Carles Coll director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà

L’habilitat i tenacitat del músic empordanès Carles Coll han possibilitat la creació d’un projecte musical inicialment modest i avui perfectament consolidat: el de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Amb la voluntat d’acostar-nos a la tasca de les orquestres que treballen més enllà de l’àmbit estrictament adscrit a Barcelona, aquesta conversa amb Coll deixa clares algunes coses: sovint oblidem que Catalunya inclou una realitat geogràfica i una riquesa cultural molt més àmplia del que tracen els circuits artístics.


L’Orquestra de Cambra de l’Empordà s’ha distingit al llarg de més d’una dècada per treballar i divulgar obres de compositors catalans. D’on sorgeix aquest interès per programar títols d’autors com Toldrà i Serra?

–El fet d’interpretar música d’autors catalans no respon ni a la voluntat d’accedir a un públic específicament català ni al meu interès personal, més enllà del fet d’escollir un repertori basat estrictament en la qualitat de les obres. Toquem música d’autors catalans simplement perquè som una orquestra catalana. Tan senzill com això. Per a mi és un tema similar al de la llengua. Si nosaltres mateixos no parlem el català no podem exigir a ningú que el parli. En funció d’aquest paralÝlelisme, si les orquestres catalanes no toquem música de compositors catalans, quina força moral tenim per demanar a la resta de formacions orquestrals que incloguin títols d’aquests autors als seus respectius repertoris? Al llarg dels dotze anys d’història de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà (l’OCE) –i amb un bagatge de prop de 1500 concerts- podríem comptar pràcticament amb els dits d’una mà les actuacions en què no hem inclòs obres d’un compositor català. Gairebé des del primer dia, sistemàticament, programem a tots els concerts almenys una peça composta per un músic català. Aquest fet ens ha permès interpretar obres de Xavier Montsalvatge, Joaquim Serra, Eduard Toldrà, Fàbrega... i fins i tot estrenar composicions de molts músics contemporanis, així com recuperar partitures pràcticament oblidades. Ho fem perquè creiem que és la nostra obligació alhora que també és un plaer poder tocar bona música d’autors del nostre país. En aquest sentit no em refereixo a un repertori tancat: el dia en què Jordi Codina va ensenyar-me unes orquestracions sobre temes de Joan Manuel Serrat em va semblar simpàtic i agradable incloure-les al repertori de l’OCE. De fet, ens sentim igual de còmodes tocant un arranjament d’un melodia de Serrat com interpretant un quartet de Toldrà o alguna de les obres de Montsalvatge. És pràcticament una qüestió de dogma: som músics catalans i hem de tocar música catalana.

–Creu, per tant, que la música d’autors catalans no té prou presència en el repertori d’altres orquestres, ja sigui de cambra com de caràcter simfònic?

–Sincerament, és una vergonya la programació que es fa actualment als cicles musicals. El tant per cent de música d’autors catalans que es programa als cicles de concerts és escandalosament baix, ínfim, una veritable vergonya... És una aixecada de camisa que es fa al país. Així de clar. No té sentit. Només cal agafar els programes dels cicles de concerts i mirar el nom dels autors. Ara bé, puntualitzem: tothom és lliure de tocar el que vulgui i de seguir una línia de programació determinada.

–A què atribueix aquesta -si més no- aparent manca de voluntat d’algunes formacions orquestrals per difondre la música d’autors catalans?

