Joan Font, director de Comediants

Joan Font i “Comediants”. Un camí recorregut en comú i la mirada satisfeta d’un creador capaç d’imaginar móns plens de colors on paraules com avorriment o monotonia no hi tenen cabuda. Un viatge planer i atractiu i una conversa fresca i imaginativa. Directa i sincera. Com Joan Font. Com els espectacles de “Comediants”. Com “Bi”.

Bi, dos móns dues mirades” apropa dues cultures a priori tan distants com la mediterrània i la xinesa. D’on neix la idea de crear aquest espectacle?

–La veritat és que “Bi” neix fruit de les casualitats i circumstàncies de la vida. Em trobava treballant en diversos temes d’animació a Port Aventura i allà vaig tenir la primera presa de contacte amb un espai molt bonic que és el Gran Teatre Imperial de la Xina. Tot sovint veia l’espectacle dels xinesos, dels acròbates, fins al punt de suggerir a la directora d’espectacles de crear alguna cosa conjuntament amb els artistes de la Xina a partir d’una idea innovadora: un occidental que viatja en un petit avió cau en una mena de bosc de bambú, a la Xina. El viatger s’endinsa en un somni imaginari on tots els acròbates es converteixen en animals. Un cop acceptada la proposta vaig anar fins a la Xina per fer un càsting, concretament a l’escola d’acròbates de Pequín, i la veritat és que el país em va fascinar. Després d’estrenar l’espectacle –en un format inicial de prop de mitja hora- i gràcies a una rebuda espectacular, vaig sentir la necessitat de continuar treballant el binomi orient/occident. Per fer-ho viable vaig parlar amb Comediants i vam acordar tirar endavant un projecte que, partint d’aquesta idea original, es convertís en un muntatge força més ambiciós. Durant el procés de creació de “Bi” vam aprendre com n’és de lent el fet de treballar amb els xinesos; vam necessitar gairebé un any i mig per arribar a formalitzar la col·laboració amb els acròbates i perfilar el model definitiu d’espectacle. És per això que ara, passats els nervis de l’estrena, valoro especialment el suport de personalitats com el Ministre de Cultura o l’Ambaixador de la Xina, amb els quals hem establert un diàleg molt intens –al marge, és clar, de l’estreta relació que ha nascut entre els membres de Comediants i els músics xinesos. Tot plegat és força espectacular; arran d’aquesta primera presa de contacte m’han proposat crear un espectacle per a les Olimpíades de Pequín, entre altres ofertes artístiques absolutament temptadores. Confesso que la relació establerta amb la Xina va mes enllà del que tenia previst. De vegades –i per circumstàncies que no controles-, un espectacle es converteix en un veritable esdeveniment social, en un fet únic. Sense anar més lluny, “Dimonis” va ser el primer espectacle programat a Xile després de la caiguda de Pinochet. Actuar en aquestes circumstàncies fa que l’obra deixi de ser teatre; no sé, és massa fort, massa bèstia per ser-ho. També amb “Dimonis” recordo una altra representació significativa, tot i que amb connotacions diferents. Va ser fa un munt d’anys, al Parc Güell de Barcelona, on vam quedar absolutament desbordats per la gent. A la Xina, “Bi” ha estat una cosa semblant; per a ells no és un espectacle sinó una veritable unió, una barreja sense precedents, un punt i a part que els obre les portes a espais que fins ara no contemplaven. Des d’ara ja no s’hi val a mirar endarrera perquè “Bi” és tota una referència, és una porta que ja no es pot tancar. Aquesta reflexió, però, és a posteriori, un cop veus finalitzat l’espectacle i arribes a copsar com valoren la teva feina –és sorprenent veure com els xinesos no paren de donar-te les gràcies i coneixen perfectament el treball previ de Comediants a les Olimpíades de Barcelona o a la cavalcada de l’Exposició de Sevilla, també l’any 1992.

–Destacaves fa un moment que el procés de creació de “Bi”, la posada en marxa de la seva logística, ha estat molt lent. Quina ha estat la part més gratificant d’aquest procés?

–Sens dubte un dels fets més interessants de “Bi”, possiblement el més enriquidor, ha estat el de conviure amb els xinesos al llarg de tots aquests mesos. El fet de no poder comunicar-nos verbalment amb algú ens obliga a explorar altres vies de contacte que sovint -i malauradament-, tenim massa oblidades. El contacte diari amb els acròbates i la necessitat i voluntat d’entendre’ls i poder-los conèixer ens ha fet créixer increïblement a nivell humà. Es tracta de crear i explorar nous cànons, noves modalitats de comunicació a partir de la gestualitat, les mirades, fins al punt d’establir un seguit de complicitats que, inicialment, ens semblaven inimaginables. Per contra, quan vols aprofundir més en els seus sentiments –per exemple, alguns d’ells no han vist néixer els seus fills a la Xina a causa de les actuacions- les barreres es fan més evidents en tant que necessites algú que estableixi un pont de comunicació més explícita, en aquest cas, és clar, un traductor. Ells saben que aquesta és una oportunitat única que els permet guanyar diners i no amaguen la seva inquietud davant la incertesa de no saber què passarà quan s’acabin les representacions de “Bi”. És en aquest tipus de pensaments que m’agradaria aprofundir. Aquestes dues mirades han significat un aprenentatge diari, una aventura que ens obre noves portes i crea un punt d’inflexió en relació a la capacitat d’assolir reptes a un altre nivell.

