Sobre Xavier Montsalvatge

Montsalvatge encara conservava un paquet de cigars “Victoria Mini” que havia comprat abans de renunciar a un plaer que, per als de la seva generació, era més una qüestió de companyonia que d’addicció. “Té, a mi no em deixen fumar. I això que hi havia disfrutat: abans sempre componia fumant” em confessava mentre m’allargava el paquet, aquella tarda de juliol de fa tres anys que vam irrompre a casa seva amb un equip de televisió i un reguitzell de preguntes. Queia un sol de justícia i l’ombra humida de l’heura del balcó ens confortava en un parèntesi del rodatge.
Xavier Montsalvatge ha mort aquest matí. El recordo precisament en l’instant aquell, recolzat a la barana, sota el verd frescal, tan eclèctic en el posat com, diuen, en la seva obra: les celles severes i la mirada intel·ligentíssima, en contrast amb el nassarràs i la barbeta de ninot, irreverents amb la pròpia dignitat de gran mestre. Quan, des de la seva timidesa, parlava sobre qualsevol cosa que no fos de mena artística, era molt fàcil prendre’s aquesta timidesa per complicitat i sentir-se reconegut per la calidesa humana de l’home. La mateixa calidesa amb què feia uns moments, abans de començar a rodar, s’havia ofert a deixar-me uns mitjons blancs que no fessin l’efecte “moaré”, la mateixa amb què em donava tabac, la mateixa calidesa amb què uns minuts més tard, assegut al piano, em revelaria una de les claus artístiques que m’han fet servei en les meves exploracions de la qüestió musical: “Arriba un moment que la música passa de ser bona a ser dolenta per la dosi de màgia que porta dins”, amollà planerament, amb el mateix to que si m’oferís foc per al meu flamant “Victoria Mini”.
Xavier Montsalvatge ha mort aquest matí i ara ens agafa aquell desfici pervers, quan l’home ja ha fet via, d’apropiar-nos del que l’artista ha deixat com a consol i llegat. Regirem discoteques i retornem afamats a les “Cinco canciones negras”, la “Serenata a Lydia de Cadaqués”, els “Tres divertimentos” per a piano, la “Sonatine pour Ivette”, la “Desintegració morfològica de la Chacona de Bach”, el “Cant espiritual”. Haurem de desempallegar-nos de l’ombra trasbalsadora del traspàs recent, d’aquella audició regida per la nostàlgia i l’admiració, i centrar-nos en la bellesa present, que és aquesta música desencadenada, ara fresca i mediterrània, ara exòtica i antillana, ara especulativa i suggerent, ara crua i cantelluda. La música de Montsalvatge és música de fusta i ferro: la fusta càlida que cruix a la quilla del vaixell que ens transporta a les Antilles, el ferro fred que grava l’estigma en la carn del sacrifici, cantat pel mestre en les seves peces de caràcter místic, per les quals un servidor sent una especial predilecció.
Aquest eclecticisme només podia ser el fruit meticulós de la curiositat. Montsalvatge fins i tot sentia curiositat per la flexibilitat de la pròpia capacitat creativa, la qual va posar a prova treballant amb llenguatges ben diversos al llarg de la seva vida, des del neoclassicisme a un avantguardisme crític. A ell li agradava dir que estava a la meitat del camí, perquè això feia suposar que ni compartia qualsevol forma d’immobilisme ni s’adheria incondicionalment a les manifestacions irreflexivament renovadores i no sotmeses a una autoanàlisi rigorosa. Potser aquest eclecticisme que el mantenia independent i sempre personal, aquesta estètica no confessional, era al capdavall la conseqüència de la seva fe en la màgia, en el misteri de l’art. Perquè la màgia pot ser present en qualsevol registre expressiu mentre s’ensopegui el resultat final: “Fixa-t’hi: si agafem un lied de Schubert, que és una obra mestra universal, i agafem “La Violetera” de Padilla, que és una obra graciosa però local, no hi ha res que em pugui demostrar que una està millor que l’altre”.
Aquest eclecticisme beneït per la confiança en la màgia de l’art també li va fer apropar-se a la música de cobla en alguna ocasió. Fins aleshores se li coneixien dues magnífiques sardanes, estrenades el 1946: “Elegia a Juli Garreta” i “Madrigal en forma de sardana”. Se sabia que n’existia una altra, “Puigsacalm”, de la qual Montsalvatge només recordava que podria haver estat el seu opus 0, tants anys enrera, estrenada per la cobla La Principal d’Olot al mateix passeig olotí on d’infant havia vist l’admirat Juli Garreta. També recordava vagament haver presentat una sardana a algun concurs, sense èxit. Precisament, una d’aquestes peces no premiades, escrita als anys 30, va ser descoberta per Montsalvatge entre les seves piles de paperam el dia abans que anéssim a fer-li l’entrevista: duia el lema de “Ciutat de Vic”, la ciutat que convocava el premi, però no tenia títol. Amb motiu de la troballa, li va posar el de la seva ciutat natal: “La meva Girona”, que va ser instrumentada per Josep M. Serracant. Uns mesos després, l’incansable estudiós escalenc Lluís Albert descobria entre els seus papers una còpia de la sardana “Puigsacalm”, copiada en la seva joventut com a exercici o model d’instrumentació. Això, al costat d’algun contacte amb els instruments catalans per a alguns ballets compostos per a les germanes Alexander i per a la pel·lícula “Siega verde”, de Rafael Gil, constitueix tot el seu contacte amb el timbre de la cobla.
Avui m’adono que aquestes aportacions gens menyspreables haurien constituït, però, pel nombre anecdòtic dintre l’extens catàleg del mestre, una excusa massa feble que garantís l’interès d’una entrevista monogràfica que pretenia inserir-se en un programa especialitzat de música de cobla. Afortunadament, Montsalvatge ens va donar una lliçó vàlida per a totes les músiques; recordem-la: “Arriba un moment que la música passa de ser bona a ser dolenta per la dosi de màgia que porta dins”. Ell ho teoritzava amb aquella saviesa gens afectada que procura el fet d’haver-ho demostrat amb un catàleg de composicions bellíssimes. És com un clam d’esperança: per molta alquímia i ofici que el creador pugui tenir, sempre hi haurà un misteri incontrolable que farà de la seva obra una obra més definitiva que una altra. Un misteri que, sospito, s’acosta molt al misteri de l’aquiescència del públic. Aquest ensenyament, lliçó d’humilitat creativa de Montsalvatge, podem aplicar-lo a qualsevol experiència artística i, també, en l’àmbit de la música de cobla a què aquesta publicació, L’OBRA, fa especial atenció. En primer lloc, per desacomplexar-nos i entendre que l’emoció –la veritat de l’emoció- que procura l’audició del millor Vicenç Bou és tan noble com la que procura una cançó de Mompou, per posar un exemple. Per aprendre a distingir el millor Xaxu, que cal en justícia estimar i admirar, del pitjor Xaxu, que podem negligir. Perquè aquesta actitud, en definitiva, ens farà més savis com a oients, és a dir, més humans, més selectes en el nostre repertori d’emocions.
Xavier Montsalvatge ha mort aquest matí, i la fugacitat del cos servirà per posar de relleu la veritat eterna de la seva ànima artística, que tantes vegades va saber sintonitzar amb la misteriosa bellesa de la música. Sempre hi ha una màgia... heus aquí una lliçó que guardaré sempre, amb la mateixa fe inabrogable, estranya fascinació, amb què he guardat el paquet de “Victoria Mini”, el segon cigar del qual porto pinçat entre l’índex i el mig.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Xavier Montsalvatge "

Per a saber-ne més...
· Biografia Xavier Montsalvatge