Jordi León, director de la Cobla de Sant Jordi

“Culturalment, no som un país normal”

Jordi León ens sorprenia fa uns mesos escrivint el Manifest Groc. El motiu: la seva destitució com a mestre de flabiol després de vint-i-sis anys com a docent. En el moment de realitzar aquesta entrevista, León encara no coneixia els resultats de la prova de tràmit que el portarà, a partir del curs vinent, a impartir l'assignatura de Repertori d'Instruments Catalans a l'ESMUC. Una injecció de moral per a un músic de trajectòria sòlida que mostra algunes de les seves inquietuds i opinions en aquesta extensa conversa. El pretext: la celebració del vintè aniversari de la cobla Sant Jordi, recentment guanyadora del concurs que l'acredita, de nou, com a Cobla Oficial de la Ciutat de Barcelona.

Jordi León és tot un relacions públiques del món de la sardana. Aquesta facilitat per conversar amb tothom, per generar sinèrgies, d'on surt?
(Somriu amb satisfacció) Sempre he estat un músic polifacètic. Des de ben petit, m'han encuriosit un munt de temes; d'aquí que com a músic hagi pretès, al marge de tocar un instrument i tocar-lo bé, que és allò prioritari, anar més enllà: saber què es pot fer amb aquell instrument, d'on ve, quin és el seu entorn.... És precisament aquesta actitud curiosa, inquieta, el que m'ha portat a fer tot el que he fet.

Aquesta actitud et fa un músic aparentment accessible. Aquest tret forma part ineludible del teu caràcter o l'has anat treballant progressivament?
Una i altra cosa. Un dels aspectes que m'enorgulleix, tot i no haver-m'ho plantejat directament, és la capacitat d'establir una veritable relació d'amistat amb els qui han estat els meus mestres. De fet, intento que aquest vincle existeixi també amb els qui han estat els meus deixebles, un cop superada la relació mestre-deixeble. Aquest fet, que els teus mestres i els teus alumnes siguin també els teus amics, és tot un orgull i més si és pràcticament espontani, tot i que, en aquest tipus de coses, sempre hi ha una voluntat manifesta o implícita. Amb el temps m'he adonat que això és així i m'agrada, em satisfà ser d'aquesta manera en aquest aspecte. En d'altres no, però a aquestes alçades tampoc s'hi pot fer res.

“Som pocs: intentem portar-nos bé!”

Sempre s'hi pot fer alguna cosa...
Home, sí, però costa molt canviar, sobretot quan ja s'és d'una certa manera, amb allò que té de bo i dolent cada caràcter. És cert, però, que m'he esforçat en intentar corregir algunes conductes amb la voluntat de mantenir les formes, la cordialitat, amb tothom, ja sigui a petit nivell, en l'àmbit de les relacions personals, com també a nivell col·lectiu. Aquesta facilitat de relació, si més no aparent, respon al meu tarannà natural. Aquesta és una de les virtuts, penso, que em valoren els músics de la cobla Sant Jordi. Ells són, si més no a nivell professional, els que millor em coneixen.

Diríem, per tant, que el músic exerceix la seva feina dins i fora l'escenari?
És clar. I en alguns àmbits més que en d'altres. Sempre he pensat que la col·lectivitat sardanística és relativament reduïda i, precisament per això, crec que el millor és, si més no, tenir una relació de total cordialitat. Som pocs; almenys intentem portar-nos bé!

Potser pel fet de ser pocs, aquest objectiu, el de la total cordialitat, és més difícil d'assolir...
Et refereixes, suposo, a les enveges i tensions personals... Sí, n'hi ha, però no valen la pena. Vull pensar que els qui ens dediquem al món de la cobla no som veritablement competidors sinó col·laboradors. Sobretot si penso que, en un àmbit tan petit, la rivalitat no ens aporta res. Fent un símil que pot semblar infantil: si tu fas camises i jo sabates, treballem plegats i tots anirem vestits.

“Els qui ens dediquem al món de la cobla no som veritablement competidors sinó col·laboradors”

Fa relativament poc ens sorprenies amb el Manifest Groc on reclamaves un seguit de qüestions. En quin moment et trobes?
(Silenci) Aquest és el tipus de pregunta que un mateix no es fa, potser per por a una resposta massa dura. Crec que hi ha contextos, situacions, que no saps definir, que no pots analitzar sense comptar amb la perspectiva que et dóna el pas del temps. Suposo que em trobo en un moment d'impàs; a la vida tot són èpoques, tot són etapes, i jo tinc la sensació que, per a mi, alguna cosa s'ha acabat i alguna cosa ha de començar. Parlo, per exemple, del meu final com a mestre de flabiol des del conservatori, ja sigui el Municipal o el del Liceu. Aquests anys de docència, vint-i-sis en total, del 1977 fins al 2003, han quedat estroncats d'una manera que no qualificaré i, indubtablement, han marcat un punt final, potser només un punt i a part, a la meva trajectòria professional. Pel que fa a la meva relació amb la cobla Sant Jordi, també inicia una nova etapa. El fet que em plantegi compartir les tasques de direcció de la cobla amb un altre col·lega, cosa que fins ara havia fet tot sol, també marca un punt d'inflexió. Com també la meva possibilitat de convertir-me en docent a l'ESMUC...

