Joan Francesc Mira, Escriptor

“Amb novel·les no s’aconsegueix canviar un país”

Escriptor i traductor de prestigi. Companys de professió d’estils i tendències ben diverses recomanen amb entusiasme el seu darrer llibre. El Purgatori, Premi Sant Jordi 2003, l’ha situat de nou en primera línia de foc. És, per tant, l’excusa perfecte per parlar amb Joan Francesc Mira (València, 1939), home d’idees clares i coneixedor privilegiat de la situació lingüística i cultural del País Valencià. Un interlocutor de luxe que ens acosta la seva particular visió d’un purgatori que transcendeix l’àmbit estrictament literari.

Comencem parlant d’aquest Purgatori que t’ha portat al Sant Jordi associant-lo, de manera un pèl agosarada, a la València actual. Ambientar una novel·la a València comença a ser garantia d’èxit!

Crec que l’èxit no l’explica que sigui València. El Purgatori reflecteix qualsevol ciutat europea, qualsevol espai o lloc on es desenvolupa més representativament l’experiència de la contemporaneïtat; parlo d’un marc apte per a les transformacions de la vida personal i de la vida col·lectiva que han significat el canvi de les societats urbanes dels últims trenta anys. Hi ha una part, una sèrie d’elements, de referents i temes de fons de la novel·la que podrien tenir lloc a qualsevol ambient urbà equivalent a València, qualsevol marc que hagi patit transformacions fortes al llarg de les darreres dècades, si bé és cert que també hi ha una part específica centrada en la ciutat de València, una part no extrapolable que s’articula a partir de metàfores concretes, d’algunes al·legories, de referents històrics i culturals concrets, actuals... Jo no he volgut fer la o les (perquè de fet és la segona) novel·la/es de la ciutat de València, sinó una novel·la a la ciutat de València. No es tracta d’explicar la ciutat sinó únicament de situar l’experiència de determinats personatges en un determinat context.

A la novel·la hi ha una clara exaltació dels pecats capitals, gairebé pròpia d’un hedonista. Te’n consideres?

Més que una exaltació hi ha un seguiment de les esferes de l’experiència humana representades a través dels pecats capitals. De fet, és una cosa molt bàsica: tota la Divina Comèdia es basa en això. Tots els cercles de l’Infern, del Purgatori i fins i tot del Paradís segueixen l’esquema dels pecats capitals clàssics, que no deixen de ser les experiències bàsiques de la vida. Tot conté una dimensió positiva i negativa alhora. En aquest sentit, el major pecat és la supèrbia i el més lleuger, i per tant més perdonable, és la luxúria. No obstant això, fins i tot la supèrbia té certs aspectes positius –l’autoestima, per exemple, l’orgull de ser el que s’és. Tots els pecats capitals clàssics tenen actualment una terminologia específica. I encara en aquesta línia de doble condició dels pecats capitals, i tornant a la luxúria, aquesta s’ha convertit en certs aspectes en tot un negoci, en una indústria, en un intent de positivar el pecat: digues-li sexe, digues-li pornografia... Amb tot, estem parlant de les diverses expressions d’una realitat basada en l’experiència humana que és del tot permanent. Des de Dante –també molt abans- i fins a nosaltres, aquesta realitat se’ns ha expressat de diverses maneres, utilitzant diversos instruments. Ara bé, sembla clar que sense aquests pecats no hi ha vida.

Al marge de la supèrbia, tinc entès que el pecat capital que més detestes és la ira i, per extensió, la violència. Ho deus passar especialment malament...

La pitjor combinació és la ira acompanyada de supèrbia. La violència acompanyada de prepotència per part de qui té el poder i l’exerceix de manera brutal, indiscriminada... Això és el que més m’indigna. Puc entendre que en determinats contextos, en determinades situacions, sorgeixi la violència espontània, la còlera, aquell sentiment que et fa reaccionar violentament, a cop calent. No justifico aquest comportament, penso que s’ha de moderar, però puc entendre la violència reactiva. Quan t’oprimeixen o et pressionen, reacciones violentament. Ara bé, no puc entendre ni perdonar la violència premeditada, metòdica, partint de l’ús de les estructures del poder; aquesta és la violència que més em molesta, tot i que en casos molt excepcionals es pugui arribar a considerar necessària. L’agressió només és exclusivament necessària quan s’assegura que exercint cert grau de violència hi ha totes les garanties d’evitar una violència encara major.

A través de la lectura d’El Purgatori coneixem un escriptor amb un important domini de la cultura i tradició cristianes. Què t’atrau del món i la simbologia cristianes?

