Eudald Carbonell, arqueòleg

“Els comportaments fossilitzats no serveixen per crear societats”

Les troballes d’aquest arqueòleg han donat la volta al món. Doctor en geologia del Quaternari i en Història, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili i investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari. Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) ens sorprenia recentment signant el darrer Missatge al Món Sardanista. Un arqueòleg de prestigi dissertant sobre danses de tradició ancestral? Ràpidament ens posem en contacte amb ell. Descobrim un apassionat de la història, de conversa àgil i mirada inquietant. Un pou de saviesa. Copsar-ne un petit bri ha estat la intenció d’aquesta entrevista.

A Els somnis de l’evolució parles de diverses teories evolutives però apuntes l’existència d’un únic mètode d’estudi del passat…

Primer cal tenir present que tot tipus de desenvolupament biològic i cultural es basa en la teoria de l’evolució, un concepte per ell mateix molt interessant perquè evidencia que tot està constantment en moviment. La metodologia precisa per realitzar aquest tipus d’estudis parteix de les descobertes tècniques i científiques que han fet els humans per tal d’organitzar la forma de conèixer. Per tant, acceptant ja l’evolució com un fenomen natural, el que fem els humans és, de forma artificial i a través dels nostres invents i descobriments, intentar controlar com es produeix aquest fet, aquesta evolució. En síntesi, accedim al coneixement a través de la ciència i la química.

Per tant no podem parlar d’un únic mètode d’estudi sinó d’una confluència de...

Disciplines, exacte. Totes elles convergeixen en l’elaboració de la pròpia teoria de l’evolució, la més important i articuladora que el gènere homo hagi pogut deixar sobre el planeta. Precisament l’evolució parla constantment, pel que fa a les seves causes, d’una suma de factors. L’evolució no es produeix degut a un sol fenomen: ni ecològic, ni biològic, ni fisiològic... sinó que té lloc degut a un conjunt de fenòmens ecològics, biològics, climàtics, culturals... Per tant, necessitem totes les metodologies, les disciplines, les ciències, que estudien cadascun dels àmbits tangencialment implicats en el procés evolutiu, des de la genètica a les teories sobre el desenvolupament social i cultural.

Per a un científic com tu, suposo que un dels reptes és arribar a transcriure tots aquests coneixements de manera entenedora...

Sí... Per exemple, aquest darrer és un llibre d’evolució i s’han de facilitar tots els instruments i artefactes perquè la gent sàpiga que aquest és un text de i sobre l’evolució. De fet, explicar la pròpia evolució d’una persona, a mode de biografia, implica gairebé sense voler, narrar també l’evolució política i social de la pròpia espècie, si més no, en el meu cas, l’evolució que es produeix al llarg dels darrers cinquanta anys del segle XX. Això és una mica el que m’ha passat amb Els somnis de l’evolució, on sense escriure una biografia intento nar-rar un procés: el del propi accés i organització del coneixement. El fet de ser un llibre analític permet, a través d’allò singular, particular, accedir a termes generals que fan entendre als lectors que tot és un procés. Podríem fins i tot parlar d’un “subgènere” literari, el de les teories evolutives. Per tant, la biografia, tot i ser un terme que uso i que ineludiblement impregna bona part de la narració, no és pròpiament la definició correcta del llibre.

Per compartir un mateix estadi evolutiu, per a la interacció, cal compartir des d’un bon principi llenguatges comuns o som capaços d’establir-los progressivament?

Cal un llenguatge comú i els humans ja el tenim. Per exemple, compartim la capacitat de transmetre informació i coneixements. Això passa perquè tenim cervells semblants. Tot i que ens expressem en llengües diferents, la pròpia estructura de la llengua (tant la que usa un indi de les planures americanes, un boiximà o nosaltres mateixos) és la mateixa, tot i que les paraules, els conceptes, els mots, són diferents. Amb això vull dir que, en tant que compartim una mateixa espècie, som iguals genèticament. L’expressió de cadascuna de les llengües és una capacitat adaptativa i es tradueix en la diversitat de cultures.

