Vicenç Villatoro

“És inimaginable la cultura catalana d’avui sense TV3 i Catalunya Ràdio”

L'hem conegut com a escriptor, periodista, polític, tertulià... Sobretot escriptor i periodista. Aquesta és, potser, la dicotomia que més ha marcat la trajectòria professional de Vicenç Villatoro, a data d'avui, director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Als darrers èxits -la celebració dels vint anys de TV3 i Catalunya Ràdio i la recent estrena del canal de notícies televisiu 3/24- s'hi suma una intensa activitat com a cronista d'una realitat directament vinculada a la cultura. Un sector que coneix bé i del qual opina obertament en aquesta entrevista.

Comencem amb un... Per molts anys! Vint anys de Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya han fet molt per la cultura catalana?
Crec que els dos són mitjans que neixen fonamentalment d’un embrió cultural. Hi ha ràdios i televisions que neixen d’embrions comercials, de voluntats fonamentades en donar un servei a la col·lectivitat... Aquest dar-rer aspecte també apareix en el nostre cas, però crec que el nucli, el motor que va impulsar el naixement de Cat. Ràdio i TV3 és cultural i lingüístic. Crec que hi ha una constatació, no sé si present des dels inicis, que és la consciència que una cultura no pot encarar el futur, ja sigui el segle XX, ara el XXI, i intentar explicar la contemporaneïtat de manera plena, si no és present en la cultura de masses.

De fet, parles sovint d’aquesta cultura de masses...
És clau! Hi ha uns àmbits que són imprescindibles per a la vitalitat i la supervivència d’una cultura. En el segle XIX, inicis del XX, una cultura i una llengua no present a l’ensenyament és una cultura que perd el fil de la contemporaneïtat. En el segle XXI, una cultura que vulgui ser present en l’àmbit literari, de la tradició popular, etc., ha de tenir un canal destinat a la cultura de masses –fonamentalment, els mitjans de comunicació i les indústries culturals-, si no el té queda desarmada. Recordo alguna de les anàlisis que es feien als anys vuitanta sobre l’estat de la cultura catalana, es parlava d’un cap gran amb un cos molt petit, és a dir, una cultura d’élite importantíssima, amb uns literats formidables, però sense aquest aspecte popular. No fa pas massa, l’objectiu de la llengua catalana era generar una literatura de masses. El gènere de la cultura de masses, fins fa trenta anys, era la novel·la. Ara, és la funció televisiva, l’audiovisual... Això és el que TV3 crea i que a la dècada dels setanta no teníem. Teníem altres formats, però no aquest. TV3 i Catalunya Ràdio recuperen el pòsit cultural i el fa gran. És inimaginable la cultura catalana d’avui sense TV3 i Catalunya Ràdio.

Darrerament, s’ha revitalitzat el debat lingüístic. És la llengua catalana una prioritat per als mitjans de comunicació públics catalans?
Ho és i més quan parlem constantment de dades sobre coneixement i ús del català. Què vol dir l’ús social? Per mi, l’ús en l’espai públic. Els mitjans de comunicació són el gran espai públic. I en aquest sentit, les dades de la televisió i la ràdio públiques catalanes no són dolentes. Que hi ha més gent que veu televisió en castellà que en català? D’acord, però la televisió més vista a Catalunya és en català i és precisament aquest factor, que sigui en català, el que n’explica, en part, l’èxit. TV3 no és la primera “malgrat” ser en català sinó “també” perquè és en català. La llengua és un dels actius que expliquen el lideratge de TV3. En el referèndum de la llengua votem sempre, cada dia, cada hora.

Parles d’embrió cultural... Cultura i periodisme; dos aspectes que han vertebrat la teva activitat professional. Suposo que és un privilegi viure aquesta celebració com a director general de la CCRTV...
No se m’acut res millor... Jo crec en la centralitat dels mitjans per la vida cultural i la vida cívica i també crec en la necessitat que té aquest país d’articular aquest tipus d’infrastructures. Quan m’arriben les audiències de finals de mes, l’orgull que jo puc sentir és diferent a l’orgull d’un directiu d’una cadena privada perquè, al marge de tenir èxit i de fer-se evident que la nostra gent ha treballat bé i, per tant, la publicitat respondrà, el país s’ha enfortit amb això. És un sentiment d’orgull, per tant, no individual sinó com a persona que creu en el país, en la cultura i en els propis mitjans. Això si va bé, és clar.

