Clàudia Moreso ballarina i directora de Nats Nens

Instint i cap. Clàudia Moreso, ballarina, coreògrafa i directora de Nats Nens, deixa clar que cal combinar aquests dos elements per consolidar tant l’estil de la seva companyia infantil com el de la veterana Nats Nus, amb la qual balla des de 1989 i on ha madurat a nivell professional i personal. Els qui van descobrir-la amb la celebrada coreografia “Bolero”, de l’any 1993, trobaran en les afirmacions de Moreso una contundència i seguretat que només s’adquireix amb els anys. És des d’aquesta experiència de qui ha recorregut ja un llarg trajecte que l’entrevista amb Clàudia Moreso resulta interessant. I també perquè la Clàudia parla igual que balla: amb seguretat, vitalitat i enginy.



Comencem, si et sembla, parlant del més recent: l’estrena de “Ful” a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors, un espectacle dirigit per Toni Mira on tu actues com a ballarina. Les crítiques han estat molt positives...

- “Ful” és un muntatge del Toni molt obert que permet diverses definicions per fer que cada persona en pugui treure les seves conclusions. A grans trets, “Ful” parla de l’ésser humà, de l’home de sempre en el món d’avui... El món ha anat canviant, la nostra vida s’ha d’adaptar a un sistema sovint molt bèstia i agressiu amb l’home. Però l’home, com a tal, és igual ara que fa un segle. “Ful” remet a aquesta confrontació entre l’home i la tècnica, per això l’escenografia la conformen cinc monòlits, cinc parets, fredes, de color gris, que reforcen aquesta idea. Aquesta és, però, l’explicació en línies generals; “Ful” també remet a coses molt més concretes com la incomunicació que passa també per culpa de la vida que portem i en contrast amb la tecnologia –internet... Incomunicació, recerca d’un mateix –hi ha una escena on un noi balla amb ell mateix, tot sol-, enfrontar-te mentre dura aquest procés de coneixement propi... “Ful” planteja la permanent obsessió dels homes per entendre’ns, tot i que mai no ho aconseguim.

- Els crítics asseguren que “Ful” retorna coreogràficament als inicis de Nats Nus, després d’espectacles més trencadors com “Dinou Noranta- Nou”...

- És possible, tot i que “Dinou Noranta-Nou” s’ha d’entendre com un muntatge bastant al marge de la línia habitual de la companyia, una proposta més arriscada. De fet, les coreografies del Toni treballen sempre amb recursos com la imatge, el vídeo, el treball de l’espai, els assaigs previs, l’estudi dels aspectes associats a la dramatúrgia... “Dinou Noranta-Nou” era bàsicament una reflexió sobre el segle, on els ballarins vam aportar-hi molt a nivell personal. El resultat final va ser un espectacle que potser no tenia els moments d’humor i la frescor habitual en Nats Nus però sí l’estil particular de les coreografies del Toni Mira.

- Amb referència a aquest estil definit dels vostres treballs... Un dels elements que més heu incorporat és la innovació des d’un punt de vista visual, jugant amb objectes i dibuixant escenografies agosarades...

-Suposo que inevitablement això és perquè Toni Mira, a part de la seva formació com a ballarí i coreògraf, va estudiar arquitectura durant cinc anys; d’aquí l’obsessió per l’espai, la llum... Per tot allò que fa referència a aspectes visuals. La plàstica és importantíssima per fer funcionar les seves creacions i crec que té molt de talent; jo em veig incapaç de concebre els espais amb la claredat del Toni. D’aquí que, fins i tot abans de pensar els passos de la coreografia, ja ha visualitzat mentalment imatges escèniques. En relació amb aquesta concepció més global dels nostres espectacles, Nats Nus no ha volgut cenyir-se únicament i estrictament a la dansa com a disciplina sinó que intentem integrar-la a d’altres aspectes relacionats amb el teatre, fins el mim... En aquest sentit hem intentat treballar diversos estils de dansa; partint d’una base clarament contemporània també usem recursos del claqué i del treball amb els objectes, amb el text... No som, per tant, una companyia només de dansa.

