Gerard Claret violinista, director de l'ESMUC

El violinista Gerard Claret ha assumit el repte de tirar endavant la polèmica Escola de Música de Catalunya, l’ESMUC, que ha obert portes coincidint amb el nou curs escolar. Un projecte que neix amb un munt de crítiques que, a priori, qüestionen el funcionament d’una escola que pretén homologar els estudis de música als de qualsevol altra disciplina. Contràriament al que pot semblar, l’ESMUC ha rebut l’oposició radical d’alumnes de tots els conservatoris de Catalunya que veuen la nova escola com un centre elitista i excloent. A tot això, el tarannà de Claret intenta conciliar postures d’uns i altres mentre encomana il·lusió en una escola que ja ha fet vessar rius de tinta abans d’iniciar la seva activitat docent. Hem conversat prèviament a l’entrada en funcionament de l’ESMUC amb el cap visible d’aquest ambiciós projecte, Gerard Claret.


Davant la imminència de l’obertura de l’ESMUC, podem dir que tot és a punt?

–Gairebé. La veritat és que hem anat tots una mica contra rellotge perquè tot l’equip està treballant des del gener per deixar-ho tot a punt per començar aquest mes d’octubre i això és molt poc temps per poder-ho muntar tot. Hem intentat tancar un màxim de places possibles; les que no es puguin tancar ens obligaran a anar una mica sobre la marxa tot i que en cap moment hem de parlar d’improvisació. Tots estem treballant abocats al 200% i més tenint present que la majoria de l’equip té d’altres activitats que hem deixat progressivament i que ens vinculen activament al camp de la música... Portem una activitat frenètica tot i que, ara per ara, tots estem plenament il·lusionats en aquest projecte. Crec que això és fonamental per fer funcionar qualsevol nova iniciativa.

–Com és per a un músic en actiu posar-se darrera d’un projecte com l’ESMUC i canviar una disciplina d’assaig per un munt d’hores de despatx?

–De fet, va ser una sorpresa que em proposessin per dirigir la nova escola -és una activitat que jo no he anat a buscar. En principi se’m van fer un seguit de consultes com, de fet, es van fer a d’altres professionals de l’àmbit de la música i em van comunicar que buscaven un perfil determinat al qual jo m’ajustava. En aquest sentit, la primera objecció que jo vaig plantejar és que sóc un músic en actiu, director de l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra, sóc violinista i per tant no puc tancar-me en un despatx tot el dia. Els promotors de l’ESMUC em van dir que precisament això és el que volien, un professional en actiu capaç d’exemplificar la filosofia del centre: que tots els qui treballin a l’ESMUC siguin gent que està en contacte directe amb la música i que, per tant, el que transmetin sigui una realitat pròxima i fidel al que els intèrprets trobaran un cop acabats els seus estudis. També s’ha valorat l’experiència en el camp docent dels qui formem part de l’equip de la nova escola. Sempre m’ha semblant que el músic ha de tenir una formació més global de la que ha tingut fins ara. En aquest país han sortit molt bons intèrprets, però bàsicament individualitats, lluny d’aquesta formació global que l’ESMUC vol potenciar i que ha de diferenciar els músics que hi estudiïn. Aquest país té un potencial enorme i per tant no es pot dir que no hagin sortit músics; n’han sortit i de molt bons, però el gruix de la formació musical és el que crec que millorarà gràcies a l’ESMUC, que també té com a repte millorar tot l’ensenyament de grau mitjà. Cal recordar que la nova escola no pot ser mai un ens que floti al marge de la resta; ha de ser un punt de referència per a la resta de centres docents i, en especial, per als qui imparteixen el grau mitjà i l’elemental.

–Darrerament mostrava obertament la seva sorpresa respecte a les inscripcions a les proves d’accés…

–Sempre hi ha sorpreses; la primera d’elles el nombre de places. En la primera tanda d’inscripcions només n’hi va haver 127! La convocatòria d’accés del mes de setembre ha servit per equilibrar l’oferta i la demanda de places. No obstant això, no s’ha produït l’allau d’inscripcions que es temien en un principi i més tenint present les crítiques en relació al nombre de places ofertades. El perquè és encara avui una incògnita per a nosaltres. Crec que hi ha molta gent que té por a allò desconegut; molts estudiants que podrien haver optat a les proves d’accés a l’ESMUC no s`han presentat per por i han preferit acabar els seus estudis amb el pla del 66, del qual encara queda un any docent i un parell de convocatòries.
És una opció molt respectable.

–S’ha parlat molt de l’ESMUC com una escola excessivament selectiva, fins exclusiva per als estudiants amb un poder adquisitiu elevat... A què atribueix aquest tipus de comentaris?