No m’ho plantejo. Senzillament és la cultura amb la qual m’he criat i per tant la que conec. És cert que algunes de les referències o reflexions de la novel·la seran per a alguns lectors, especialment per als més joves, un punt de trobada amb la tradició cristiana. La meva formació parteix de l’estudi de la filosofia clàssica i medieval, de tota aquesta terminologia escolàstica que, de fet, és també la de Dante qui, en realitat, concentra tota la tradició cultural fins al seu temps. Em refereixo a la cultura antològica, la clàssica, la cristiana i la medieval, totes. I és aquesta la base sobre la qual està construït El Purgatori. Si bé anteriorment havia escrit novel·les sobre la mitologia clàssica, tractant la figura d’un Hèrcules que pacifica el món i el fa habitable, amb El Purgatori. accedeixo als fonaments d’aquella cultura clàssica que fan comprensible la contemporaneïtat. De fet, aquest serà el problema del personatge central de la novel·la qui, després d’estar un temps fora del món, continua tenint aquests fonaments que també són els meus. Qualsevol que hagi cursat un batxillerat a Europa durant la dècada dels cinquanta /seixanta comparteix amb mi aquests fonaments, té els mateixos referents. Si és en un país protestant, tindrà la variant que jo he tingut adaptada a un país catòlic. El conflicte neix quan retornes, com el personatge de la novel·la, a una societat urbana contemporània i no en comprens el context. La no comprensió provoca al personatge un autèntic xoc. Aquest és un dels aspectes centrals de la novel·la, aspecte que també tracta Dante quan dibuixa el seu purgatori. La clau serà aprendre a utilitzar l’experiència adquirida arran del pas pel Purgatori.

Les novel·les funcionen millor si estan avalades per un premi?

Els premis, en la literatura catalana, són excessius; n’hi ha massa. No poden haver-hi tantes bones novel·les com premis convocats. Per necessitat, es donen premis a obres que no ho mereixen. Si hi ha cinquanta premis de narrativa no hi ha, almenys no cada any, cinquanta bones obres de narrativa. Si n’hi ha cinc, ja fem prou! Ara bé, cal distingir els premis amb repercussió pública, com ara el Sant Jordi. Si vaig decidir presentar-m’hi és per la difusió pública. Jo faig una literatura que no està concebuda per ser de fàcil lectura i, per tant, una manera d’arribar a nous públics és acompanyar-se d’un premi com el Sant Jordi. La repercussió de la novel·la, amb el premi, ha estat molt més gran que no pas sense ell i en aquest sentit, estic satisfet: objectiu assolit. El premi com a reconeixement em resulta indiferent però és útil com a manera d’arribar a gent nova.

“La qualitat dels escriptors de la literatura catalana és més aviat mitjana”. Són declaracions teves. Ho continues pensant?

Sí, i encara gràcies! Sovint m’acusen de generar polèmiques quan en realitat no en sóc seguidor, de les polèmiques –i menys de les literàries. Senzillament, expresso la meva opinió quan m’ho demanen i punt.

De qui és culpa, que sigui mitjana la qualitat literària dels escriptors catalans?

Sincerament, pretendre que la qualitat mitjana fos excel·lent, en una literatura com la nostra, seria un xamba històrica, un miracle... o una cosa similar. Al marge de moltes coses, és també una qüestió, què et diré, de base demogràfica. Cal algun tipus de preparació addicional, de suport... No són possibles les qualitats excel·lents en un context com el nostre. El suport a la literatura ha de venir per part de la seva pròpia societat i aquesta, alhora, ha de rebre el recolzament de mans de les institucions.

Decrets com els impulsats per la Ministra d’Educació, Pilar del Castillo, no hi ajuden...

Això ajuda poc però hi ha més problemes a resoldre. Fixa’t en el gruix de la població de la mateixa Catalunya, ja no dic del País Valencià, estic parlant de Barcelona. Els autors atractius, interessants, que desperten una afluència pública notable són bàsicament els autors mediàtics espanyols -o algun d’estranger que vingui mediatitzat a través dels grans mitjans de difusió. Tu agafes dos autors, de la mateixa categoria objectiva, suposant que es pugui donar una qualitat literària objectiva, l’un de Madrid i l’altre català i el primer tindrà una quota de sortida deu vegades superior al segon.

Com combatre-ho, això?

No ho sé... La mateixa premsa, ràdios, televisions... donen més espai als autors que estan projectats a partir del centre de poder. Quan tu no tens un centre de poder, o el poble que tens l’utilitza malament, no hi ha res a fer.
Amb aquest panorama tan gris, què et porta a continuar escrivint en català?
Una cosa no té res a veure amb l’altre. Jo faig literatura amb l’objectiu de fer literatura, al marge de totes aquestes consideracions que et feia. Aquesta pregunta podem fer-la als músics, pintors, ballarins... La literatura és la meva opció de vida.

Però, almenys en el teu cas, l’opció és clara: escriure, sí, però fer-ho en català i renunciar a un mercat potencial més ampli...

No m’he plantejat mai escriure en castellà, anglès ni italià, tot i que podria fer-ho. No se m’ha acudit. Com a màxim, m’he autotraduït alguna cosa però res més. Sé que parteixo d’una autolimitació de tipus objectiu. És a dir, les meves novel·les escrites en castellà i publicades a Madrid haurien creat uns personatges públics de molta més repercussió. Això és evident però... què hi farem! El país és el que és. Jo faig literatura, escric novel·les i amb novel·les no s’aconsegueix canviar un país. Si vull canviar el país em dedicaré a la política o escriuré articles d’opinió.

