Sebastià Alzamora

La dinàmica Aznar sí que és imparable

Admirat i criticat a parts iguals. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és un dels representants d'aquesta nova i polèmica lleva d'escriptors anomenats Els imparables. Avalat pels seus èxits com a autor i curtit després del seu pas per l'administració com a delegat del Llibre de la Generalitat, Alzamora enceta una nova etapa al capdavant de l'editorial Moll mentre promociona el seu darrer llibre de poemes, El Benestar (Proa), premi Jocs Florals de Barcelona 2003.

"La dinàmica Aznar sí que és imparable"
"La nostra continua sent una cultura acomplexada"

Et trobem tot just donant a conèixer El Benestar...
Així és, tot i que els llibres de poesia deixes que es donin a conèixer per sí mateixos. És una mica la queixa eterna: en poesia, ens adrecem a un públic reduït però fidel i, per tant, són els mateixos llibres els qui s'apropen als seus pocs però fidels lectors.

Ho dius amb resignació?
No, crec que està bé que la poesia sigui minoritària. No em sembla gens malament. Sovint els mateixos poetes i el sector editorial ho subratllen, se'n queixen, però considero que està bé que existeixi una activitat artística que estigui totalment o parcialment fora de les lleis del mercat. D'aquí que la gent que s'hi dedica ho faci senzillament per gust, per plaer...

Més poeta que escriptor? Només poeta? Només escriptor?
Sempre penso que la literatura, en el fons, és poesia. Per a mi, en l'origen de qualsevol tipus de literatura hi ha d'haver la poesia. De fet, els bons novel·listes acostumen a ser, si no poetes, sí bons o grans lectors de poesia. Durant un temps han aparegut un bon nombre de narradors o novel·listes que presumien de no llegir poesia i, a la llarga, han resultat ser escriptors irrellevants. En realitat és una distinció que faig poc, la de poeta i escriptor. Un poeta és un escriptor i un escriptor ha de ser algú, com a mínim, amb una gran atenció per la poesia.

Què vols dir amb la teva poesia, amb la teva literatura? Sovint s'ha parlat de què és visceral...
Sí... (Silenci) És visceral però alhora intenta ser un artefacte que s'aguanta per sí sol, que no és únicament l'expressió de les meves obsessions, neures, manies... Intento expressar-me a través d'una forma sòlida per tal que allò que surt de mi mateix, de les meves vísceres, pugui arribar a l'emoció, a les vísceres dels altres. Potser per això la meva literatura és poc continguda.

Volgudament poc continguda?
Exacte. De fet, no crec gens en la contenció alhora d'escriure, ni en la contenció com a actitud artística, ni en aplicar-la als plantejaments ni als objectius creatius. Si et poses a escriure, fixa't els màxims objectius. La pròpia dinàmica de l'escriptura ja et farà arribar fins on puguis, o farà que t'estavellis, però cal partir d'aquesta màxima ambició. Miró parlava de la necessitat que l'art suposi un acte de violència contra la persona que el rep. Violència intel·lectual, emocional... A mi, la literatura que no em violenta, que no em commou, no m'interessa. Per això intento que la meva vagi en aquesta línia.

Això t'ha fet un provocador...
Potser sí, tot i que no ho pretenia (riu). Senzillament plantejo històries que busquen la provocació en el sentit que formulava Dant: intento que la meva literatura plantegi desafiaments.

La primera de les provocacions l'apuntes titulant els teus llibres...
De fet, uso el sarcasme. És una cosa que acostumo a fer i que en El Benestar s'associa a un punt de vista determinat, a un sentit de l'humor una mica transgressor, si vols, però sentit de l'humor, al cap i a la fi. He titulat El Benestar perquè és el nom que té la societat en què vivim i, per tant, també la societat en què viuen els personatges del llibre. Uns personatges que, en definitiva, són jo mateix o, si més no, m'hi sento molt proper. Em refereixo a gent que ha nascut i crescut en aquesta societat del benestar creient en l'existència d'una sèrie de fites i seguretats. Persones que, en arribar a l'edat adulta, veuen a nivell individual com tot aquest cotó fluix que els envolta s'esvaneix. Llavors vénen les grans patacades, les desil·lusions, l'ofec, el deteriorament de les relacions entre les persones, la sensació que la llibertat individual és destruïda a cada instant i que no pots fer allò que voldries sinó allò que se t'imposa. Aquest llibre tracta de tot això: del que individualment els personatges descobreixen de manera més o menys dura, del que s'amaga darrera d'aquest benestar col·lectiu que pretesament els envolta. Curiosament m'han comentat que aquest és un llibre trist, amb uns personatges derrotats... No hi estic d'acord; no són gent en absolut acabada... Únicament passen un mal moment.