Defineixes Els somnis de l’evolució com un llibre d’evolució integral. Què significa?

Vol dir que inclou tots els aspectes que, directament o indirecta, afecten a l’evolució: la pròpia vida, la societat, la cultura, la política, el clima... O si més no, pretén integrar totes i cadascuna de les disciplines d’estudi de cada àmbit amb la voluntat de fer un llibre global. Això no vol dir que ho aconsegueixi però la voluntat és clarament unir disciplines, prenent diversos instruments evolutius i fusionant-los, explicant com coneixem, a través de quins processos accedim al coneixement i com es canalitza aquest accés al conèixer.

Parlem d’Atapuerca, un cas que ha centrat sens dubte la teva vida professional. En quin punt ens trobem?

Atapuerca és un jaciment en el qual portem treballant 25 anys; un quart de segle investigant i tirant endavant un projecte propi. No obstant això, tot just estem començant, està pràcticament tot per descobrir. El d’Atapuerca serà un jaciment transgeneracional perquè d’aquí a cent, dos-cents... fins a cinc-cents anys, haurà aportat un seguit d’informació bàsica, empírica, importantíssima per conèixer l’evolució.

Després de molts anys de reivindicacions, els científics heu percebut un canvi de conjuntura en la línia de potenciar l’estudi de l’arqueologia?

En la mesura que tu socialitzes el coneixement i portes l’evolució humana al carrer, el converteixes en tema de debat com estem fent nosaltres, la pressió social sobre la pròpia estructura creix. Això provoca que sigui l’estructura de poder qui hagi de dedicar més diners i majors recursos a l’organització del coneixement. Això sí que s’ha notat. Des de la nostra tasca de divulgació hem aconseguit un important avanç en el que jo anomenaria la infrastructura: creacions d’instituts i centres d’estudi, tot i que possiblement caldria anar més enllà. Hem demostrat que l’evolució humana és una eina, un instrument, no només per conèixer el passat sinó també un mètode útil d’anàlisi del present.

Al marge de les tendències més especialitzades, acadèmiques, es parla d’un creixent interès pel passat que ens arriba protagonitzat pel ciutadà neòfit en aquesta matèria. És cert?

L’estudi de la història, l’evolució... són propostes d’èxit. La clau és mostrar com, a través del coneixement de la història i del nostre passat, podem plantejar-nos com fer les coses ara. No hi ha res millor que facilitar els instruments per accedir a aquest coneixement. És com guiar un cec... Els ciutadans necessitem eines científiques que ens permetin conèixer la societat.

El fet d’afirmar que tots els humans partim d’una base comuna, fonamentalment genètica, t’ha fet un home polèmic...

És curiós perquè sóc més amic del debat i la crítica que no pas de la polèmica! Polemitzar és, al meu entendre, la manera que tenen molts mediocres per fer-se notar, mentre que debatre és el mètode que utilitza un col·lectiu per conèixer, per accedir intel·lectualment al coneixement. Per últim, discutir és la forma que tenim els científics per entendre els processos de coneixement. Són coses, per tant, molt diferents. A mi no m’interessa polemitzar. La polèmica només interessa als qui no tenen res a dir.

Vivim un bon moment pel que fa a troballes, a descobriments?

Així és. Fa poc més d’un mes, un grup de científics encapçalats per Salvador Moyà feia interessants descobriments, al marge de la Lucy i la descoberta recent d’un antropoide... Hem aconseguit que el nostre sigui un debat que arriba al carrer, pel qual s’interessen els diaris. No parlem només d’un material d’interès per als experts, sinó capaç de seduir al ciutadà que desconeix, si més no inicialment, la gènesi de l’evolució. Aquest és el veritable avanç, aconseguir que un llibre sobre l’evolució –com l’anterior, Encara no som humans- o aquest mateix, Els somnis de l’evolució, arribi a la segona edició en un mes i mig. Em pregunto com pot ser que deu mil persones s’interessin per l’evolució humana d’una manera tan explícita. Fa deu anys, no hauríem venut més de cinc-cents o un miler d’exemplars d’un llibre com aquest. Això vol dir que hem aconseguit arribar al gran públic.