- Parla’m una mica de la dinàmica amb què funciona la companyia. Actualment quants ballarins la formen? Quin ritme de treball seguiu?

- A “Ful” som cinc, tres noies i dos nois, tot i que els ballarins anem canviant en funció de l’espectacle que representem. Tot i així intentem mantenir els mateixos ballarins i més tenint present que, a nivell general, Nats Nus mou molta gent. Al marge de la gran, tenim dues companyies infantils i una oficina on intentem posar ordre i fer més àgils els tràmits de contractació de la companyia... Tot plegat, és força complicat. A tot això cal afegir-hi els tècnics, els substituts dels tècnics i dels ballarins –per si algun d’ells pateix lesions-... Hem d’adaptar-nos logísticament al pressupost de què disposem.
Instint i cap.

- Un dels aspectes que més us ha donat a conèixer és la tasca de Nats Nens. Com neix la idea de formar una companyia adreçada al públic infantil?

- Nats Nus, com a tal, fa prop de catorze anys que funciona. Al llarg d’aquest temps hem vist que, a molts dels espectacles, venien pares i fills i que els més petits sovint connectaven molt directament amb els nostres muntatges, ja sigui pel treball visual que comentava abans o perquè la dansa és, per definició, una activitat que inconscientment tots realitzem. Fa cinc anys, el Toni i jo vam tenir un fill i arran d’això vaig decidir assumir el repte de crear una companyia que produís espectacles per a nens. El primer el vaig fer amb pocs diners i sense saber massa bé què passaria... La sorpresa va ser que amb “Caixes” –que és el nom d’aquest primer espectacle infantil- vam fer més de dues-centes funcions, pràcticament més que en tota la història de la compa-nyia d’adults. Pots imaginar la nostra sorpresa; ni tan sols sent molt optimistes podíem pensar que la companyia infantil tingués tanta acceptació. Vam presentar aquest muntatge a una mostra de programadors de Sants i el vam portar a Gijón, a un dels certàmens infantils més importants, on vam guanyar el premi al millor espectacle. Fora d’Espanya, hem portat “Caixes” a Alemanya, Rússia i Itàlia.

- Com explicaries l’èxit d’aquesta companyia infantil?

- Crec que una de les raons és que es fa molt poca dansa per als nens tot i que, paradoxalment, és el millor llenguatge per arribar als més petits per proximitat i similitud a com s’expressen abans de començar a parlar i verbalitzar allò que pensen. Jo ho he experimentat amb el meu fill; el primer que utilitzen per comunicar-se és el gest. Un altre aspecte que considero molt positiu és que, a diferència dels adults, els nens no volen entendre allò que veuen, senzillament els agrada o no. Per a ells, és suficient veure alguna cosa que els sembli visualment atractiva tot i que potser no en captin el contingut més o menys abstracte o descodifiquin una o altra idea. Després de l’èxit de “Caixes”, ara fa quatre anys, hem estrenat a L’Espai un altre espectacle titulat “Set”, basat en les set arts, que esperem anar rodant al llarg d’aquest any i el vinent. “Set” també treballa amb molts elements i deixa via lliure a la improvisació en base a la música i a uns passos determinats. De cara a l’any vinent, ja estic pensant a crear un altre espectacle amb Nats Nens que permeti acabar de consolidar la companyia i assegurar-ne la continuïtat.
- Has trobat més facilitats per programar l’espectacle infantil que els muntatges que produeix la companyia d’adults?

- Moltes més, evidentment. Molts pobles no programen dansa d’adults i, en canvi, contracten aquest tipus d’espectacles adreçats als nens. Paral·lelament, molts ajuntaments es veuen obligats a programar anualment un nombre determinat d’espectacles de dansa per donar sortida a un sector vist com a minoritari. De vegades, l’èxit de la companyia infantil ha anat en detriment de la formació d’adults.

- La teva llarga experiència com a professora de dansa et permet valorar si realment ha tingut lloc un creixement de l’activitat i l’interès relacionats amb la dansa. Creus que existeix aquest increment de públic que, amb més o menys regularitat, “consumeix” dansa?