T'inquieten, tots aquests canvis que planteges?
No ben bé. Les dificultats es perceben a posteriori perquè mentre les vius ja tens prou feina lluitant contra les pròpies dificultats i això t'impedeix veure'n les veritables conseqüències.

En tot cas, resulta meritori viure aquestes dificultats dalt l'escenari. Enganya, l'escenari?
No crec, almenys no en el meu cas. Sobretot perquè acompanyo totes les meves actuacions d'una total convicció en mi mateix i en el que faig. Es tracta de donar màxima importància al món sardanístic. Sempre he viscut aquesta feina amb il·lusió, amb veritable i total passió. Defineixis com a músic... M'han preguntat més d'una vegada. I jo els contesto que, al marge que la gent em pugui considerar flabiolaire, mestre, fins i tot compositor, per sobre de tot això, hi ha un component més important, crec, que em defineix: sóc un absolut aficionat a la música, una persona que viu la música amb afició. Al llarg de tots aquests anys de dedicació, n'he tingut un grapat, de motius, per perdre l'afició però no l'he perduda del tot. M'autodefineixo com a un músic que té la determinació suficient per continuar seduït per aquest món. Les claus: conservar aquella il·lusió inicial i encomanar-la als teus interlocutors, ja sigui a través de la paraula o amb la batuta, però sempre amb aquell punt de convenciment que et fa, alhora, convèncer els qui tens davant.

Parlem de la teva formació com a músic. Tot i haver-te centrat en la cobla, també ha estat important la teva trajectòria com a oboista. El flabiol ha anat en detriment de l'oboè? I, si és així, per què aquesta tria?
Aquestes coses mig les esculls mig te les trobes. En el meu cas, el primer instrument que vaig estudiar va ser el flabiol; va ser el meu primer amor, aquell que es recorda amb un punt únic de sentiment. Em refereixo a la primera vegada que ets capaç de fer sonar un instrument, de fer sonar dues notes seguides. És una sensació fantàstica. I sobretot, quan arriba després d'haver lluitat molt, lluitat fins i tot contra el teu propi entorn; a casa meva no veien gens clar que fos músic i menys quan vaig dir-los que volia estudiar el flabiol. En aquest sentit va ser important conèixer al mestre Paulís i a Josep Vilà, que es van convertir en els meus referents. Recordo que, si alguna persona em va fer veure que el flabiol tenia interès i que era un instrument amb un cert grau de possibilitats, aquest va ser Josep Vilà, tot i que, en línies generals, l'instrument estava deixat de la mà de Déu. No era un instrument que es pogués prendre en consideració. L'oboè va ser, en canvi, l'accés a la professionalització. Quan vaig començar era prou conscient de les dificultats de guanyar-se la vida únicament amb el flabiol. De fet, això no ha canviat massa. Que jo sàpiga, només hi ha un col·lega i deixeble meu, en Jordi Figaró, capaç de viure únicament dels instruments catalans.

La professionalització i, per tant, l'oboè arriben per necessitat?
No exactament. L'instrument que volia estudiar, en realitat, era l'oboè. Jo llavors cursava el primer curs de peritatge electrònic però no me'n sortia, mentre que al Conservatori anava d'excel·lent en excel·lent; l'opció estava clara. Tenia els ulls posats en la música i en l'oboè, que m'havia fascinat per molts motius: pel seu so, per aquella cantarella especial i, sobretot, perquè el seu germà gran, el corn anglès, em tenia el cor robat, amb aquell so tan característic. Vaig assabentar-me que, per tocar el corn anglès, s'havia de començar per l'oboè i així ho vaig fer. El meu pare i el meu avi, que eren persones amb coneixements musicals, potser van arribar a influir, sense voler-ho, en aquesta decisió. El contacte amb la cobla va ser menys buscat. Els meus inicis es remunten als catorze anys, quan el meu pare em va ensenyar a ballar sardanes. Amb el temps, però, vaig adonar-me que cada vegada ballava menys i escoltava més. El músic té una accessibilitat relativament fàcil a la cobla: pots acostar-te, com a públic, als músics i anar seguint la seva partitura. Penso en la imatge d'enfilar-me a les escales de la Catedral de Barcelona i anar, mica en mica, fent el pas de ballador a oient i, en últim punt, a compositor.