En aquest sentit, comptar amb una marca com National Geographic suposo que ajuda...

Certament, tot i que jo vaig posar inicialment una condició als editors per tal de tirar endavant la publicació d’aquest llibre: que es publiqués en català. De fet, aquest és el primer llibre editat per National Geographic que es fa en català. He forçat NG, que és una multinacional del coneixement, a fer coneixement en català. Això és integrar el coneixement, integrar la societat i integrar l’evolució. NG també demostra voluntat d’evolucionar publicant per primera vegada en català.

Coincidiràs en què estem en una societat que ens demana constantment una posada al dia. Com hi accedim? Quin paper hi juga la nostra pròpia evolució en tot això?

Cal integrar aquesta concepte d’evolució amb d’altres per tal de saber què fem i qui som. I no només descriure els processos com fer ara. Vivim un moment en què tot és fonamentalment descriptiu, quan en realitat ens hauríem de preguntar el perquè dels propis processos, el perquè de la nostra pròpia realitat, més que no pas limitar-nos a descriure-la. Sabent com són les coses, com es fan, com tenen lloc els processos, és molt més consistent tot allò que defineixes i més consistents són també les teves decisions. Si, per exemple, parlem del perquè fou important per aquest país el pas de la dictadura a la democràcia, aquesta evolució, veuríem que el pas ha estat important perquè, per exemple, s’ha abolit la pena de mort i amb aquest fet hem aconseguit protegir els drets més fonamentals de l’ésser humà. Conèixer tot això és un èxit que devem al coneixement de l’evolució. Tot i això encara hi ha molt camí a recórrer però cal entendre que tots els processos estan inserits en la forma de construir una realitat basada en l’evolució social i biològica de l’ésser humà. Per tant, entendre aquests processos ens permetrà comprendre com hem d’actuar avui.

I dins aquesta estructura pròpia del comportament humà, hi ha conductes com la lluita, la confrontació i, en última instància, la guerra. Llegia una frase teva on dius: “La guerra ens demostra que encara hem d’evolucionar”...

És obvi. No oblidem que no deixem de ser juràsics, guerrers, passionals... El nostre comportament s’assembla en molts aspectes al dels micos. La manca de control sobre els instints primaris ens ensenya que encara hem d’evolucionar molt.


Amb l’experiència acumulada dels anys de treball, plasmada en diversos llibres de divulgació i descobertes importants, arriben els reconeixements. Com afecta a la tasca diària d’un estudiós com tu rebre, per exemple, el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica pel projecte Atapuerca l’any 1997?

La veritat és que afecta; és un sentiment molt humà i, a nivell antropològic, interessant. De fet, reconèixer vol dir tornar a conèixer i en aquest sentit estic molt content que la gent em pugui tornar a conèixer, encara que sigui a partir del reconeixement públic.

El repte, actualment, quin és?

El meu repte és conèixer. Per a mi, el coneixement és un viatge, el viatge és la vida i la vida té un temps determinat, no més. Jo necessito temps, cada vegada més temps, per conèixer. Això em fa estar sempre actiu, sempre endegant nous projectes.

Abans parlaves de compromís lingüístic... És més difícil fer tot el que fas des d’un punt de vista compromès amb una determinada cultura i tradició, amb i en un país com el nostre?