–Aquest espectacle va ser un dels plats forts de la passada edició de la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional de Manresa celebrada el passat mes de novembre. D’on surt la iniciativa de portar aquest muntatge de gran format a un escenari com el de la Fira?

–El “Bi” que vam fer a Manresa, en un teatre que era dificilíssim –de fet, vam haver d’adaptar el muntatge a l’espai- respon al veritable esperit amb què vaig concebre’l. Imagina quina diferència amb teatres com el de Pequín, el de Berlín o el mateix Mercat de les Flors. No obstant això, aquesta és la vocació de “Bi”: anar a Manresa, anar als llocs. Hi havia la possibilitat de representar-lo en una carpa. De fet, vaig estar temptat, a punt d’accedir a aquesta possibilitat, així com de rodar únicament l’espectacle a les grans capitals, als teatres importants... Fins i tot els meus companys de Comediants n’eren partidaris; però vaig prometre que aniríem als grans espais amb el proper espectacle, no amb “Bi”. Aquest és un muntatge per portar a tot arreu, per acostar-nos a la gent anant a Manresa, a Cadis, a Salamanca, a Reus, a Tarragona... Per què no? Per què sempre limitar-nos a Barcelona, Madrid, València podent adaptar l’escenografia de “Bi” a espais més petits, amb públics que poden apreciar l’espectacle amb igual sensibilitat i amabilitat? Crec que aquest és un dels encants de l’espectacle: que viatja, que volta, es munta i desmunta... que és viu i es redefineix a cadascuna de les seves representacions. Aquest és també el repte de “Bi”: arribar a indrets i a gent que no vindrien si únicament actuéssim a les capitals.

–L’experiència assolida amb “Bi” marcarà d’alguna manera els propers treballs de Joan Font com a creador i, per extensió, de Comediants?

–De ben segur, tot i que des de fa aproximadament quatre anys, d’ençà del muntatge “El llibre de les bèsties” basat en el text de Llull, intento marcar-me noves fites, explorar altres vies. D’aquí l’interès de treballar des de textos de Cervantes a escenografies complexes però divertidíssimes com les de l’òpera “La flauta màgica” de Mozart. En aquest sentit, “Bi” és un salt més en aquest recorregut que no s’atura mai: el de deixar anar la imaginació fins arribar a dissenyar espectacles cada vegada més engrescadors.

–Amb “Bi”, Comediants estrena nou espai, al Mercat de les Flors. Què en pensa, de l’augment de l’oferta teatral concentrada majoritàriament a la ciutat de Barcelona?

–Un càlcul aproximatiu situava recentment en 5000 les noves places teatrals que hi ha a Barcelona. És una barbaritat, no donem l’abast. A mi personalment, no em fa por, però em deixa una mica intranquil... Penso que és el moment de fer un esforç com a país, des dels governs –em refereixo tant a l’autonòmic com al municipal-, mitjans de comunicació i professionals del sector, per tal d’educar en la cultura. Un país que inverteix en educació és, sens dubte, un país ric en tots els aspectes. Només l’educació garanteix el futur i el progrés d’un país. Hem d’aconseguir que les arts escèniques siguin imprescindibles en la vida quotidiana de les persones, creant l’hàbit de consumir cultura fins al punt no només de consolidar sinó de potenciar i fer créixer el sector. Teatre, dansa, música, circ... han de ser presents en el dia a dia de tots nosaltres –el cinema també, però en aquest cas parlem ja d’una indústria. Allò que ens defineix com a país és la solidesa de les arts escèniques en tant que expressen un sentiment viu, canviant, únic a cadascuna de les representacions. Aquest plaer que provoca la comunió entre l’art i l’espectador que s’integra i participa d’una experiència col·lectiva és tan enriquidor que et permet crear l’estímul de la curiositat. Ara ens toca omplir aquestes 5000 noves places, més les que ja hi havia, i fer-ne una prioritat política, social i econòmica. No fer-ho seria perillós, sobretot per la gent més jove, per aquells que tot just comencen i veuen com el públic no els recolza. Hem de ser capaços de crear noves fórmules i arriscar a partir de nous models d’espectacles que ens facin obrir noves vies a partir de la integració i la fusió d’unes i altres disciplines artístiques. No hem de tenir por a trencar els vells cànons.

–Diversió, espontaneïtat, mestissatge, carrer... Aquests elements són presents a tots i cadascun dels muntatges de Comediants: des de “Catacroc” a “Bi”, passant per “Sol, solet”, “Dimonis”, “Mediterrània” o “Tempus”. Què prepara Joan Font, gairebé trenta anys després de l’estrena, a Olesa de Montser-rat, l’1 de juny de 1972 de “Non plus plis”...