–Jo crec que cal diferenciar dos aspectes. D’una banda, la desconeixença total de la filosofia de l’ESMUC que, recordem, parteix de la voluntat d’ensenyar i formar l’alumnat fent-lo “disfrutar” del seu període d’aprenentatge. Aquest és el veritable lieve motive del nou centre. Crec que les crítiques s’han basat més en el nou sistema educatiu, en la LOGSE, que actua com a veritable partitura sobre la qual treballem professors i equip directiu del nou centre. En aquest sentit, es critica el nou sistema i, per extensió, les escoles que l’apliquen. Tot i això, hem de tenir present que la partitura és sempre flexible i permet diverses interpretacions: l’ESMUC vol potenciar la vessant creativa de l’alumnat i fer-lo gaudir mentre adquireix els coneixements necessaris per afrontar la vida professional amb plenes garanties d’èxit. I continuant amb la metàfora de la partitura, s’ha parlat molt del nou centre sense conèixer el contingut de la partitura. La gent no s’ha plantejat veritablement què és el que tenim actualment i què podrem oferir quan l’ESMUC consolidi la seva oferta docent. Fins ara un estudiant de música estava 4 o 5 hores, a molt estirar, al conservatori i paral·lelament estudiava una altra carrera universitària; per tant, gent que es dedicava íntegrament a la música, poca. L’ESMUC busca una major implicació per part dels estudiants de música, equiparable a la de qualsevol altra disciplina universitària. Estem parlant de 15 a 20 hores setmanals de formació i, a part, classes d’instrument. Amb una bona disciplina d’estudi hi ha temps suficient per estudiar l’instrument; a l’estranger s’ha aplicat aquest tipus de formació i el gruix de què parlava abans indica que els resultats d’aquest pla docent són favorables. Cal destacar que un cop dins l’Escola Superior l’itinerari a seguir és divers en funció dels interessos dels alumnes. Fins ara, entraves al Conservatori i sabies quin recorregut seguiries. A partir d’ara cal diferenciar entre diversos departaments –jazz, música antiga, música clàssica i contemporània, musicologia, música tradicional, etc.-, tots ells molt cohesionats fins al punt de permetre certa mobilitat. Per exemple, un estudiant de clàssica podrà fer optatives de jazz i a la inversa... Però quan els alumnes ingressen a l’ESMUC han de saber que tindran un gruix d’assignatures troncals que hauran de cursar obligatòriament. Això per als músics de jazz, per exemple, ha estat un canvi radical, tota una aventura, que fa que se’ls consideri a tots efectes com els estudiants que han seguit l’ensenyament clàssic tradicional. Poder tenir un títol superior de jazz no s’havia arribat a plantejar mai, ni tampoc de música antiga. En aquest sentit, per tant, l’ESMUC introdueix un ventall de possibilitats major de cara a una formació més global dels joves músics. Per últim, els nous estudis inclouen també crèdits de lliure elecció en els quals poden participar altres centres no vinculats directament a l’Escola Superior. Fins ara tots els estudiants aspiraven a ser solistes; la música de cambra i la composició són aspectes que es veuen reforçats gràcies a l’aparició de l’ESMUC.

–Segons el que ha exposat, el nou centre només oferirà avantatges pel que fa a la formació dels músics. Com s’explica, per tant, les crítiques provinents dels propis conservatoris catalans?

–És obvi que el funcionariat dels conservatoris veuen l’ESMUC com una amenaça des del punt de vista laboral, de la reducció de places del professorat que impartia l’ensenyament de grau superior. Amb tota sinceritat, crec que s’han barrejat conceptes laborals amb conceptes educatius. Com a cap visible de la nova escola entenc l’enuig d’alguns professors i lamento que algun d’ells pateixi les conseqüències d’aquesta possible retallada. Un conservatori de grau superior que passi a impartir fins a grau mig es veu com una degradació. Personalment no comparteixo aquesta valoració; el grau mig és importantíssim, tant o més que el superior, i necessita de bons professionals amb una dedicació absoluta de cara a formar un alumnat capaç d’accedir satisfactòriament al grau professional. En aquest sentit, l’ESMUC no deixa de ser un trencament i com a tal comporta implícitament tota mena d’observacions. En tot trencament sempre es produeixen situacions personals complicades. A Catalunya tenim casos de nous projectes que han començat evitant una ruptura; això fa que arrosseguis unes hipoteques del passat que impedeixen fer volar aquests projectes per si sols. En el cas de l’ESMUC s’ha tingut la valentia d’apostar per un sistema nou i aprofitar l’oportunitat de dissenyar-lo des d’un punt de vista també innovador. Trobo a faltar cert marge de confiança; se’ns ha criticat sense deixar-nos ensenyar quin és el nostre projecte educatiu i s’ha fet evident la por que continua despertant allò desconegut. Només un exemple: les proves d’accés contemplen una entrevista amb l’alumne per tal de saber quines són les seves preferències, amb quina experiència compta, quines expectatives té... Aquesta ha estat la prova més temuda pels aspirants, amb diferència, tot i que únicament pretén perfilar la relació dels alumnes amb el seu tutor, el qual els assessorarà al llarg dels anys d’estudi.

------------------------------------

REPTES INTERPRETATIUS I DE GESTIÓ

Gerard Claret esbossa amb detalls quins són els reptes de l’ESMUC: formar un equip de professorat en contacte directe amb el món professional, impulsar i reconèixer disciplines musicals fins ara minoritàries, formar els alumnes a partir de simulacions reals de concerts i audicions i estudiar com aplicar millores en el camp de la gestió i programació de concerts en un panorama musical que, per Claret, denota cert estancament. Per al violinista i pedagog, la seva experiència al davant de l’Orquestra de Cambra d’Andorra –formació que continua dirigint-, és prioritària tot i el gruix de feina que implica responsabilitzar-se de la direcció de l’ESMUC. Bona mostra n’és la seva participació al Festival de Música d’Ordino on la formació andorrana acompanya el tenor Jaume Aragall en un repàs exhaustiu a la cançó italiana que s’ha traduït amb un interessant treball discogràfic que recull algunes de les millors napolitanes. Reptes, per tant, a nivell interpretatiu i reptes imminents en el camp de la gestió d’un nou centre que obre portes en un espai provisional, el de l’Institut Berenguer de Palou –al barri de la Sagrera. En tot cas, la conversa amb Claret encomana ilÝlusió i confiança en un projecte encara embrionari. Només el temps dirà si el tarannà dialogant de Claret permet consolidar un model educatiu capaç d’equiparar el nivell dels músics catalans al del seus homòlegs europeus.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Gerard Claret "

Per a saber-ne més...
· Biografia
· " Escola de Música de Catalunya "