Catalans de Lima

Enceto aquestes ratlles a Lima mateix, amb l'esperança de salvar els perills d'una evocació posterior, que sospito enyorada. Quan fa una setmana i mitja vaig arribar a aquesta ciutat de vuit milions d'habitants censats i un parell més d'indocumentats, de seguida em vaig adonar que Lima fa de mal tipificar en una guia de viatge. El testimoni inca o nazca, l'art indígena llanut i multicolor, només es troba als mercats concorreguts per turistes que han desistit de pujar al Cuzco, centenars de quilòmetres més enllà i més amunt, esporuguits pel mal d'altura. Contra la postal folklòrica peruana, contra el tòpic occidental, avui Lima és un llençol vell i immens estès arran del Pacífic, a la falda desèrtica de les grans serralades andines, on conviuen els descendents dels espanyols i els nous empresaris espanyols, els criolls mestissos, la població negra del sud i una majoria d'indis que van baixar de les altures fugint del terrorisme o la pobresa. Als carrers de Lima s'anuncien maquinetes d'afaitar per a negres i maquinetes per a blancs, i al marge d'altres consideracions, el cert és que això no és més que una simplificació del catàleg ètnic. I el que inquieta d'aquesta diversitat d'origens és la diversitat de projectes de futur. La inexistència d'un destí consensuat entre els seus habitants. Uns quants, pocs, avancen empeltats per un capitalisme de bona fe, de prosperitat personal i satisfaccions tecnològiques. Seguint aquell dictat occidental tan pervers com inevitable de "guanyar-se la vida". Per als altres, la majoria, a priori no caldria guanyar-se res perquè la vida és una propina, estofa informe de temps, que voldrien deixar ressolar suaument pels camins de la contemplació i el dia a dia. Però se'ls endú el corrent inaturable, i sobreviuen o "recursean" deu hores diàries venent llaminadures als semàfors o vigilant la hisenda dels acabdalats, mentre escolten en transistors atrotinats les gestes de la sel·lecció peruana de futbol. Hi ha qui titlla els andins o cholos de displicents o desconfiats. Jo dic que encara no s'han restablert de l'espant occidental. Confio que algun dia despertarà aquest potencial humà per fer un país exultant, fidel al seu propi tarannà, amb l'esforç de tots plegats.
A l'aeroport Jorge Chávez, després de catorze hores de cul encartronat, em recollí la senyoreta Pilar Carbonell, secretària eficient i entusiasta del Casal Catalunya, que em previngué de la humitat constant.
-En lloc de pulmons desenvolupem brànquies.
A Lima no plou mai però et mulles tot l'hivern, un ruixim avorrit, calitjós.
-Le prometo que mañana verá el sol- em consolava Carlos Martínez, un taxista clavat a García Márquez escrivint cien años de soledad, que em passejà pels carrers colonials del centre o el formigueig bohemi de Barranco. D'això ja fa cinc dies sense novetats, i ara en Carlos s'escapoleix alliçonant-me sobre la providència que regeix el trànsit caòtic a la capital:
-Más que un buen carro, aquí lo que hace falta es una buena bocina.
A Catalunya, la prevenció al volant consisteix a intuir què farà l'altre conductor per evitar el cop. Aquí és el contrari:
-No mirar, seguir adelante. Si lo miras, existe .
I funciona. És clar que, d'uns anys ençà, les dones policia, insubornables enfilades als minarets de trànsit que patrocina la Inca Cola, han mitigat un xic el desori.
El Casal Catalunya de Lima és més una colla que un casal. Hi ha una dotzena d'incondicionals catalans de naixement, segones generacions que viuen la catalanitat dels pares com un toc de distinció i un munt de passavolants peruans adeptes al bon ambient i a l'exotisme del pa amb tomàquet o la crema catalana. El nucli fort el fan empresaris i enginyers, imprescindibles en un país que està condemnat al progrés tecnològic. El Casal Catalunya no té un espai social fix, o en té un grapat d'alternatius: les instal·lacions del BBVA de Lima, que presideix el català Josep Antoni Colomer, bon ballador de sardanes amb la seva esposa Carme, o els salons de l'Hotel Melià, que gerenta Francesc Martin Teixidor, d'arrels sabadellenques, jove empresari trempat i políglota que està promovent una penya blaugrana a la ciutat. Des del sisè pis d'aquest magnífic hotel de deu sabonets reposats diàriament a la pica, on m'instal·lo feliç i una mica atordit, observo el barri de San Isidro. Des d'aquí dalt, on no arriba el parlar dolcíssim dels seus habitants, Lima sembla grisa i ensopida com una remota capital de república soviètica.
-El que sobren al món són diners. Però estan mal repartits- disserta Eduard Carbonell sobre aquesta ciutat de contrastos.