Potser aquesta accessibilitat a la qual et referies s'acompanya massa sovint d'una falta de formació dels músics...
Totes les persones tenim molta facilitat per a una cosa, força per a una altra i som negats per a una última. En el meu cas, i en el camp de la música, reconec que he tingut una gran facilitat per accedir a la interpretació dels instruments de vent, en general, i del flabiol, en particular; una gran facilitat per superar les dificultats pròpies de la tècnica de l'instrument, però en l'harmonia, en la instrumentació, no he tingut aquesta facilitat natural, me n'han hagut d'ensenyar i m'he aplicat a fons per trobar un mestre capaç de fer-me avançar tècnicament. El punt d'inflexió el va marcar el mestratge amb Manuel Oltra, a qui vaig conèixer quan ja tenia trenta anys. Ell em va ensenyar a instrumentar per a cobla com cal i, a partir d'aquí, vaig poder treballar còmodament. Sovint no es tracta tant de manca de formació com de trobar un mestratge adequat. A molts dels joves que comencen a compondre per a cobla els remeten al Tractat d'Instrumentació de Joaquim Serra que, en definitiva, neix arran d'un curs d'instrumentació i és només una guia; esplèndida, però una guia. Aquesta manca de consciència és el que ha de canviar si realment volem formar bons coneixedors de la cobla.

“El punt d’inflexió en la meva carrera el va marcar el mestratge de Manuel Oltra”

El desconeixement de la formació cobla continua sent gran entre els músics?
És molt menor del que era en la meva època com a estudiant. De fet, hem avançat molt. Posaré exemples concrets: jo estudiava el flabiol amb una col·lecció d'estudis manuscrits del mestre Paulís, enumerats de l'u al cinquanta. Aquesta era tota la metodologia. Això té conseqüències: per bo que sigui, un músic necessita un seguiment, una metodologia. En aquest sentit, vaig patir el fet que el mestre Paulís em donés classes quan pràcticament havia d'estar jubilat. Vaig aprendre a tocar el flabiol amb una tècnica dels anys 20 i amb una pedagogia que, en alguns aspectes, s'acostava més a l'ense-nyament que feia en Rovireta a la gent de la Plana de Vic que no pas als alumnes de qualsevol conservatori. No em considero autodidacte tot i que, en alguns aspectes, l'aprenentatge l'he hagut de fer a posteriori.

“En l’harmonia, en la instrumentació, no he tingut aquesta facilitat natural, me n’han hagut d’ensenyar”
En quins aspectes s'ha avançat més?
En la voluntat i metodologia d'ensenyament. Recordo quan vaig començar a anar a classes de direcció amb Antoni Ros-Marbà, l'any 1987. Prèviament, una colla de músics van decidir crear una cobla i em van oferir dirigir-la. Ja pots pensar: anava dirigint com podia; la formació em va arribar després. De fet, la direcció, la composició i el cant s'han de començar per mutu propi. Qui realment és compositor, es manifesta per ell mateix abans no li ensenyis a compondre. Amb la direcció passa una cosa similar. A les classes d'en Ros-Marbà els companys no em van prendre seriosament quan van saber que dirigia una cobla. D'un temps ençà, les coses han canviat molt. Bona part dels músics que avui escoltem a les cobles han estudiat un instrument de cobla i un de concert: en Pere Rabasseda, flabiol i clarinet; l'Armand Franco, el tible i el saxòfon; en Josep Anton Sánchez, la tenora i la viola... I, no cal dir, el director: harmonia, contrapunt, instrumentació i direcció. Quan l'any 1999, vaig anar al curs de direcció d'orquestra impartit pel mateix Ros-Marbà, a Igualada, vaig percebre un canvi radical: hi havia un clima de respecte cap a la meva feina molt notable. Aquest és l'avenç: no la valoració de la feina del director sinó la consideració de l'estament cobla, que ha deixat d'estar menystingut. Avui, qui més qui menys coneix el Tractat d'Instrumentació de Joaquim Serra i, a la cobla, hi toquen músics molt ben formats, coneixedors d'altres estils: penso en el mateix Jordi Giménez que col·labora amb la formació d'en Jordi Savall, i d'altres que toquen al Liceu, amb l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, del Lliure... Pels qui hem viscut l'època pretèrita, déu ni do el que s'ha guanyat i com estan les coses actualment.