I, va bé, ara?
Jo crec que va indubtablement bé. Considero que hi ha aspectes en els mitjans de comunicació que es poden valorar subjectivament, com són la qualitat. Podem sortir al carrer i preguntar: cal que fem una televisió de qualitat? Sí. D’acord, però, com fer-ho? Ningú es posa d’acord, per tant són coses de difícil objectivació. En canvi, hi ha paràmetres més fàcils de definir. És el cas de l’audiència que, en ràdio i televisió, no és un a més a més, sinó que forma part dels propis objectius. Si tu edites una col·lecció de poesia i vens sis exemplars, pots no haver fracassat. La televisió i la ràdio no tenen sentit si no aconsegueixen un consum massiu, per tant està en la seva pròpia naturalesa, forma part de la maquinària, arribar al màxim de gent. En aquest sentit, tant l’audiència com el decantament d’aquesta audiència ens permeten afirmar que anem bé. Per a nosaltres, la màxima satisfacció és que els nostres informatius siguin líders. Això vol dir que quan la gent vol saber què passa es connecta a TV3 i Catalunya Ràdio; però què passa aquí, a l’Irak i a tot arreu. Aquestes són proves tangibles de la sintonia que aquests dos mitjans tenen amb el propi país i amb la seva gent.

Sovint, el món de la cultura popular es queixa de tenir poc espai als mitjans de comunicació. És una queixa justificada?
Aquesta no és una queixa només del món de la cultura popular. Crec que el gruix del món cultural que creu en el seu propi producte, té la convicció que una part del seu problema és el desconeixement i, per tant, la manca de difusió. Aquest, per tant, és un tema de confiança en el propi producte i de voluntat per convèncer sobre la validesa, utilitat, qualitat del propi producte... A la pregunta: això que tenim, té sentit en el món contemporani? Si creiem que sí, pensem que si tingués més presència mediàtica tindria una salut millor. Si fos més conegut, tindria major acceptació. Jo crec que la queixa és legítima però també és cert que quan això s’expressa als mitjans de comunicació, de vegades, tot i la legitimitat, es menysté o es té poc present la pròpia gramàtica, la pròpia naturalesa dels mitjans. És a dir, en aquest sentit, els mitjans no són –especialment la televisió- altaveus, duplicadors, multiplicadors els quals, hi posis allò que hi posis, ho multipliquen per cinquanta o cent. Cal contemplar que algunes formes resulten més adaptables a cadascun dels mitjans i a uns tipus o altres de continguts. I això no té res a veure amb la pròpia qualitat dels continguts, no estableix una jerarquia en la naturalesa dels continguts, però sí evidencia que estan més adaptats que altres a cada mitjà.

El problema és, doncs, el desconeixement?
El més legítim de la queixa és la denúncia, la constatació d’un desconeixement mutu: el món dels mitjans desconeix molt sovint el món de la cultura popular i tradicional –que té dret a dir: si ens coneguessin, ens valorarien més- i també és cert que sovint des del món de la cultura popular i, també, des del conjunt del món cultural, es desconeix la gramàtica i dinàmica pròpia dels mitjans i tot allò que no és pur automatisme.