Sí, perquè el compromís no és res més que la capacitat d’articulació col·lectiva de les coses. És la manera de socialitzar-se de les persones. Una persona no socialitzada no adquireix cap compromís. Crec que les persones ens hem de comprometre amb la solidaritat, amb la cooperació, amb l’articulació i organització de la pròpia societat... És aquest compromís el que ens farà més feliços.

S’ha escrit molt sobre la por al desconegut i com aquest desconeixement comporta actituds xenòfobes i racistes. Des del punt de vista antropològic, què en penses? Poden les vostres troballes educar en la línia del respecte a la diferència?

Crec que els antropòlegs i els científics podem aportar molt davant aquest gran repte que és la convivència i la integració de societats ben diverses. Parlo de vèncer el rebuig a la immigració, d’acabar amb la xenofòbia i la por al desconegut. Deia Walter Benjamin que no hi ha cap document de la cultura que no parteixi de la barbàrie. Aquesta és una de les frases que em va quedar gravada de ben jove. Efectivament, la cultura és un document de la barbàrie perquè encara no és humana. La nostra cultura és una teologia animal més evolucionada però no és encara una forma específica d’organització del coneixement i de la raó humana. Quan la raó humana sigui la forma de conèixer, aquestes pors desapareixeran perquè la por sorgeix quan topes amb allò que no coneixes i sobre el que, per tant, no pots oferir solucions. Quan pots donar solucions, ja no tens por. Sempre hi ha hagut i haurà pors però ens hem d’esforçar per començar a construir a partir de la raó, no en base a la por.

Per últim, com combines la teva activitat a la Universitat Rovira i Virgili amb la tasca com a científic?

Porto ja quinze anys a la URV, organitzant-me, creant estructures, relacionant-me i intercomunicant-me. Sempre amb l’objectiu de divulgar el coneixement, de portar el coneixement al carrer un cop ha estat extret de les fonts fonamentals que són la investigació científica i tècnica. La clau és, al marge del treball, ser una persona a qui apassioni la societat. Em refereixo a ser, a formar part de la gent, a construir amb ella projectes comuns. Etiòpia, Argèlia, Santiago de Xile... Són els nostres propers destins. Aquesta passió per la gent i el coneixement és el motor de la meva vida.


-----------------------------------


El més interessant de la conversa –intensa des de la primera afirmació contundent de Carbonell- arriba mentre acabem d’esmorzar en un petit bar situat al bell mig del Raval. Un cop apagada la gravadora i finalitzada la sessió de fotos, comencem a parlar de tradició, cultura, identitat i, és clar, d’evolució. Més que conversa, la trobada esdevé una xerrada espontània on tots els presents hi posem cullerada. Som tres interlocutors (al marge de Carbonell) ben diferents que, per un moment, ens convertim en alumnes atents, admirats davant les categòriques respostes del mestre. Escriu Carbonell en la nota introductòria del seu llibre Els somnis de l’evolució (La Magrana, National Geographic), fent tàndem amb la periodista Cinta S. Bellmunt: ... Concebuda la recerca com una eina d’integració social i cultural per la seva gran capacitat transformadora, aquest llibre sorgeix com a part d’un llarg procés –que encara continua- de treball constant cap a la humanització. Carbonell té la virtut de fer-se proper de seguida, tot i la dificultat i respecte que, almenys qui realitza aquesta entrevista, sent pel que alguns companys de facultat anomenaven “l’alta arqueologia”, la que practica Carbonell i el seu equip a Atapuerca i que nosaltres, universitaris primerencs, tot just començàvem a intuir des de les aules de la Facultat d’Història de la Universitat de Girona. Només des del coneixement, del qual parla amb passió Carbonell, es pot escriure de l’evolució humana, de la societat, de la cultura, del país... Però també de l’experiència viscuda i de les tradicions que formen part de la pròpia vida. Mirada a un anhel i l’alba d’una passió són els títols de dos dels capítols del seu darrer llibre. Noms prou bells que amaguen un estudi de rigor inqüestionable sobre l’evolució humana.