La quadratura del cercle

El senyor Martínez i Maymó estava content aquella nit. Bé: content i amb un cert punt d'excitació que no li va permetre d'agafar el son tan aviat com ell hagués desitjat. Allò que avui havia concebut havia començat a fer el seu camí tal com havia imaginat. Martínez i Maymó era una reputat coreògraf d'Esplugues de Llobregat que, tot i la seva edat ja avançada, s'havia mantingut sempre fidel a l'avantguarda coreogràfica de les darreres èpoques, en una recerca constant d'obrir nous camins a la dansa. La seva dèria, amb què volia segellar les seves darreres creacions, era de recuperar la dansa per al poble i allunyar-la del segrest -com ell en deia i solia escriure- a la que la sotmetien les companyies de dansa. La seva nova coreografia estava encara en una fase embrionària, és cert, però estava convençut que la seva senzillesa era precisament el tret característic que aconseguiria que la gent retornés al carrer i perdés la vergonya de ballar plegats. I aquella nit es delia entre els llençols per trobar un nom per a la nova dansa que havia creat. El nom no fa la cosa, ja ho sabia, però estava convençut que en el seu cas, si més no, l'ajudaria a fer-la. No tenia encara una idea prefixada de com podia anomenar aquell ball, però intuïa que li escauria millor un nom femení: de fet, tot allò que li semblava que podia simbolitzar aquella dansa tenia aquest gènere: la pau, la unió, la solidaritat, la germanor, la igualtat... Després de descartar algunes idees en una espècie d'esbojarrat brainstorming en solitari, li va revenir el record d'una paraula, buida per a ell de significat, però que l'havia corprès de ben petit. La repetia constantment, assaborint-la com si es tractés aquell noi que s'havia inventat un mot, "Antaviana", que havia donat lloc al famós conte.

Sí, li semblava un mot molt eufònic. Ell només l'havia llegit un cop, de petit. Era el cartell d'una floristeria que es trobava a una cantonada d'una plaça d'Esplugues: "La sardana". Es tractava una botiga ja força atrotinada que havia passat de generació en generació sense gairebé canvis i que evidentment ara ja no existia. Aquell nom tan estrany però alhora tan suggerent sempre l'havia fascinat. Li evocava el vell catedràtic Alabert i les classes magistrals que impartia en aquella carrera d'Humanitats que Martínez Maymó no havia aconseguit d'acabar mai. Alabert els glossava sovint la figura de Sardanapalos, que era com anomenaven els grecs el rei assiri Assurbanipal, un sàtrapa tan guerrer com conreador de la cultura en el seu imperi.

Feia ja força anys que Martínez Maymó havia realitzat una recerca als arxius per satisfer la seva curiositat sobre l'origen d'aquell establiment i així va esbrinar que havia pres el nom en record d'una parada de tramvia que hi havia just davant de la floristeria que duia precisament aquest nom, "La sardana". De fet, ja feia força temps que el tramvia havia desaparegut del paisatge urbà d'Esplugues. La gent, ara, no entenia com es podia haver construït aquella infraestructura que provocava en la seva època un impacte visual i energètic tan important. Martínez Maymó n'havia vist una foto gairebé ídilica dels primers anys de funcionament: una capa verda s'estenia amagant els rails per donar la sensació ecològica i sostenible que en aquells moments estava tan de moda. A en Martínez se li havia escapat un mig-riure en llegir a l'hemeroteca la història de la posada en marxa del tramvia: retards, topades, problemes amb les juntures de les vies que van obligar a un repàs total del recorregut... Com havien canviat les coses i que difícil que és entendre una societat tan allunyada com aquella de principis del segle XXI amb els ulls d'ara! El cas és que Martínez i Maymó no va arribar més lluny i no va arribar a escatir d'on li venia aquell nom a la parada del Trambaix, com li deien en aquella època. De fet, va pensar que, com solia ser costum, devien haver batejat la parada amb un topònim proper. Potser si hagués escarbat una mica més hauria descobert que en realitat la parada del tramvia havia pres justament el nom d'aquella plaça, que en aquell temps es deia "plaça de la sardana" i que per circumstàncies que ara no venen a tomb va canviar de nom pel que ostenta actualment. Ara bé, endevinar d'on li venia aquell nom a la plaça no ens ha estat encara possible ni a nosaltres, malgrat els esforços que hi hem esmerçat. Martínez va pensar que caldria encara investigar més, però fos com fos, el nom feia patxoca i ja tenia un nom per a la dansa, la seva dansa.

Els balladors els havia disposat en rotllana, tot alternant homes i dones, i els feia evolucionar a dreta i esquerra al compàs d'una música un pèl sonsònica. Martínez Maymó ja intuïa que allò està bé però que encara era massa repetitiu i meditava sobre la necessitat de inventar uns nous passos a continuació una mica més complicats i amb una música més animada per trencar la monotonia. Però aquella nit el cansament finalment el va vèncer. Abraçat al coixí, com solia dormir, aviat va somiar que viatjava en el tramvia, que lliscava entre una catifa de verd que s'estenia entre la trama urbana grisa i dura de la metròpoli. En somnis, es veia infant tornant d'escola assegut a la part posterior del tramvia tot cruspint-se un entrepà de mantega i sobrassada, quan de cop. a l'alçada de la parada de La Sardana, un renec del conductor i el xerric agut i insistent d'una frenada van fer-li aixecar la vista de l'entrepà en el moment precís en què la màquina de ferro s'abraonava i arrossegava un cotxe que se li havia creuat sobtadament en una maniobra imprudent. Martínez i Maymó es va despertar sobresaltat i amarat de suor. L'endemà, i després de donar-hi unes quantes voltes va arribar a la conclusió que, fet i fet, allò de la coreografia era la cosa més avorrida i sense sentit que mai no se li havia ocorregut i se'n va fer creus de com podia haver-se imaginat que la gent es podia ajuntar per ballar d'aquella manera sense sentit del rídicul. I fou una llàstima, perquè el nom que li havia trobat de veritat que era bonic i escaient, tot i que des de llavors ell l'associés a un malson d'una nit xafogosa d'estiu. Aquella nit, a Martínez i Maymó no li va costar gens ni mica travessar la tènue frontera que separa la lucidesa del son profund. Va dormir plàcidament sense pensar més en la dansa ni en aquells temps en què encara corrien pels carrers artefactes tan perillosos com els tramvies, temps llunyans tan àmpliament, tan sortosament superats. I el ja beat Antoni Gaudí assentia, comprensiu i solidari, des de les altures.

Marcel Miquel