Eduard Carbonell i Mata, nascut a Canet de Mar fa setanta-tres anys, és el president del Casal Catalunya. Va sortir de la costa catalana als vint-i-sis anys, fugint d'una empresa familiar fallida, i en cinc setmanes de navegació es va plantar a Lima i prosperà com a enginyer tèxtil. En un vol de Nova York a Lima va conèixer la senyoreta Rut Rosso, una peruana atenta i culta, amant de l'òpera i el teatre. Es van casar després d'un breu i intens festeig epistolar i són pares de dues noies espaviladíssimes, Marimé i Pilar, que llegeixen sense dificultats el català de Carles Riba a la segona traducció de l'Odissea d'Homer. La Pilar i son pare són els inspiradors i els executius del Casal. Ella és l'amabilitat i la tenacitat conxorxades en una persona. L'Eduard és un belluguet incansable, lector impenitent i amant dels toros, amb un sentit de l'humor casolà. Ha fet de la cultura una mitjà de socialització i una gimnàstica contra els pas dels anys. No el deixen jubilar: com a enginyer tèxtil, encara treballa en el manteniment de les xarxes quilomètriques amb què es pesca l'anxoveta. Llegeix l'AVUI per internet, segueix regularment TVC i imparteix classes de català a peruans que vulguin venir a Catalunya. Gasta un castellà crioll, planyívol i decandit, però hi ha tres coses que fa en català ferreny: renegar, resar i comptar.
He vingut a parlar de sardanes, de cultura tradicional, a ensenyar a ballar fins on em permetin els meus coneixements limitats. De manera que anem per feina. A la sala d'assaig, els proposo d'escollir un parell de peces entre un amanida variada de deu sardanes de tota la vida. L'endemà hi ha consens: "La Santa Espina" d'Enric Morera -només faltaria, que la ceba patriòtica és dèbil- i "Sota el mas Ventós", de Jaume Bonaterra, perquè és alegre com la joventut que van deixar a Catalunya. Puntegen sense por, però els atabala això del comptar i el repartir. Pactem ballar dos curts i dos llargs i clavar les segones tirades amb un dos.
Avisa els canvis Maite Rofes, ballarina clàssica i treballadora social de vint-i-vuit anys, filla del pintor i humanista Salvador Rofes, un dels balladors més aplicats. Ja fa quaranta anys que aquest barceloní va arribar al Perú a fer obra social. És un home consirós i afable que domestica els mastins del capitalisme desaforat, estudiants d'empresarials, impartint classes d'ètica en una universitat privada. Com a pintor, practica un art deliciós que a Europa semblaria ingenu i arriscat i aquí resulta inevitable, un figurativisme lluminós del triple paisatge peruà: el desert de la costa, la serralada andina i la selva amazònica, d'oest a est.
Més enllà, fent rotllana, hi ha la Maria Lluïsa Roger, un cor immens com una abraçada, qui m'inicià a la chicha morada, infusió de blat de moro de gra negre, beguda nacional peruana junt amb la Inca Cola. Xerra pels descosits per no pensar en els tres fills que viuen a Catalunya "i que enyoro com una gallina els seus pollets", fa. Quan es va casar amb en Carlos Linares, un enginyer peruà amabilíssim, ell va resoldre que a casa seva es parlaria català com a compensació per instal·lar-se a sudamèrica.
-Estimar la Maria Lluïsa m'ha ofert l'oportunitat d'estimar tota una cultura- confessa.
El segon dia s'afegeix al taller de sardanes la jove Flor de María Arones, llestíssima i emprenedora, limenya filla del districte menys afavorit de la ciutat, el Rímac. Molt aviat se'n va anar a Catalunya per dirigir durant dotze anys un gimnàs i un restaurant a Mataró, però llueix un català eixut com de la plana de Vic. De tornada, es va casar amb Luís Lobatón, el jove alcalde del districte. Fem una passejada amb el cotxe oficial i la Flor m'indica cofoia els espais urbans que la gestió del seu marit ha rescatat de la degradació. Però jo observo els vianants, andins i criolls amb aquell nas com un contrafort que torna la mirada lleganyosa i melancòlica, els braços curts, el somriure ample i els malucs de bóta de celler. És sorprenent la rapidesa amb la qual hom aprèn a admirar belleses que de bon principi resulten estranyes. Ens aturem davant d'una casa de música, on compro per cinquanta dòlars un magnífic cajón peruà -el que Paco de Lucía va trasplantar al flamenc als anys setanta. El cajón és la base rítmica de la marinera, la cançó criolla més característica, gens torturada, d'un melodisme càndid i acollidor, escrita en un tres per quatre que bressola. Decididament, els compassos binaris són per a pobles més taxatius. Penso, mentre escric al so de Susana Baca, Cecilia Barraza, mestresses de la cançó criolla, i la immortal vals peruà "La flor de la canela", de Chabuca Granda.
