensats per a un públic format bàsicament per parents i amics. Si compares els butlletins corresponents als concerts de l'any 1920 i 1932, t'adones que són iguals. Això, avui, no pot ser; potser sí de manera puntual però no com a norma. El públic demana una proposta actualitzada i de qualitat.

I el soci de l'Orfeó de Sants, què demana?
Avui, els socis de les entitats tenen un paper poc actiu. Estem parlant d'un tipus de col·lectius dedicats fonamentalment als serveis. De fet, el gran percentatge de socis ho són perquè hi ha una contraprestació, perquè s'ofereixen uns serveis. Actualment és pràcticament impensable la captació de socis generada arran del boca-orella... La gent demana alguna cosa més. Aquesta demanda, però, arriba a tots nivells, a tots els usuaris dels serveis que ofereix l'entitat. En el nostre cas, els mateixos cantaires de l'Orfeó demanen actualitzar el seu repertori, defugint la imatge tòpica del que és un Orfeó. Alguna cosa similar els passa als esbarts, formacions que van molt més enllà de la típica faixa i barretina. En això, l'Esbart Sant Cugat i el de Rubí han treballat molt rigorosament, seguint una línia basada en la innovació i la qualitat artística. Si no és així, no hi ha res a fer. Tot, com et deia, sense renunciar a les arrels. Quan demanes un ball pla a aquests esbarts, el fan perquè el saben, perquè el coneixen. Aquesta és la idea que cal fomentar, no podem aturar-nos pensant en el paper que va tenir l'Orfeó en un moment determinat. I, a més, cal introduir conceptes fins ara poc lligats a l'àmbit de l'associacionisme, com ara la rendibilitat. Si penses en tirar endavant un nou tipus d'activitat dins l'entitat, t'has de plantejar en primer lloc si serà o no rentable.

Falta aquesta cultura de la rendibilitat en el món cultural català?
No crec que falti... Més aviat penso que és una actitud que està soterrada i que hi ha gent que té por a desenterrar-la perquè, fer-ho, vol dir haver de treballar. Això els passa a moltes entitats que van vivint una mort lenta, sigui d'aquí a deu, quinze, vint anys, perquè no s'aboquen en el treball diari que comporta formar part d'una entitat. Aquesta actitud també es veu i es viu dins l'Orfeó. Ho hem pogut veure al llarg del procés de definició del nou estatge. Precisament per fer rendible el nou Orfeó hem de procurar que els seus usuaris puguin entrar-hi a les deu del matí i en marxin a mitjanit. I encara una última cosa més important: que durant tot el dia tinguin alguna cosa a fer dins l'edifici. Sovint les entitats errem quan focalitzem tots els nostres esforços en fer les coses pensant en el jovent. Les coses s'han de fer per a les persones: per al nen de tres anys i per a la persona de seixanta. La realitat és prou rica i complexa com per incloure-hi un ventall d'activitats pensades per als petits, joves, grans, homes i dones, per integrar-hi tots els col·lectius. Et diré més, involucrant tothom sense que se n'adonin. El món cultural català, a nivell d'entitats, està adormit. La clau està en sumar esforços, en obrir portes a d'altres entitats. Estic segur que si aconseguim articular un projecte ben elaborat tindrem èxit.

“Les entitats errem quan focalitzem tots els nostres esforços en fer les coses pensant en el jovent. Les coses s'han de fer per a les persones”

Jugarà aquest paper aglutinador, el nou Orfeó?
Jo no aniré a buscar ningú però sí oferiré els nostres serveis a tothom qui els demani. Estem parlant de cinc mil metres quadrats útils, de sales àmplies, polivalents. Disposarem de sis aules per a instrumentistes, dues sales grans per a vint alumnes cadascuna, un hemicicle per a un centenar de persones i dos de menors. I, al darrer dels nivells, una sala amb prop de tres-centes butaques, una altra de dos-cents metres quadrats per als esbarts i les danses, un espai per jugar a tenis taula, dutxes, els arxius i una sala per escoltar música, vídeos i DVD. Al marge de tota això, és clar, una peça clau: la biblioteca. L'edifici comptarà amb cinc o sis secretaries per tal que les entitats en puguin fer ús i amb un bon restaurant. L'Orfeó acollirà, per tant, totes aquelles activitats que s'adiguin al seu concepte general de cultura i servei a les persones.

“El món cultural català, a nivell d'entitats, està adormit”

Per fer realitat aquest projecte calen experiència i dedicació. Joan Rovira té les dues coses...
(Somriu) La veritat és que tinc molt clar com vull que sigui l'Orfeó i per això no em fa por res. En aquest sentit, l'experiència assolida a l'Esbart Sant Cugat m'ha servit molt. La vida m'ha ensenyat que si portes sota el braç un bon projecte, la gent acaba sumant-s'hi. La clau està, com et deia, en integrar el màxim nombre de persones i sensibilitats possible. I ser valent. Recordo quan vaig proposar de fer una ballada conjunta entre els esbarts de Rubí i Sant Cugat: em van titllar de boig! Doncs bé, vaig proposar la trobada als de Rubí i van dir que sí encantats. Es va fer a Es va fer a Terrassa i va ser tot un èxit. No sé si aquesta actitud és fruit de l'empenta o de la inconsciència però la veritat és que, a dia d'avui, m'ha donat molt bons resultats.

“Si portes sota el braç un bon projecte, la gent acaba sumant-s'hi”

M'explica amb tota profusió de detalls el procediment de compra-venda del nou local. Quan l'Orfeó va tirar a terra l'antic local de 1909, la seva junta va creure que construir un edifici nou era el millor per guanyar diners: es van fer 45 pisos, 3 botigues i un local propi que, malauradament, ha quedat del tot obsolet. Ens situem en plena dècada dels seixanta... Després vénen els problemes hipotecaris, les pressions de les entitats financeres, les gestions administratives, els suports rebuts. I el millor de tot, les anècdotes. D'entre totes, em reservo el finançament del parquet per a les sales de l'Esbart Sant Cugat. Vam acabar l'ampliació del local i no teníem ni un duro per al parquet. Vaig engegar una campanya a Ràdio Sant Cugat que consistia en vendre metres quadrats de parquet cada setmana, al programa de sardanes del diumenge. Va comprar-ne gent de tot arreu: de Vilanova, de Sitges, de Terrassa... Enriu-te'n amb la campanya dels tubs de l'orgue del Palau de la Música! De vegades pensem que les coses no funcionaran abans de fer-les, però s'ha de provar. Aquest enginy és el que millor defineix el tarannà de Joan Rovira. Reformular l'activitat de l'Orfeó i projectar-lo al cada vegada més complex àmbit lúdic i cultural barceloní i català no serà fàcil. Però per vèncer les dificultats, Rovira i la seva junta apel·laran a la intel·ligència i, sobretot, la feina ben feta. Arguments que, de ben segur, els encaminaran a l'èxit.