Nina, actriu i cantant

“És increïble que tinguem una música i una instrumentació autòctona i que li donem tan poca importància”


Comencem pel més recent. Què hi fa la Nina, a Lloret, cantant amb una cobla?

És un acte en el qual col·laboro des de fa tres anys. Aquesta vegada vam decidir innovar i fer un experiment amb una cobla. Amb tot de músics de Girona, vam formar una cobla –la cobla Solidària de Catalunya- i vam treballar repertori escrit per a cobla i veu –entre el qual destaquen les cançons de Joan Josep Blay que ja vaig interpretar al Palau de la Música Catalana. A aquestes obres, vam afegir-hi altres peces que, en principi, no estan pensades per ser cantades. Les vaig adaptar i el resultat va ser un concert molt emotiu que malauradament no es coneix perquè és un acte benèfic, a nivell local, molt íntim. M’agradaria potenciar aquesta col·laboració amb la cobla, fer-la anar molt més enllà d’una trobada puntual, perquè al marge de ser tot un èxit em fa sentir molt còmode. És molt especial. De vegades et planteges fins a quin punt poden tenir sortida projectes d’aquest tipus però quan puges a l’escenari amb un muntatge com aquest i perceps que funciona, t’engresques i comences a plantejar-te com continuar treballant en aquesta línia.

En tot cas la teva vinculació amb la cobla no és nova... Recordo aquella “Plaça del Diamant” del Coblafusió...

Jo no sóc una gran entesa en música de cobla; conec repertori i m’hi sento més o menys propera. El meu primer contacte amb la cobla neix arran dels meus inicis com a cantant d’orquestra. Vaig passar per un munt d’audicions de sardanes! Però al marge de la feina, m’agraden les sardanes. Potser no les balladores, les que s’escolten a les audicions, però sí tot aquest altre grup d’obres pensades per a les sales de concert. En conec i m’emocionen. És un gènere, el de la cobla, amb el qual m’he sentit molt còmode tot i no haver treballat molt repertori. Sovint em passa pel cap fer alguna cosa més concreta, amb més força, en el món de la sardana. És increïble que tinguem una música i, sobretot, una instrumentació –com és el cas de la tenora i el tible- autòctona, que no existeixen a cap altre lloc del món, i que els donem tan poca importància. Si fóssim americans això ja estaria explotadíssim! A vegades tinc la sensació que no només no els donem la projecció que mereixen sinó que ens n’amaguem. No acabo d’entendre perquè.

Aquest és un pensament compartit per bona part de professionals de les cobles. Hi ha qui parla de cert complex d’inferioritat...

Sí que existeix. En la meva modesta opinió, crec que som un país petitonet, som poquets i rebem moltes influències foranes –com passa a d’altres països. Recordo un programa de televisió, “Cent anys de cançons”, on intentàvem cantar el màxim de cançons en català. Tot i això, els grans èxits sempre eren estrangers. Els “hits” vénen de fora. És clar que també en tenim algun, en català, però majoritàriament parlem de cançons anglosaxones, franceses... Sembla que les cançons que ens han vingut de fora hagin tingut, comparativament, més èxit i influència que els nostres propis èxits. Això no és ben bé així. Durant l’època de la Cançó va néixer com una mena de cultiu: molts cantants, molts músics... Era com una efervescència on tothom tenia el seu lloc. Ara, tal i com està la indústria, costa moltíssim fer-se un lloc. Estic segura que hi ha gent amb moltes coses a dir, catalans em refereixo, i que la pròpia dinàmica de la indústria els impedeix d’accedir al públic. Si no fas un projecte que estigui dins els paràmetres de la comercialitat o del que s’entén per comercial, ho tens molt complicat.

És positiu o negatiu que els nostres referents, els nostres “hits”, continuïn sent Serrat i Llach?

Tant de bo tinguéssim grans cançons, grans èxits d’autors catalans cada any! Cançons d’aquelles que t’atrapen, que et fas teves... Això voldria dir que van sortint nous autors que escullen cantar en la seva llengua i que, per tant, fan créixer el patrimoni musical del nostre país. Però no és així. A tot això cal sumar-hi els casos de molta gent que canta i ho fa en altres llengües. És molt complicat i no en tinc l’absolut, sobre això. El que sí percebo és que no hi ha una aposta clara. Ja n’hi ha prou de queixar-se. Per exemple, la nostra televisió pública catalana no dóna cap mena de suport a iniciatives que vagin en la línia de potenciar els músics catalans. Si cantes en català has d’anar a qualsevol altra televisió a presentar el teu projecte. A tot això cal sumar que el context espanyol és el que és i, per tant, que si cantes en català ho tens, en principi, més complicat. Si no tens cabuda a la TV Pública de la teva comunitat anem malament. S’hauria de donar suport a la música en un sentit global, tant a la comercial com a la no comercial. Programar un bon espai de jazz, un de rock, un de música comercial... Actualment no hi ha cap programa on els artistes puguin anar a presentar els seus treballs, a fer promoció. Això és fatal, almenys en el cas de Catalunya.

