EDITORIAL

En ocasió d’un nou acte de lliurement dels Premis del Dia de la Sardana, L’Obra us proposa repassar algunes de les activitats i reflexions que han protagonitzat, directament o indirectament, l’actualitat del darrer trimestre. Un ràpid repàs a les darreres editorials ens fa veure com assistim progressivament a una mena de voràgine o convulsió, en primer terme política, però també social i econòmica. Parlem d’un sacseig que
afecta de manera desigual col·lectius, societats i, en darrera instància, cultures. La pròpia, en aquest cas, la catalana, no escapa a aquest context. En un moment en què els discursos es multipliquen, en el marc d’una tardor especialment calenta, en ple debat electoral, la necessitat de propostes concretes esdevé tot un reclam. Propostes que, defugint la intencionalitat política, el partidisme, volen acostar-nos aquesta actualitat a la qual apel·làvem inicialment. I què ha estat notícia, darrerament? Doncs n’hem tingut de totes menes. Ens quedem amb allò de positiu, com l’aniversari de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, els darrers –i merescuts- reconeixements al Festival Internacional de Música de Cantonigròs o al Foment de la Sardana de Banyoles –a aquests últims, la nostra més sincera enhorabona per una trajectòria plena d’èxits i per regalar-nos, any rera any, propostes de qualitat com les que s’emmarquen dins les Festes de Sant Martirià. I, sobretot, posem la mirada en la propera gran trobada a l’entorn de la creació d’arrel tradicional i popular: Manresa i la seva Fira, lluny de cofoismes, arriba a la sisena edició i converteix la capital del Bages en una veritable festa articulada a partir de la cultura i la tradició pròpies. De la Fira, dels seus objectius i dels seus reptes en parlem extensament a L’Obra a través de la conversa amb els seus màxims responsables. Tot amb el desig explícit que l’interès per la cultura i la voluntat de convertir-la, més que mai, en veritable motor de cohesió social, marquin la tan debatuda “agenda” informativa. Una agenda que, fa només uns dies, ens colpia amb la mort de Manuel Vázquez Montalbán, qui augurava l’any 1990 –des de les pàgines d’un setmanari que també està d’aniversari, El Temps- que la societat catalana “va cap a un menage à trois entre el model suís, el japonès i la sardana. És a dir: la pasteurització suïssa, l’eficàcia japonesa i els valors més tradicionals i sòlids com la sardana, el pa amb tomàquet i el Barça”.