Parles de personatges que viuen situacions límit, que s'acosten a la temuda maduresa. Com tu?
No, no... He parlat d'edat adulta, jo! La maduresa és una altra cosa a la qual, crec, no arribaré mai de la vida, almenys no d'acord amb el concepte que se suposa que defineix la maduresa. Ara bé, a l'edat adulta sí perquè és una cosa objectiva: arribes a la majoria d'edat, t'has de fer càrrec d'una sèrie de responsabilitats, marxes de casa i, per tant, arribes a l'edat adulta. I sobre els mals moments... Ara no en passo cap però n'he viscut uns quants, propis d'algú que viu en la societat del benestar; em refereixo a aquesta mena de desencant que viuen els personatges, aquesta desorientació que afecta als tres protagonistes i que naturalment he viscut en primera persona.

En tot cas, experiències necessàries per poder-les convertir en material literari...
M'agrada pensar que la vida i l'escriptura són dues coses que van absolutament juntes, que caminen paral·lelament. És una mica el que deia Joan Fuster: els llibres no supleixen la vida però la vida tampoc supleix els llibres. En realitat, no hi ha oposició. És a dir, els llibres amplien la vida, són una manera de viure més, però en cap cas has de permetre tenir una vida llibresca. Has de procurar que la literatura vagi a favor de la vida, no a l'inrevés.

La teva és una trajectòria plena de premis. Com els valores?
Me'ls miro des d'un punt de vista força pragmàtic. Un premi no informa, en principi, sobre les virtuts o mancances d'una obra. Significa senzillament que un jurat ha decidit seleccionar la teva obra en detriment d'unes altres. Un premi és només una forma d'amplificar el ressò que pugui tenir una obra alhora de sortir. Això sí, hi ha premis que fan especial il·lusió: ja sigui per la composició del jurat o perquè, com en el cas dels Jocs Florals, tenen una llarguíssima tradició i estan molt vinculats a la ciutat de Barcelona. Un premi no fa millor o pitjor una obra però desconfio d'aquests escriptors que rebutgen sistemàticament o de bon començament els premis. Normalment, això sol passar quan no els aconsegueixen. Reconeguem les coses tranquil·lament: a ningú li sap greu que li donin un premi.

Hi ha molta enveja en el món literari del nostre país?
Sí, enveja i també molta de gent amb poc sentit de l'humor i amb un concepte massa alt d'ells mateixos. Quedi clar, però, que de vanitosos en som tots. L'escriptor necessita d'un fort component de crítica i exigència però també ha de ser capaç de reconèixer allò que li ha sortit bé. Un escriptor, primer de tot, és un lector i com a tal ha de reconèixer la bona literatura. Sovint, aquesta actitud de falsa modèstia, aplicada a nivell col·lectiu, és el que ens converteix en una cultura acomplexada. El món cultural català pateix un excés de contenció, tendeix a mostrar tots els seus complexos, els seus dubtes. Ens falta ambició com a cultura. Això és culpa del sector públic, dels mitjans de comunicació, dels editors, dels llibreters... I dels autors, que s'han passat anys dient que eren escriptors amb la boca petita. Per entretenir ja hi ha altres tipus d'artistes: els escriptors no hem d'avorrir els lectors però sí oferir-los la certesa que en la nostra llengua s'està fent una producció artística important. Durant anys, molts autors han hagut de demanar pràcticament perdó per ser escriptors.

És aquesta actitud acomplexada el que explicaria la polèmica generada arran del teu article crític amb Carner? Per què el vas escriure?
Recordo que era diumenge a la tarda, em devia avorrir (somriu de nou)... Quan veig l'enrenou que va provocar tot plegat i penso en altres coses que m'han costat molta més feina... Amb aquest article pretenia qüestionar l'herència literària, estètica i, sobretot, ideològica que ha deixat el noucentisme en aquest país, en la seva cultura. Per això l'atac a Carner en tant que paradigma d'aquesta estètica. Ho vaig fer en forma d'article publicat en un diari (Avui) i després, de manera més extensa, en la revista L'Espill. Curiosament d'aquest últim article no se n'ha parlat perquè la difusió és molt més restringida i, sobretot, perquè quan entres a discutir sobre qüestions de fons la gent acostumen a callar com putes. És molt curiós: a la pirotècnia tothom s'hi apunta però quan es tracta de discussions argumentades és més complicat trobar interlocutors. És tota una llàstima, sobretot perquè fa sortir a la llum un mal que afecta al món literari català: el de la mandra. Sabia que aquest seria un article polèmic però les reaccions d'histèria que es van produir em van deixar certament perplex.