És aquesta voluntat de canviar les coses el que et va portar a Acció Cultural del País Valencià?

Probablement. Ha estat útil per conèixer de primera mà el context que es viu al País Valencià però el que importa no és únicament el coneixement sinó l’acció. Jo he estat tota la vida disponible per a qualsevol tipus d’activisme, expressat en forma d’actes públics, debats, conferències... De fet, sóc militant del Bloc Nacionalista Valencià i he estat candidat, tot i que simbòlicament. Això és una cosa i la literatura, una altra, absolutament diferents.

Això vol dir que no hi ha vincle entre política i literatura?

Jo intento que no n’hi hagi. És a dir, quan faig literatura intento fer únicament això, literatura. Quan penso en la premsa i redacto un article d’opinió, és tota una altra cosa. Estàs vehiculant una opinió amb la voluntat de convèncer els lectors, de fer que la gent pensi com tu. Quan escric una novel·la m’interessa la novel·la com a tal, des d’un punt de vista estètic, entesa com a obra d’art. Escric novel·les amb la mateixa actitud i mentalitat amb què crearia una sonata o un concert.

Un parell de qüestions de fons. Les darreres dades fetes públiques sobre índexs de lectura són, si més no, inquietants. Això desanima?

Certament tenim un índex de lectura genèricament baix, més encara si es tracta de lectura en català. Això respon a una realitat concreta, la del nostre país. I això, els escriptors, no ho podem canviar. No és la nostra funció. L’única obligació dels escriptors és escriure bé. Potenciar la lectura és feina, bàsicament, dels mitjans i/o institucions públiques mitjançant algun tipus de suport molt més seriós del que fan ara, molt més, ja sigui a través també dels mitjans de comunicació públics i privats o a través de la premsa, que també hi ha de treballar més. Fora d’això, els escriptors no podem fer res més que escriure bé.

Tot i que no existeixen els absoluts, podem parlar de mesures, si més no, concretes i aplicables al País Valencià per pal·liar aquesta situació?

Al País Valencià, el primer que cal és canviar l’actual govern. Manant qui mana, i ara per ara, no hi ha res a fer. Tenim un govern a qui no interessa la cultura, només els interessa els shows culturals, que és tota una altra cosa. No els interessa la cultura seriosa i menys, la catalana. El meu cas és prou simptomàtic: senzillament no existeixo per als mitjans públics valencians. Aquesta ja és una manera d’impedir que els autors siguin reconeguts pel públic. I aquí, a Catalunya, no ho impedeixen però tampoc hi donen la sortida que caldria. Considero que la solució passa perquè els mitjans públics de difusió donin a la literatura la presència que mereix. Presència i prestigi. Només cal comparar l’envergadura institucional que té el màxim reconeixent literari que es fa en català, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb un premi com el Cervantes... És tota una altra dimensió. No hem sabut elaborar aquests rituals cívico-institucionals per posar determinades figures de la cultura on mereixen. Això en arts plàstiques no ens passa: Tàpies, per exemple, sí té aquesta repercussió pública que et comentava. Això, sumat a una bona campanya col·lectiva, capaç d’atraure els ciutadans per convertir el català en la llengua d’ús social majoritari, són algunes possibles línies d’actuació.

---------------------------------


L’esperem asseguts còmodament, amb la mirada clavada al balcó des d’on s’endevina l’enrenou propi d’un matí qualsevol en plena Eixample barcelonina. Ens trobem en una de les sales de la seu d’Enciclopèdia Catalana, grup editor del Premi Sant Jordi. És un marc agradable. El fotògraf fa provatures de llum, estudia alguns angles... Jo aprofito per repassar quatre dades del Mira escriptor i sobretot, de l’assagista, activista i –malgrat no li agradi- polemista. “Em sap greu... L’habitual embús de la Diagonal. Ve directament de TV3”, ens comenta el nostre contacte. Cap problema, anem amb cert marge de temps i l’espera ens servirà per fer-nos l’espai un pèl nostre. Llegeixo algunes declaracions d’aquest escriptor, antropòleg, sociòleg i professor universitari que m’anuncien una trobada interessant: “Si no em proposo coses que considero gairebé impossibles, no les faig, perquè no val la pena”. Déu ni do! El repte serà sortir il·lesa de la trobada. Entra Joan Francesc Mira, atrafegat, correctíssim. Es disculpa pel retard i iniciem la conversa. Compleix, amb escreix, les expectatives. Xucla la cigarreta amb vitalitat; segurament la mateixa que el porta a opinar amb una lucidesa rarament expressada pels intel·lectuals del País Valencià. Entre croissant i croissant, parlem d’aquest enigmàtic Purgatori que l’hi ha valgut el Sant Jordi. Però també de política i polítics, de periodisme, de cultura i, sobretot, de literatura. L’èxit no l’ha fet conformista. Aquesta actitud, sumada a una ploma àgil i enginyosa, marquen el perfil d’un home d’opinió i conversa incisives.

· Joan Francesc Mira

Per a saber-ne més...
· Biografia

Llibres relacionats

A la Hiperenciclopèdia: