Xavier Boliart

“Contemporani i comunicatiu”. “... Boliart és un creador profundament interessat en l’evolució i les conseqüències de l’art musical. És així que reconeix, d’una banda, la força de l’arrelament en la tradició històrica definida pels grans mestres i, de l’altra –considerant-ho gairebé com un deure indefugible en l’artista-, assumeix la necessitat d’anar més enllà del que ha estat establert per la història de l’art musical”. Així escriuen el crítics sobre l’obra de Xavier Boliart. Composicions sòlides i estèticament agosarades, com s’escau a un autor en constant evolució però fidel a un estil únic en la composició. Boliart és, al marge d’un músic de trajectòria envejable, l’autor del primer i únic Concert per a tenora i orquestra. El compositor i catedràtic del Conservatori Superior de Música de Barcelona ens acosta en aquesta entrevista el seu punt de vista sobre alguns aspectes de la composició interessants per ells mateixos. Sobre ell, els seus mestres i la seva música hem conversat amb l’autor de les “Pedres Gòtiques”.

El Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona ha endegat diversos homenatges al mestre Xavier Montsalvatge. En què han consistit aquestes iniciatives?

El passat 15 de maig vam organitzar un concert-homenatge, programat prèviament a la mort del mestre, en què els alumnes del Conservatori Superior de Música de Barcelona van interpretar la seva integral per a piano. Xavier Montsalvatge ha estat una figura molt vinculada a l’encara avui Conservatori Superior de Música de Barcelona. En va ser catedràtic de composició des de l’any 1970 i fins al 1982, moment en què es va jubilar. Des de llavors, ha mantingut un vincle important amb la casa. De fet, aquest no és ni el primer ni l’últim homenatge que el Bruc organtiza a Montsalvatge, a qui ens sentim estretament vinculats gràcies a la seva música.

Quina és, en síntesi, l’aportació de Montsalvatge al patrimoni musical català?

Parlar de Xavier Montsalvatge és parlar d’un compositor dels nostres dies que, amb un llenguatge coherent i entenedor, sempre donava certs punts de referència a l’oïdor, cosa no massa freqüent en les obres actuals –cal dir que comença a canviar la tendència iniciada a la dècada dels seixanta i que apuntava a una pura especulació en l’exercici de la composició. Com deia el mateix Montsalvatge, parlem de l’època en què tothom es considerava apte per a escriure música. Igual que en la resta de les arts, no es podia discernir amb seguretat entre una obra que tenia qualitat o una altra que era pura especulació, simplement un xoc de daus. Crec que si l’obra de Montsalvatge té tanta anomenada és per la seva qualitat. Pel que fa a les seves etapes, en distingim una que inclou els tres “Impromtus” de l’any 1933, una obra de joventut; una segona que va de l’any 1941 fins a l’any 1953 amb els “Tres Divertiments” que ja inclouen una havanera, una de les seves composicions predilectes. Després tenim les boniques “Cançons negres”, el “Quartet Indià” i el “Concert Breu” –parlem de l’etapa nacionalista, però d’un nacionalisme molt diferent al de Falla. També durant aquesta època va treballar en ballets fent un tipus de música més funcional. Per últim, cal destacar una etapa que neix amb la “Partita”, l’any 1958, el “Cant espiritual” i les seves òperes. En referència a la vinculació de Montsalvatge amb la cobla, fins fa poc només se li coneixien dues sardanes, el “Madrigal en forma de Sardana” i “Elegia a Juli Garreta”. Darrerament, però, es va descobrir una partitura de piano amb algunes indicacions d’una sardana que es diu “La meva Girona”, instrumentada per Josep Maria Ser-racant. Pel que fa a les seves influències estètiques, destaca la que vincula la seva música a Erik Satie i el “Grup dels Sis”, autors de “banalitats” molt exquisides, així com certes influències de Stravinsky. Tot i això, la música de Xavier Montsalvatge és difícilment classificable en tant que la seva producció no és estilísticament homogènia. Hi ha moments en què s’apropa al dodecafonisme sense menyprear, però, un acord perfecte major. Com ell mateix deia, escrivia allò que creia “i punt”.

Creu que és prou coneguda l’obra de Montsalvatge?

Crec que té la sort (...) Bé, això de la sort sempre és una mica relatiu perquè la sort se la busca un mateix i l’assoleix per mèrits propis. Considero que és una persona prou coneguda i considerada arreu del món. Així com hi ha certs compositors dels anys 60 i 70 que van fer molt soroll però van acabar sent foc d’encenalls, Montsalvatge ha aconseguit, gràcies a la seva qualitat, forjar-se un nom propi. Potser perquè va buscar sempre establir una comunicació directa amb el públic... En tot cas, el sedàs que marca el pas del temps ha deixat uns quants noms, més enllà de l’especulació de què parlàvem abans, i entre ells hi ha el de Montsalvatge. Una conversa amb ell era tota una lliçó de composició, encara que ell mateix afirmava que la composició no es pot ensenyar –“únicament es pot conduir”, deia.

Com a professor en actiu, com veu la formació dels músics a les escoles i conservatoris catalans?