T'ha fet més mal que bé, aquest article?
En termes personals, no m'ha fet res perquè la meva vida ha estat la mateixa abans i després de publicar-lo. La meva consideració pública suposo que s'ha vist perjudicada en alguns ambients. Potser també beneficiada o publicitada en d'altres. Em fan gràcia els retrets més freqüents dels meus detractors; aquells qui diuen que he escrit aquest article per fer-me propaganda. Se m'acudeixen altres fórmules de fer-me publicitat més amables... Per promocionar-me pensaria alguna cosa més agradable que plantejar un tema damunt la taula que és respost amb bufetades. Bàsicament, alguna cosa més divertida que aguantar els insults d'una colla d'indocumentats. No hi havia cap estratègia darrera la publicació de l'article més enllà de plantejar un tema que em preocupava i em preocupa i que estic disposat a discutir tan com calgui.

Què és això dels imparables?
Aquesta és una història que ha tingut lloc de forma fortuïta. Els imparables és un fenomen que s'ha acabat produint, si més no inicialment, al voltant de tres persones: el Manuel Forcano, l'Hèctor Bofill i jo mateix, i al qual s'han acabat vinculant d'altres autors, ja sigui per amistat o per posicionament estètic i ideològic similar al nostre. De fet, l'Hèctor, el Manel i jo som joves, sí, però ja fa temps que escrivim malgrat s'hagi produït ara el nostre bateig públic, aquesta eclosió -digues-li com vulguis- que ens defineix com a una nova generació o grup d'escriptors que enlloc d'acceptar l'estat establert de les coses, en literatura, n'hem qüestionades algunes que ens semblaven fonamentals. Aquest fet ha generat controvèrsia i aquesta ens ha acabat configurant com a grup i donant-nos un nom no buscat sinó que respon al crit d'eufòria que va proclamar l'Hèctor en guanyar el premi Josep Pla amb L'últim evangeli. Paradoxes de la vida, la paraula ha fet fortuna mediàtica i arriba un moment en què, a força de sentir-ho, ho acabes assumint. Imparables? Doncs, vinga, imparables.

La literatura catalana necessitava d'una polèmica com aquesta?
Quan vaig publicar l'article sobre Carner i es va muntar tot l'enrenou, alguns escriptors em van comentar que havia fet molt mal a la literatura catalana. Ho trobo un disbarat; si la literatura catalana encara no és prou sòlida ni està prou ben cimentada com per resistir dissensions, debats interns que qualsevol altra literatura assumeix, val més que pleguem. Crec que la discussió, la discrepància, la dissidència són símptomes de la bona salut d'una literatura i que, per contra, les basses d'oli s'acostumen a convertir en basses pútrides. Portàvem una sèrie d'anys en què hi havia hagut un predomini de la societat literària per sobre de la pròpia literatura i que la gent, per tal de surar en condicions acceptables dins aquesta societat, s'havia acostumat a nedar i guardar la roba. Precisament per aquest motiu ha sorprès que hi hagi gent que defensi posicions determinades posant-hi el nom i la cara; aquesta actitud ha fet pensar que estàvem davant una rauxa de jovenets, però no és així. Senzillament ens hem comportat tal i com crec que s'han de comportar els escriptors: assumint el risc d'equivocar-se perquè, sense risc, no hi ha literatura ni art que valgui. Aquesta és una altra de les herències noucentistes: tenim un autèntic pànic a l'error i a la possibilitat d'equivocar-nos. És més, valorem molt una concepte que detesto: el de l'obra ben feta, l'obra formalment impecable, sense tenir present el seu gruix, ni densitat ni profunditat. En això, els meus companys i jo hi posem una altra manera de fer més arriscada, si vols, però que aporta coses interessants assumint que anem fent temptatives tant en les nostres obres com en les nostres opinions. Podem equivocar-nos, d'acord, però la clau està en plantejar problemes, en qüestionar les coses perquè, si no nosaltres, algú altre pugui aprofitar-les.