I per sortir de la crisi, què s’ha de fer?

L’única sortida és fer el que un sent. I sóc conscient que això és cada vegada més difícil: fer el projecte que tens en ment, que t’agrada, el que sents que has de fer i que després hauràs de defensar a dalt de l’escenari, costa. I més tenint present que un músic, un cantant, qualsevol artista, ha d’intentar materialitzar allò que hi ha dins seu, que el crema i fer-ho rendible. Parlo d’allò que de veritat et mou i et fa il·lusió. Intentar buscar fórmules perquè arribis a més gent, per fer més comercial el teu producte, l’adultera. A més, no ho sap ningú el que tindrà èxit de debò. Fa uns dies em parlaven d’un noi que ha entrat en llistes d’èxits, un baladista, que ha venut un munt de discos al marge de les grans discogràfiques i sense un programa de televisió que li doni suport... Per què? Perquè fa el que li agrada, el que sent, el que creu. No sé per on passa la solució. Per a mi, a fer el que necessites en cada moment, dins de la pròpia evolució que fas com a persona i les exigències personals que tens en cada etapa de la vida. Aquesta és la clau per evolucionar i ser feliç.

Parles de canvi, d’evolució... Ha canviat molt el món de la música, d’ençà dels teus inicis?

Sí que hi ha un canvi. Quan ens queixem, quan culpabilitzem les administracions, quan les coses no acaben d’anar del tot bé i critiquem que no disposem dels mitjans suficients per fer bona música, intento recordar que no fa pas tant vivíem en una dictadura. Les carreteres, els serveis... Tot això pot canviar ràpidament, pot millorar de manera visible, però el que no pots canviar d’avui per demà és el pensament de les persones. A vegades tinc la sensació que encara arrosseguem 40 anys de dictadura. Imagina’t el que podríem haver fet! En poc més de vint anys considero que déu n’hi do... Ho tenim mal entès: es gasta massa diners en grans instal·lacions i pocs diners a conscienciar la gent. Hi ha un excés de tot. Per exemple, tenim grans teatres, grans instal·lacions però, realment s’educa la gent en la cultura i hàbit d’anar al teatre, d’escoltar música? M’agradaria poder preguntar “Què és per a tu anar al teatre, hi has anat mai, què n’esperes?” El teatre és molt més que una diversió, és un acte de reflexió o, si més no, hauria de ser-ho. Com també ho és la música i, per extensió, les arts. S’hauria de gastar més diners a fer un treball de base, aquell treball que no propicia un canvi espectacular en la societat perquè és lent, no és tan espectacular com un gran edifici. Si construeixes un bon marc però no pots omplir-lo, no el dotes de contingut, no tens músics que hi vagin a tocar, no serveix de res. A vegades tinc la sensació que amb calés s’arregla tot. Una cosa són els diners i l’altra el talent. En aquests darrers anys, i et parlo com a espectadora, veig molts diners a l’escenari i poc talent, poques idees. Només cal un bon text, gent que el sàpiga dir, per tant bons actors, i un director amb saviesa i enginy com per fer un muntatge que pugui moure la gent de casa seva, que motivi. El pitjor per a un artista és veure que els espectadors s’avor-reixen.

Què impedeix la comunicació amb el públic? Quin és el filtre que falla?

Es pensa massa en què pot agradar o no a l’espectador quan en realitat ningú ho sap. És una capsa tancada. Els artistes no podem estar fent la nostra feina en funció del que agradarà a la gent, del que espera. El públic està esperant rebre un missatge. Està obert o, si més no, hauria d’estar-ho. És un peix que es mossega la cua: els empresaris volen fer diners, volen tenir els teatres plens; per tenir-los plens, busquen què pot agradar... i això no ens deixa pensar, ens anul·la el criteri. Si realment tots ens dediquéssim a fer allò que volem, que creiem, tot i el risc de tenir un teatre buit, les coses anirien d’una altra manera.

Diguem que s’opta per buscar un esquer que garanteixi l’èxit. Et sents esquer, ara mateix?

(Somriu) Jo ho tinc molt clar. Precisament perquè vaig patir força durant molts anys. M’ha agradat molt picar de tot i això ha estat la meva creu perquè ha significat no aprofundir en res i passar per moltes coses tenint la sensació que no et quedes mai amb res. Ara he començat a acceptar i entendre tot això però durant un temps vaig patir molt. La dispersió fa que no vegis la recta, el camí –com el de Santiago. Només és qüestió de dir: a mi m’agrada picar de tot això, quan hi sóc intento treure’n el màxim profit, deixar-me anar i veure on em porta tot això. Ja no em fa por no veure el camí perquè sé que això és així i que sóc feliç fent el que faig: passi el que passi al meu entorn jo ho tinc clar i segueixo aquesta intuïció. Ara l’entorn s’ha tornat boig però a mi m’ha costat molts anys ser on sóc i saber el que vull.