- (...) He vist, lamentablement, un retrocés en l’interès de la gent per la dansa. I més d’ençà de les modes dels gimnasos que inclouen classes de jazz –mal dit, perquè és més gimnàstica que dansa... En general, es prefereixen aquests llocs en tant que són més econòmics i no contemplen la disciplina d’una classe de dansa, on molta gent s’apuntava per fer una mica d’exercici – i no per tenir un interès estricte en la pròpia dansa. En relació amb l’increment de públic als espectacles de dansa sóc una mica més optimista. Molt lentament sembla que s’ha anat consolidant un públic relativament fidel a algunes companyies però quan surts fora d’aquí la diferència és abismal. Hi ha més promoció, la gent està més oberta a veure espectacles sobre els quals no tenen una referència clara. Aquí això no es dóna: si no saps allò que vas a veure o no coneixes la companyia que actua, no hi vas. És una qüestió de manca d’educació del públic i de falta de promoció per a la dansa, a més de certs tics dels programadors que prefereixen anar sobre segur i no arriscar-se. Aquests problemes, però, no són específics de la dansa, també passen en el camp de la música. L’únic àmbit que ha experimentat millores considerables és el teatre, tant pel que fa al nombre d’espectadors com al nombre de sales en actiu. En art, tot allò que surt dels paràmetres comercials és vist com un risc no assumible pels programadors. No és, per tant, un problema del públic sinó de manca d’interès. Nats Nus té la sort d’haver consolidat un públic força fidel no estrictament de dansa –tenim molt públic de teatre...- i així guanyem espectadors. Les companyies que treballen només la dansa tenen més problemes. Amb “Ful” vam pràcticament omplir durant dues setmanes, amb una mitjana de cent a cent cinquanta persones cada dia. (...) I encara un últim comentari... No és un problema de saturació, d’excés d’ofertes - altres països programen fins a tres vegades més. La clau és la mala difusió dels espectacles, les males campanyes de màrqueting, la falta de publicitat... Si no saps què fan, no hi pots anar. És així de clar.

--------------------------------------------

Parada obligatòria: la infantesa a Buenos Aires
Clàudia Moreso és argentina, filla de catalans. “Em vaig criar al Casal Català de Buenos Aires. Els meus pares van marxar a l’Argentina pels volts dels anys cinquanta com tants d’altres immigrants. Quan vas a un altre país, la gent comença a agrupar-se per mantenir certs vincles de proximitat i afinitat. Arran d’aquesta voluntat de conservar el contacte entre immigrants procedents de Catalunya, va néixer el Casal de Buenos Aires, un centre molt ben situat a la capital. De fet, hi ha casals catalans a moltes províncies de l’Argentina... Allà em vaig criar... Parlàvem català, vaig aprendre a ballar sardanes, ballets... I, és clar, ho celebràvem tot: la Mercè, la diada... Era una mena de sucursal de Catalunya a Buenos Aires. (...) Després d’aquest moment immigratori, l’arribada de catalans a l’Argentina s’ha estancat i el Casal ha anat perdent l’activitat periòdica que tenia. Els fills d’immigrants nascuts allà han deixat de parlar el català... El Casal Català de Buenos Aires ja no té massa vida; de fet, hi vaig ser fa poc i era tot força trist.”
Nostàlgia, per tant, en parlar de l’Argentina i espontaneïtat en reconèixer les comoditats i avantatges de viure a Catalunya. No obstant això, també hi ha espai per a la crítica: per Clàudia Moreso Catalunya està massa preocupada projectant a l’exterior una imatge de modernitat que sovint no es correspon amb la realitat. “En cultura, aquest país està abocant tots els esforços –majoritàriament econòmics- creant dissenys atractius quan paral·lelament la majoria de teatres i sales de Catalunya estan en condicions pèssimes. Abans que en disseny, cal invertir en logística, en tècnica, en fer els espais aptes per a les representacions. Aquesta és la veritable mostra de modernitat.”