–(Silenci) ... “Tant se me’n fotisme”... Al “tant se me’n fot” típic dels catalans. No ho sé ben bé, no ho puc entendre. Fins que no ens adonem que som un país normal, on tenim compositors de nivell que podem programar conjuntament amb autors forans, no milloraran les coses. No puc explicar una cosa que no entenc. En aquest cas, aquesta pregunta l’hauríem de fer als qui no programen mai música d’autors catalans, no a mi. Amb aquest comentari no pretenc ser groller; únicament em costa respondre tenint present que a tots els concerts que programem des de l’OCE incloem peces d’autors catalans. Ara bé, si toquem “El Messies” de Haendel no hi afegim una peça de Toldrà, com tampoc ho fem si interpretem el “Rèquiem” de Mozart – una de les poques obres que, per la seva genialitat, omplen per elles mateixes un concert. Per contra, en actuacions al Palau de la Música Catalana, amb un repertori que inclou les “Quatre Estacions” de Vivaldi, hem iniciat el concert amb una obra de Toldrà. Crec que si Toldrà hagués estat un compositor no català seria molt conegut. Sense anar més lluny, al llarg d’aquests dotze anys hem portat les seves “Vistes al mar” arreu del món. És gratificant veure les cares de sorpresa de la gent quan sent una música com aquesta, fresca, vital, valenta, atrevida, ben composta, amb un domini de la tècnica exquisit. Sovint músics d’altres països em demanen partitures d’Eduard Toldrà –recordo el cas concret de Cuba... Tot i que no sóc massa partidari d’enviar fotocòpies, hi accedeixo per tal de divulgar una obra com aquesta.

–Quin és el seu punt de vista en relació a la recent creació de l’Escola Superior de Música de Catalunya?

–Jo visc a l’Empordà, de la música i per a la música, i la veritat és que no m’he dedicat mai a l’ensenyament. Així doncs, no conec la problemàtica lligada a la creació de la nova escola. Per olfacte, però, sembla que les coses no s’han fet massa bé però no puc parlar d’allò que no conec.

–El que sí coneix, però, és el nivell de l’ensenyament musical a Catalunya previ a la creació de la nova escola superior?

–Sí, així com les dificultats pròpies d’una orquestra com la nostra. A l’OCE hi ha músics de fora i músics d’aquí. Som una formació professional amb seu a Figueres. El nivell que han de tenir els músics que jo necessito, en fa difícil el seu ingrés a l’OCE perquè la majoria d’instrumentistes prefereixen tocar a les orquestres de Barcelona -on tenen més possibilitats de mobilitat, de donar classes i on els sous són més alts. Potser sí que el nivell musical va pujant de mica en mica però molt sovint la majoria de músics han de continuar sortint a l’estranger per poder continuar i fins acabar els seus estudis. Això sí que ho palpo arran del tracte amb músics que podrien, per nivell, estar tocant a l’Orquestra de Cambra de l’Empordà però que marxen a Alemanya, a Brussel·les... Potser sí que s’estan fent les coses millor que abans però cal més educació musical de base. Sé que sembla que m’estigui acollint al tòpic de sempre, però és rotundament cert. I quan dic de base vull dir a les escoles. Amb això no em refereixo a ensenyar solfeig, no cal ensenyar literalment música a les escoles. Jo mateix tinc una filla de quinze anys i quan veig el que li ensenyen a l’escola em poso les mans al cap. L’única cosa que aconseguiran és que aquella criatura avorreixi la música i no vagi mai a cap sala de concert. Si a tots els nens que cursen l’ESO els ensenyen el mateix que a la meva filla de quinze anys n’hi ha per avorrir-se. Cal educar i introduir els nois i noies dins el món de la música a partir d’ensenyar a escoltar –en un sentit ampli del terme. Això a nivell d’ESO. Pel que fa als conservatoris, crec que és molt estrany que un país com Catalunya només tingui un conservatori superior de música. No ho acabo d’entendre... Hi ha alguna cosa que falla. Potser és el meu desconeixement però ho veig molt estrany. No obstant això, hem de valorar iniciatives com les promogudes per Joventuts Musicals de Catalunya. En tot cas, és una qüestió de mentalitat, de trencar aquesta imatge elitista que encara avui, malauradament, té la música. Moltes vegades topes amb gent, sobretot anant a tocar a pobles petits, que et comenta que no ve als concerts perquè no hi entén, de música. Aquesta paraula... No sé, em posa una mica nerviós això de no entendre-hi. Si hagués d’anar només als llocs que entenc, a veure coses que comprenc –com ara exposicions de pintura, per exemple- em mouria poc de casa. Per a mi la música té prou valor per ella mateixa. Només cal saber si allò que escoltes t’agrada, et motiva, et diu alguna cosa. D’altra banda, els professionals hem d’intentar posar-nos a l’abast de la gent i aconseguir, possibilitar, que la gent s’ho passi bé escoltant música. Evidentment, si agafes un nen de cop i volta i li fas escoltar tres “Suites” de Bach per a violoncel solista li estàs confirmant el dubte que ja tenia: que la música clàssica és un rotllo. Ara bé, si a la mateixa criatura l’agafes i li fas escoltar dos minuts de la “Petita Serenata Nocturna” o de la “Marxa Turca”, ambdues de Mozart, o un temps de la “Primavera” de Vivaldi, tot en petites dosis, el faràs entrar en el món de la música i trencar així aquesta imatge, a priori, tan negativa que en tenen. Fa poc temps, a Terol, vam participar en unes sessions per a la mainada i els nens venien mig atemorits. Vam intentar trencar esquemes proposant-los una cosa tan senzilla com jugar amb la música, passar-s’ho bé, fent-los escoltar petits temps, no moviments sencers de simfonies de mitja hora que nens de deu, onze i dotze anys no aguanten. Estic convençut que és per aquest camí, per on hem d’anar. Però no només en els concerts sinó també, i reprenent el fil del que explicava abans, en l’ensenyament.