A més dels tallers, preparem una revetlla de Sant Joan que caldrà posposar encara dues setmanes fins que arribi un xef català de l'Hotel Melià de Barcelona. Aquest matí hem ofert una conferència de premsa als mitjans peruans, amb un tast de rom cremat i fideus rossejats. La jove cel·lista limenya Taidé Prieto ha interpretat El cant dels ocells, hem ballat una sardana i hem vist imatges de música i dansa tradicionals cedides pel programa NYDIA de Televisió de Catalunya. El Casal Catalunya fa mitja dotzena d'activitats fixes durant l'any: Sant Jordi, la Diada, Nadal.... Als sopars assenyalats apleguen més de dues-centes persones.
-Com a grup d'amics, el casal rutlla - reflexiona el seu president - però la vella funció d'un casal va desapareixent. Avui, per exercitar la llengua, per estar al corrent del que passa a Catalunya, no necessites reunir-te amb ningú: tens internet, tens la televisió per satèl·lit. A més, la gent es va fent gran, i els joves tenen unes altres vivències-. Però Carbonell ha trobat un nou sentit per a aquest i altres casals catalans d'arreu del món.- Hauríem de funcionar com una mena de consolat. Fer conèixer Catalunya. I oferir l'oportunitat a la gent que vol anar a treballar allà que se'n vagin sabent l'idioma, sabent com és Rubí o Sabadell o el lloc on sigui que vagin a petar. És una nova funció dels casals, i una funció importantíssima.
Un dels records més càlids que m'enduré serà el somriure convidador de la pintora Teresa Mestres, ballant "Sota el mas Ventós" aquest matí a la roda de premsa. Va néixer a Vilanova i la Geltrú el 1926. Son pare, l'enginyer Pere Mestres, fou dues vegades conseller de la Generalitat del president Lluís Companys. Durant la guerra va passar la frontera. "Vam sortir de Salardú amb la meva mare, ella duia una cistella com qui va de picnic. A la part francesa ens esperava el cotxe que ens va dur a l'exili." Després d'un periple familiar pel continent americà es va instal·lar a Lima, on va fruir a fons una joventut independent i va ocupar la portada de les revistes de societat. Em mostra una fotografia dels anys quaranta, bellíssima amb pamela a prop del mar, entomant el vent oceànic. Naturalment, va tenir un munt de festejadors. Però contra el que dictava l'ortodòxia de l'alta societat limenya, ella volia pintar, pintar, com una actitud llibertària davant la vida. I no ha deixat mai de fer-ho.
-Ara la gent jove no compra pintura. Les feines, que els fan anar amunt i avall... viuen un exili constant, i no es volen comprometre amb objectes que hauran de traginar amunt i avall com un llast.- Vet aquí una dona intel·ligent que ha renunciat a molt a favor de l'art. Menys al seu amor per una Catalunya que ja no existirà més, la d'avantguerra.
Perquè la Teresa no sap si ha de tornar a Catalunya, a covar records desdibuixats, com qui tanca el cercle al mateix lloc que l'ha vist néixer, o restar al Perú amb els que l'estimen ara i aquí, assumint per sempre que un tirallonga de provisionalitats fan una vida. Quan vaig arribar a Lima fa una setmana i mitja vaig pensar tot d'una que aquesta gent estaven blindats contra l'enyor. Tants anys fora! I segurament és així mentre la vida els reclama l'atenció de les coses importants: enamorar-se, desenvolupar-se en una feina que els satisfaci, fer família, lligar amistats. Però arriba un dia, de cop, al llindar de la vellesa, que es lleven amb un frissança absurda. De bon principi no és més que una molèstia lleu, insidiosa com un mal de queixal. Astorats s'adonen que va creixent. Fins que el reconeixen, allà, clavat, paràsit despertant d'una letargia de cinquanta anys.
-És l'enyor. El cordó umbilical que tiva - em confia Eduard Carbonell, solemne.
Com una profecia acomplerta. Com retrobar, a les golfes de la memòria, aquell objecte, aquell paisatge que de joves no volguérem ni poguérem traginar...
Ara entenc que la magnitud de l'enyor no té res a veure amb els quilòmetres que ens separen del lloc de naixença. Sempre recordaré la lliçó dels catalans de Lima: no es pot enganyar l'enyor, perquè tots som, al capdavall, emigrants de la infantesa.

Destacats
"Más que un buen carro, aquí lo que hace falta es una buena bocina".
"El Casal hauria de funcionar com una mena de consolat"
Tots som, fet i fet, emigrants de la infantesa.

Jordi Lara