Aquesta crítica arriba als responsables dels mitjans de manera directa o queda únicament en la publicació d’alguna que altra carta al director? Recordo, en aquest sentit, certa polèmica a l’entorn d’un monogràfic dedicat al flamenc català, emès dissabtes al vespre al Canal 33...
Per decisió de la direcció general anterior, es van emetre quatre reportatges entorn al flamenc a Catalunya, que tractaven aspectes diversos, i es va contemplar la possibilitat de fer-los seriats o no. És a dir, pots decidir produir reportatges esporàdics sobre un tema o apostar per un espai d’emissió sistemàtica. Si jo fos d’un àmbit de la cultura o de l’esport determinats, preferiria un espai sistemàtic i no un reportatge esporàdic. En aquest sentit, crec que des del món de la cultura popular i tradicional, el paper de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio ha generat un tòpic: hi ha hagut una aposta de la televisió pública pel món dels castells –tòpic que comparteix tothom excepte el món casteller- que ha permès l’eclosió del fenomen castells. Tothom estaria més o menys d’acord, tot i que en percentatges variables, en aquesta relació directa existent entre l’esclat dels castells i la seva presència explícita a la televisió. Això és perillós perquè tendim a establir una regla de tres: és a dir, si vostè hagués posat, com a televisió i ràdio públiques, el mateix interès en totes les manifestacions de la cultura popular que en els castells, l’èxit seria avui no només exclusiu del món casteller. Això és el que volia dir abans quan em referia a l’automatisme dels mitjans; els castells tenen unes característiques que els fan atractius per la televisió però no és menys cert que els castells no són tan radiofònics com les sardanes. Per tant, la sardana té una presència a la ràdio molt superior a la que han tingut els castells i aquests últims han tingut una repercussió a través de la televisió comparativament superior a la de la sardana, en el cas de la ràdio. Això vol dir que hi ha una aposta determinada? La televisió prefereix el futbol al golf? No, senzillament no és el mateix emetre futbol que golf, almenys aquí –en altres llocs possiblement sigui millor fer-hi golf. Hi ha una adaptació entre mitjà públic i producte. El tòpic de l’aposta, de la voluntat de, no el comparteixo. Tu poses el que tens en una autopista i hi ha coses que per la seva naturalesa, adaptació al moment o a la gramàtica dels mitjans, es disparen més que les altres.

Les queixes, però, no les monopolitza el món de la cultura tradicional...
És clar. De fet, tots els sectors de la societat catalana exigeixen més presència als mitjans. Ni fins i tot aquelles que tenen presència molt gran. Hi ha un problema de cabuda física. Ara bé, és millorable la presència de la cultura popular i tradicional als mitjans públics? Sí, i la del llibre, de la dansa, del golf... Jo no em queixo mai de les queixes. La feina de la societat és pressionar, la dels professionals, decantar la balança.

En època de manifestos i amb unes eleccions a tocar, quin és el teu diagnòstic sobre la cultura?
Crec que hi ha una característica cultural global però que alhora, en el món del consum cultural, s’estan produint un seguit de tendències que van en sentit contrari a l’aparent globalització. Anem cap a l’existència de mercats nacionals importants. L’adaptació al mercat cultural propi és bona per a la producció cultural. A Catalunya, aquestes xarxes estan ben defensades i consolidades. Paral·lelament, crec que hi ha una fragmentació no territorial que apel·la a capes, estètiques, específiques. El repte de la cultura catalana, tant la general com la popular i tradicional, és sortir del propi territori.

Per últim, com casar el dia a dia a la CCRTV amb l’escriptura? Vius aquesta etapa com un parèntesi en l’escriptura?
L’escriptura es nodreix de la vida. Per això no em sap greu accelerar la vida, i aquest és un període de vida accelerada. Hi ha moments d’aprenentatge, de veure móns i ambients diversos... Ara mateix, entenc el meu càrrec com una feina, un servei, però també com una ocasió per alimentar el pou d’on surt tot el que et fa més complet. Allò que t’amplia horitzons com a persona, també t’amplia horitzons com a escriptor. El que estic vivint ara no va en direcció contrària a l’escriptura. En direcció favorable, tampoc, però em prenc aquest període com una treva. Els moments de més intensitat vital són susceptibles a convertir-se en material literari. Què em quedarà d’aquesta etapa? Doncs el coneixement del punt de vista empresarial, de realitat econòmica que acompanya la gestió dels mitjans públics. I això, de vegades, també té un punt de fascinant.