En aquests moments estem aplicant encara una reforma que té aspectes positius. El més important és la filosofia de donar certa cultura musical i harmònica des dels inicis de l’ensenyament musical –això, però, no és cap invent. Tècnica, harmonia, estructura... s’han de treballar conjuntament des d’un primer moment si es vol assolir una formació sòlida. Crec que amb la reforma el que aconseguirem és que el gruix d’alumnat, tant els més petits com els joves, adquireixin una certa formació musical més completa. Això comporta el risc que els professors s’acostumin a impartir sempre els mateixos coneixements, tot i que trobo igualment perillós que alguns docents amb noves idees pedagògiques donin als alumnes un “vernís” musical i prou. Un altre problema de l’alumne és la quantitat d’hores lectives. Si parlem dels ensenyaments reglats, aquests ja signifiquen una càrrega molt important. Ens trobem que quan un nen ve de l’escola o l’institut ja ens arriba cansat i es fa més difícil fer-lo concentrar. Aquí hi entra, és clar, l’habilitat del professor i la capacitat de l’alumne, naturalment. En aquest sentit, el Conservatori Superior Municipal està potenciant certes concertacions horàries amb alguns instituts per mirar d’alliberar els estudiants de música d’algunes matèries optatives.

Quan arribarà l’homologació dels estudis musicals als de qualsevol altre disciplina universitària?

Quan la gent comprengui que un músic ha de tenir la seva titulació igual que un advocat. Calen sort, dedicació i algun tipus de sacrifici. Jo mateix, als setze anys, acabada la carrera de piano, vaig dedicar-me a fer el que vulgarment es coneix com a “fer de músic”: tocar jazz, acompanyar atraccions –ballarines, cantants...- fins que en un moment determinat, fa 26 anys, vaig accedir a la vessant de la pedagogia i de la composició.

Defineixi’s com a compositor.

Tinc una cama a banda i banda del riu: l’una a la música de cobla i l’altra a la música clàssica. He compost més de 90 obres entre música de cobla, cambra, orquestra... En l’àmbit de la cobla, al qual vaig accedir fa 27 anys, vaig iniciar-me amb les tres primeres sardanes –guanyadores del Premi Ciutat de Barcelona l’any 1975, moment en què curiosament es va deixar de convocar el certamen en la vessant de música per a cobla. Tinc una trentena de sardanes. Totes elles, a excepció d’un parell, premiades: Premi Pau Casals i Premi Agustí Borgunyó l’any 1976, SGAE –1986,1987-, dos premis al certamen de Lloret, cinc premis del Francesc Basil en la seva primera etapa, tres tercers premis del Joaquim Serra, convertit recentment en Memorial a la figura d’aquest compositor... L’últim certamen al qual em vaig presentar va ser el Ciutat de Banyoles de 1990. Després vaig patir uns anys de divorci amb la cobla perquè, tot i guanyar premis, les meves sardanes pràcticament no s’interpretaven. Això em va causar cert desencís fins que l’any 1998 em vaig reconciliar amb la cobla i vaig escriure la sardana “Retrobament”, una altra peça dedicada a la meva esposa, “Per a tu, Roser”, i “Noces d’argent”, per al nostre 25è aniverari de casament.


Vostè ha estat especialment prolífic en l’àmbit de composició lliure per a cobla...

És cert. D’obres de la meva primera etapa, fins l’any 1990, destaco un poema encarregat per Banyoles, la meva primera obra per a cobla. Després Jordi León em va encarregar “Les Pedres Gòtiques” per a tres cobles, l’any 1977. En tinc una altra de més assequible, “Jovenàlia 2”, que va estrenar Jordi Figaró i el desembre de 2001 vaig escriure “Aquarel·les imaginàries”, una composició que defuig l’estil habitual que uso amb la cobla. Aquesta obra és completament atonal que, sense trair la meva estètica, és una mena d’obra contestatària. Crec que darrerament s’ha posat de moda interpretar obres d’autors que no són de la cobla per incentivar-los a escriure per a aquesta formació, tot i que la majoria de vegades aquests músics no tornen a treballar mai més amb la cobla un cop acabat l’encàrrec. Sembla que aquests compositors hagin de donar aires nous a la composició i que, als que ja treballem amb la cobla, no cal que ens facin cap distinció especial. Compte! alguns autors sí que han fet coses interessants però d’altres no han aportat res, al meu entendre. En part, pel seu desconeixement dels instruments de la cobla - no oblidem que tenen les seves imperfeccions, sobretot la part de fusta. En ocasions, aquests músics aliens a la cobla no han donat el que, a priori, s’esperava d’ells: aquesta suposada avantguarda ha quedat en un no res i s’han limitat a copiar el que ja hi havia. D’aquí la rebequeria de fer les “Aquarel-les imaginàries” per comprovar que puc escriure per a cobla usant un llenguatge contemporani.

Ha canviat el nivell interpretatiu dels músics de cobla?

Home, si més no en certes cobles, la relació entre director i executant pot arribar a ser de professional a professional gràcies a què els músics tenen unes qualitats tècniques que permeten executar totes les dificultats que presenta la partitura. Però, certament, no són totes, ni de bon tros, les cobles que responen a aquest model. Mentre algunes cobles han sabut evolucionar, d’altres només ho han fet veure. Tot i això, seria injust no reconèixer que el nivell tècnic dels músics de cobla és millor que el de fa uns anys.

Quin són, ara per ara, els seus projectes com a compositor?

Acabem d’estrenar una obra per a tible i tenora, dedicada als germans Franco de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, “Sitges, 2 x 9”. D’altra banda, estem estudiant amb el tenora Jordi Molina la possibilitat d’harmonitzar un quartet de clarinets meu per a sextet de tenores. El proper 12 d’octubre, la cobla Vil·la d’Olesa celebra el seu aniversari i m’estrenarà una obra. Per últim, espero col·laborar de nou en el cicle “Avui Música” de l’Associació de Compositors amb la voluntat que la música de cobla no quedi reclosa en un “ghetto”. Aquests són, en síntesi, els meus projectes i reptes a curt termini.