Popular? Per Sebastià Alzamora

La cerimònia de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura que atorga la Generalitat Catalunya va resultar remarcable per diversos aspectes, que van fer oscil·lar aquest espectador (ho vaig veure per la tele) entre l'estupor i la conya marinera, cosa que agraesc perquè sempre és bonic que algú s'esforci per fer-te riure. No voldria deixar de mencionar el format tipus cerimònia dels Oscar, amb presentadors "de luxe" que s'encarregaven d'anunciar cadascun dels premis i de cantar les excel·lències del premiat de torn, o el fet xocant que, en el lliurament d'uns Premis Nacionals de Cultura, la consellera del ram no hi digués ni mu, però, segons com, també cal admetre que s'agraeix. Naturalment, això va significar que tot el protagonisme polític de la cosa (i tot vol dir tot) va recaure en el president Maragall, que va despatxar el tema amb una de les seves al·locucions desganades, de l'estil jo passava per aquí, però tinc coses més importants a fer. Del nul i trist paper dispensat als socis de govern, no cal ni parlar-ne.

Ara bé, de tot plegat, el que em va deixar veient visions va ser el fet que el Premi Nacional de Cultura Popular anés a recaure en el Moviment Popular per la Pau, és a dir, en la ciutadania que temps era temps va sortir a picar casseroles pels carrers en protesta contra la invasió de l'Iraq i dels quals, tot sigui dit, no se n'ha sabut res més durant l'any i escaig que portem d'ocupació militar en aquell país, quan precisament la vida s'hi ha tornat més horrible i negra. El jurat justifica la seva decisió destacant la dimensió "participativa i creativa" d'aquesta mobilització popular "àmpliament sentida i que es va estendre per sectors amplíssims de la societat catalana".

El fet il·lustra amb contundència la mena de prejudicis i complexos que arrosseguen els socialistes de Catalunya, sense que, una altra vegada, els seus socis de govern siguin capaços de neutralitzar-los. No tinc res contra la bona gent que es manifesta contra les guerres ni sóc cap entès en cultura popular, però és evident que aquesta no la fan els manifestants, sinó les molt nombroses i actives colles i aplecs de castellers, sardanistes, intèrprets de gralla i tenora i un llarg etcètera que configura un dels actius culturals més actius, densos i identificatius de Catalunya, per molt que els sociates els considerin barretinaires i no els vulguin veure ni en pintura, perquè no fan modern. Ara que, posats en aquest pla, el Premi Nacional de Cultura Popular de l'any que ve que vagi per al Partit Popular, que també es diu "popular" i darrerament també li ha agafat el gust a això de treure masses al carrer.