Parles de coincidències en els gustos estètics... Quins són? Què reivindiqueu? Què necessita la cultura catalana?
Se'ns ha acusat molt de voler imposar un model quan en realitat el que reclamem és una cosa que ha faltat durant molt de temps: pluralitat i espai per a tothom. Això es veu en nosaltres mateixos: estèticament no és la mateixa cosa el Manuel Forcano, l'Hèctor Bofill o jo mateix. Som escriptors, com tots avui en dia, individualistes i estèticament diferents. El que sí ens uneix és una mateixa actitud davant la literatura i la vida. Suposo que allò que faria falta i que volem reivindicar és aquesta creença de la literatura com un fet important en la vida personal i col·lectiva de la gent, no només com un element ornamental que ens distreu o ens evadeix, sinó com una part, un altre àmbit de la vida de les persones tan fonamental com qualsevol altre. Aquesta actitud de màxima ambició artística, que no política ni mediàtica, es tradueix en una única ambició: la que es planteja un mateix en asseure's tot sol davant un paper amb el màxim compromís, assumit riscos fins a les últimes conseqüències i no demanant disculpes per les nostres obres. Aquesta és l'actitud que li ha faltat a la literatura catalana.

Aquesta actitud crítica t'allunyaria, si més no a priori, del rol que has exercit a l'administració com a delegat del Llibre de la Generalitat. Com hi vas arribar?
En aquells moments treballava com a editor a Destino i dirigia l'Espai Mallorca de promoció de les Illes Balears. Vaig pensar que estaria bé treballar des de l'administració pública, que em permetria conèixer els problemes del meu sector d'una manera directa. Tot, però, tenint present que no és bo eternitzar-se en els llocs. En realitat es tracta d'anar provant distints punts de vista d'un mateix món, en el meu cas, el del llibre. Agraeixo el pas per l'administració, la confiança i l'oportunitat d'aprendre, a vegades, moltes més coses de les que voldria sobre el món cultural i la gent que en forma part.

És complicada la gestió cultural?
Sí. És difícil harmonitzar criteris objectius en necessitats que són percebudes de manera subjectiva. La satisfacció d'un col·lectiu és sempre difícil. Malgrat tot, està bé que existeixi una interrelació, un diàleg, fins i tot una permanent discrepància productiva entre els uns i els altres -sector públic i privat, vull dir. Sempre, però, que la relació sigui fèrtil.

Després de tres anys a l'administració, pots emetre un diagnòstic del sector?
Crec que té una gran creativitat i diversitat, fins i tot que viu un moment àlgid en aquest aspecte degut a la gran quantitat de projectes, iniciatives, que em fa pensar en un futur si més no interessant. En l'àmbit literari català hi ha, sobretot, talent. Em queixaria, però, d'un excés de conservadorisme tant per la banda de la indústria com per part dels propis creadors i, fins i tot, dels lectors. Hi ha dinàmiques establertes que propicien la creació d'opinió. Hi ha un excés d'immobilisme. Ens cal una major ambició per projectar-nos cap a fora. Una cultura com la nostra és més forta com més es fa sentir i escoltar a d'altres països, sobretot occidentals. Aquesta és una assignatura pendent que tot just s'ha començat a treballar i que necessita d'una gran dosi de convicció per part de tots: sector públic, privat, autors... Prestigiar la literatura feta en català. Aquest és l'objectiu. A hores d'ara, el públic, els lectors, no perceben que en català s'estigui fent tan bona literatura com en d'altres llengües i això va en detriment de tots.

PEÇA

Usa paper i boli quan fa poesia. L'ordinador el deixa per la prosa i les seves maldats com a articulista. Manies estúpides, diu. I vicis confessables, com l'encesa constant de cigarretes i un gest a voltes nerviós que el porta a encadenar una resposta rera l'altra sense pràcticament balbucejar. Amb El Benestar encara a mig promocionar, Alzamora avança amb un mig somriure l'argument de la seva propera novel·la: un divertimento que juga amb l'estètica cavalleresca recreant la Praga del segle XVII. Arriba la pregunta malèvola: Per què escrius? Aquesta és una pregunta fotudíssima. Escrius per moltes de coses. Parla d'emulació, de mimetisme, d'admiració per Dant i Espriu, però també d'algun que altre episodi tendre, reminiscència d'una tendresa que traspua també en la seva literatura. Escrius perquè has llegit alguna cosa que t'ha commogut. En el seu cas, la lectura, amb només quinze anys, de dos poetes mallorquins: Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet. Em van il·luminar d'una manera bestial. No sabia que en poesia es poguessin dir aquelles coses, ni d'aquella manera. La conversa, però, també ens porta a fabular sobre el futur de la cultura catalana a les illes. M'agradaria ser més optimista però ho veig molt negre. El que m'espanta més de Mallorca és el procés de provincianització que ha viscut. Palma s'assembla cada vegada més a Albacete que a Bolonya: una ciutat carregada de traumes, hortera, amb un model castellanitzant i una situació política exacrable. L'enginy i el sarcasme prenen forma en l'apunt final; una veritable sentència: la dinàmica Aznar sí que és imparable.