–Com veu una orquestra com l’OCE el creixement de l’oferta musical a Barcelona? Us afecta en algun sentit?

–A títol personal i amb tota sinceritat, que l’oferta creixi o superi la demanda a Barcelona m’importa més aviat poc. En aquest sentit penso que puc parlar per la majoria de músics que treballen fora de la capital. A mi el que em preocupa és la resta del país. Barcelona és una capital importantíssima i Catalunya aniria malament sense una capital culturalment potent; ara bé, igualment necessària és la resta del país per consolidar una estructura musical coherent. Crec que hi ha un excés d’oferta a Barcelona ciutat i un manca d’oferta i, sobretot, d’infraestructures a la resta de Catalunya. Després d’anar per tot el país durant anys t’asseguro que és increïble veure com hi ha comarques senceres que ni tan sols tenen un petit teatre ni auditori.

–Per últim, quin repertori treballa actualment amb l’OCE?

–Els darrers mesos hem cregut interessant crear una oferta diferent partint de la base que som una orquestra de corda i de cambra integrada només per catorze músics. Hem optat per fer una proposta força més lúdica a partir d’unes orquestracions basades en la música que Nino Rota va compondre per a la pel·lícula “Il Gattopardo” de L. Visconti. Paral·lelament hem inclòs unes adaptacions sobre temes de Scott Joplin –en concret un ragtime, un vals i una serenata mexicana extretes del film “El Golpe”. Al marge d’aquestes propostes continuem treballant el repertori més clàssic – que inclou la “Petita Serenata Nocturna” de Mozart, les danses romaneses de Béla Bartók i les “Quatre Estacions” de Vivaldi- així com naturalment obres de compositors catalans, i particularment empordanesos com Josep Serra, pare de Joaquim Serra, entre molts altres.

------------------------------------

Més d’una dècada projectant una formació musical sòlida Parlar de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà és resseguir més de dotze anys d’història d’una orquestra jove que veu premiada la seva constància l’any 1992 amb l’obtenció del Premi Nacional de Música. L’OCE és avui una de les formacions de corda més prestigioses del país i, indubtablement, una de les més coherents en defensar una línia de programació clara, sense complexos. Anteriorment músics com Albert Guinovart, Salvador Brotons o Antoni Ros-Marbà apuntaven a les pàgines d’aquesta mateixa publicació no només la conveniència sinó la necessitat d’incrementar la presència dels autors catalans en les programacions dels cicles de concerts que tenen lloc a Catalunya. Carles Coll aposta clarament per un model on la qualitat de les obres és prioritària. Això sí, apel·lant a una normalitat que encara avui no s’ha fet extensiva a alguns àmbits artístics. En música, sense anar més lluny, comptem amb els dits d’una mà els cicles dedicats a divulgar composicions d’autors com Toldrà, Serra, Lamote de Grignon... Opinions com les de Carles Coll i, sobretot, trajectòries com les de l’OCE obren una petita escletxa per als qui, encara avui, creuen impossible construir aquesta anhelada normalitat.