–La veritat és que dins el meu cap hi ha ja moltes parcel·les, molts camins creatius que m’agradaria recórrer tot i que sóc conscient que cal anar de mica en mica. Estic fent una història per a Itàlia, concretament la zona del sud, més aviat deprimida –propera a Bari- arran de la proposta d’un senador absolutament enamorat de Barcelona i de Catalunya que vol estimular la regió amb un tipus d’espectacle que s’adiu a la disciplina de Comediants. Més o menys un estímul semblant al que vaig tenir a Port Aventura i que ha acabat traduint-se en la creació de “Bi”. És per això que, amb un equip integrat per catalans, em torno a plantejar el repte de crear un espectacle bàsicament de carrer, de contacte directe amb la gent, basat en la llum, l’aigua i la màgia en un sentit ampli. Això em permet fer un treball d’investigació nou però retrobant-me amb l’espontaneïtat que et permet pensar un espectacle que es representarà al car-rer. Paral·lelament continuem amb les representacions de “La petita flauta màgica” i, encara dins el terreny de l’òpera, tinc previst fer “Orfeo i Euridice” de Gluck a Peralada, que és el contrari del Mozart: una tragèdia molt continguda amb una partitura preciosa i amb molt poca gent a l’escenari. Per últim, a finals d’any espero que es concreti un projecte amb el nou Lliure per fer un espectacle sobre el Nadal des d’una perspectiva positiva, lluminosa i vital a partir d’una història senzilla on les famílies puguin aprendre alguna cosa conjuntament. De fet, aquest és un dels meus objectius -que potser respon a una limitació-, crear espectacles fàcils de comprendre, on tota mena de públics trobin alguna o altra motivació. En el “Bi” això és molt clar: als nens els encanta el vestit del clown, els colors, mentre que la gent més gran és capaç de descodificar altres elements. La mescla, la barreja, integrar conceptes en principi antagònics és una idea que sempre m’ha seduït i a la qual he intentat ser fidel fins al punt de crear una mena de segell característic a tots els meus espectacles. Així com els lectors de García Márquez o Monzó en reconeixen l’estil, el públic de Comediants té unes expectatives que no podem ni volem trair i per les quals treballem amb il·lusió renovada. Crec que l’èxit de “Bi” és el premi a la seriositat i coherència mantinguda al llarg de tots aquests anys; un èxit que m’impulsa a continuar creant, imaginant, somniant móns... Cada vegada que inicio un nou projecte començo a rumiar a una velocitat de vertigen, fins al punt que la gent m’obliga a aturar-me. Tot i així crec que és la meva obligació com a creador i la nostra com a artistes: treballar i optimitzar recursos usant la imaginació. No som un país ric, no podem llençar els diners... D’aquí la meva obsessió per rodar els espectacles, fer-los rendibles, senzills però originals. Sóc conscient de viure un moment dolç gràcies a la seguretat que dóna saber-te consolidat i tenir un equip amb qui confies plenament. D’altra banda, però, corres el risc de voler obrir massa camps, de ser desordenat per voler explicar massa coses. El procés creatiu, per se, és apassionant però et provoca moments de profunda angoixa, de grans dubtes, tot i que el bagatge que adquireixes quan t’endinses a cadascun dels móns associats a cada espectacle és impagable.

---------------------------------

Jugant amb la imaginació

La comèdia dell’arte, el ball tradicional, la música, l’animació al carrer, el circ, el mim, el malabarisme, les llegendes populars i la festa -en el sentit més ampli del terme- són alguns dels elements que, units al talent creatiu de Joan Font, han convertit “Comediants” en una de les companyies més emblemàtiques del país. Des de la seva seu a Canet de Mar, coneguda com “La Vinya”, aquest grup d’artistes amb majúscules -músics, actors, ballarins, pallassos...- concentren tota la seva energia a explorar nous camins que integrin totes i cadascuna de les disciplines vinculades a les arts escèniques amb la voluntat de continuar sorprenent els milers de seguidors d’una formació que enguany celebra els seus trenta anys d’història. Nous camins, sí, però un imaginari comú que podem resseguir al llarg de tots els espectacles rubricats per Font. “Bi” és, com totes les propostes de la companyia, un muntatge que convida a la participació de petits i grans a partir d’una única història, una mena de conte amable que recull els interessos d’uns i altres a partir d’un fil temàtic senzillament tendre: l’apropament a una de les cultures més ancestrals dibuixat a partir del joc i la fantasia d’un imaginari ric i propi. La imatge dels xinesos ballant les dolces melodies de la tenora i dels músics i actors de “Comediants” aplaudint cadascuna de les impossibles acrobàcies dels joves orientals fa esclafir de riure els més petits i encomana simpatia als més grans. Joc, per tant, imaginatiu i amb missatge. Però també, i igualment important, plaer estètic i diversió. Tot això és “Bi”: mestissatge i originalitat que ens obre noves perspectives a partir d’un tema que ja ha fet vessar rius de tinta.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Comediants "

Per a saber-ne més...
· Comediants
· Espectacle "Bi" dels Comediants a la Xina