Al marge del programa de televisió, d’OT, què prepares?

L’any vinent vull fer un espectacle- recital. El més difícil és confegir-ne el repertori. La música és molt important però el text és bàsic, la història està en primer pla. La música m’ajuda però el text em nodreix per arribar a cada orella que m’escolta. Penso en un repertori que tingui sentit per a mi i per a l’espectador, que s’hi pugui reconèixer com jo ho faig, en les cançons de l’espectacle. Vull fer un gran show, amb una gran orquestra, grans cançons, un bon guió de llums i un text contundent. És una proposta molt simple i elaborada alhora. Sóc molt agosarada però aquest és un repte que ara mateix em sedueix. Pel que fa a la música, voldria fer un nou disc però no tinc clar quan.

Música, teatre, televisió... El millor de cada mitjà?

M’agrada el teatre perquè implica constància, el mètode, la disciplina... T’evidencia que si no hi ha tot això al darrera les coses no surten. Això és un tresor que pots anar aplicant a d’altres mitjans. De la televisió m’atrau tot el contrari. És un sistema també molt vàlid tot i que no pots treballar amb el temps i serenitat, almenys externa. Per contrapartida et dóna una agilitat que cap altre mitjà pot oferir-te. Són pols oposats. Temps, reflexió, mètode i disciplina, constància, treball des de la base... En televisió apliques tot això. I pel que fa a cantar... no crec que pugui trobar res que s’hi compari. Amb la música he tingut capacitat sempre d’emocionar fàcilment. Cantar és un caramel perquè arribes molt més fàcilment a la gent, toques les seves emocions, els tens enganxats. Amb la paraula també però s’ha de ser un gran mestre. Ara bé, quan ho aconsegueixes amb la paraula, el plaer també és més gran. La música és per a mi la gran aliada; des de ben petita, obria la boca i tothom callava. És una qüestió de comunicació, ho dic amb tota la humilitat. Quan has viscut això, després fer-ho amb altres mitjans i veure que és tan difícil, et sents com impotent. Aquest repte, el de la comunicació, et fa créixer com a artista. Aquest i ser feliç. Com veus, res a veure amb la meva vida professional.

L’èxit fa que et tremolin les cames?

Intento sortir il·lesa dels efectes de l’èxit. L’equip d’OT esperem repetir el mètode, fer el projecte més ampli, però no gran cosa més. Els qui esperen són els qui concursen. Vull creure que aquest és un aparador fantàstic per fer coses bones, positives per a la gent. Jo em quedo amb aquesta part; la bogeria que s’ha creat està al marge del treball que hem promogut des de dins. Ha anat així, ha estat més que un èxit, un fenomen, i dono gràcies per ser-hi. Proposo fer servir aquest programa com a canal per potenciar coses positives, bones. Aquest és el meu únic objectiu. I el meu paper, fer de mirall als joves que aspiren a ser bons professionals. La clau està a escoltar. Jo no tinc les respostes o, en tot cas, tinc les meves respostes a les seves preguntes. Les claus les tenen ells. Jo només sóc un canal on es projecten. Es tracta d’escoltar i sobretot, de no animar gratuïtament les persones. Ensenyem a valorar el treball i a què tot això els faci créixer com a persones.

--------------------------------------------------

“Camí”, exclama. El fotògraf i jo ens mirem estranyats. Passegem pel Born en plenes festes de la Mercè mentre la Nina sedueix la càmara amb cadascuna de les seves mirades, amb els seus grans i ampul·losos somriures. I de sobte, ens aturem. La Nina ens explica la seva particular devoció pel Camí de Santiago, pel significat del mot pelegrinatge. De l’experiència intensa del caminant n’ha heretat l’olfacte necessari per trobar senyals en lloc inversemblants. Ara focalitza la mirada en la fletxa groga situada a l’entrada de Santa Maria del Mar. “Em pots fer una fotografia?”, diu. En Miquel, el fotògraf, em mira estranyat i, es clar, pren la digital i enfoca. En comprovem el resultat. Missió acomplerta: la Nina es mostra il·lusionada amb la fotografia, l’autor reconeix la fotogènia de la model i jo obtinc una bona excusa per parlar de com l’Anna Maria és ella mateixa al marge del que passa al seu voltant. “ L’última cosa que he fet ha estat un acte benèfic a Lloret de Mar, el poble del meu pare”, comenta. Curiosament un acte amb una cobla. Lluny de les mirades i el brogit que s’acumula al seu voltant, la Nina parla amb franquesa de la professió i del seu gran repte: ser feliç. Ho és acompanyant-se del so de la tenora, dels professors de l’Acadèmia i del públic que, de ben segur, omplirà el teatre per anar-la a veure. Sanament envejable.


Text Jordi Lara. Escriptor / Fotos Miquel Perales