“A les classes d’en Ros-Marbà els companys no em van prendre seriosament quan van saber que dirigia una cobla”

I per portar les millores una mica més enllà, què cal fer?
No ho sé ben bé (silenci)... Què s'hauria de fer per acabar de suplir les mancances que encara tenim? Sumar esforços, suposo. Sempre he cregut en la col·lectivitat, en les seva capacitat de canviar les coses, però en una col·lectivitat que neix fruit de l'esforç individual. Crec, això sí, que hem de partir d'un punt de vista cerebral, racional, perquè de vegades fer les coses sense pensar pot tenir conseqüències nefastes. I encara una última apreciació, aquesta en la línia de l'autocrítica: si bé és cert que hem millorat en l'aspecte professional, en l'àmbit musical, no és menys cert que s'ha produït un clar empitjorament de l'aspecte "sardanístic" entès com a moviment social.

Un empitjorament que ens fa parlar del públic. Tenim un públic pitjor?
No, senzillament en tenim menys. El públic mai és dolent. Al públic és gratuït qualificar-lo; el que cal és que n'hi hagi. Sempre hi haurà diversitat entre el públic: n'hi haurà de més erudits, de neòfits, però d'això en pateixen tots els àmbits. El que cal és que hi sigui i després ja n'estudiarem la tipologia. Sempre he pensat que la gran inversió de futur, en la cobla, s'ha de fer aprofundint en els seus aspectes musicals. De sardanes se'n ballaran sempre. Necessitem continuar investigant en els aspectes musicals de la cobla i fer-ho des del convenciment que hem avançat en aspectes importants: s'ha consolidat un cicle estable de música al Palau de la Música, comptem amb la incursió de la cobla en diferents festivals... Quan els compositors dels anys 50 es van abocar al món de la cobla, la sardana era patrimoni dels qui la ballaven. Em refereixo a aquesta idea, més o menys eufòrica, d'un folklorisme ben o mal entès, associat al romanticisme, a les escoles nacionalistes, a la reivindicació del concepte de País. D'aquí a uns anys, crec que les cobles s'acostaran a un nivell de perfecció en l'execució de les obres sense precedents, tot i que potser hauran perdut aquest toc d'especificitat. Potser aquest gir els servirà per aconseguir el suport de les institucions, que avui no es dóna, i el reconeixement del públic. Quan siguem capaços de superar el concepte folklòric que s'associa al món de la sardana, aconseguirem avançar.

La conversa apunta cert desencís. No som un país normal, si més no, no ho som a nivell cultural. Un país que no estima ni valora les seves coses, no és un país normal. Trobaríem un bon nombre de professionals disposats a subscriure aquesta afirmació. Compartir les tasques pròpies de la direcció de la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona amb el jove Xavier Pagès li permetrà guanyar temps i, de ben segur, qualitat de vida. Apreciacions a banda, les reflexions de León prenen relleu en un any ple d'aniversaris: la Principal del Llobregat, la Mediterrània, la Ciutat de Terrassa, la Ciutat de Cornellà... I, és clar, la Sant Jordi. Parla dels seus músics amb veritable devoció. Li pregunto, amb certa murrieria, quin de tots és més bon intèrpret, quin més treballador... Respon a l'instant i argumenta el perquè de l'elecció. Ara bé, tot seguit em demana que no ho escrigui. Molt hàbil. Dins i fora l'escenari. Un coneixement constatadament bidireccional. La Sant Jordi és i serà sense Jordi León i, de ben segur, també ell caminarà al marge de la Sant Jordi. Però la seva història és un camí traçat conjuntament; coincident en vocació i projecte, en objectius. D'aquí que se'ls endevini un futur ple d'interessants troballes.

11 de desembre de 1983. Presentació de la Cobla Sant Jordi. Han passat vint anys. Com veus la cobla?
Li veig més futur que a mi mateix. M'engresca pensar que la Sant Jordi és una cobla que treballa seriosament i que arriba als vint anys amb una trajectòria ascendent. Com a formació musical, costa de mantenir, però l'arrancada està feta. En aquest sentit, l'agenda de la Sant Jordi és important artísticament. Crec que sempre trobarà la gent i els recursos necessaris per tirar endavant.

“Quan siguem capaços de superar el concepte folklòric que s'associa al món de la sardana, aconseguirem avançar”

I, per últim, com voldries veure-la?
No sóc massa analític amb les coses que em plantejo o desitjo, si bé és cert que quan portes molts anys treballant de valent, t'agradaria veure i viure els resultats immediats de la teva feina, sobretot els que s'entronquen directament amb la gestió que has exercit. Estic orgullós de dues coses: d'haver aconseguit que el flabiol sigui un instrument respectat dins el món de la cobla, assolint un nivell de consideració igual al de la resta dels seus companys i, evidentment, de la feina que he fet amb la cobla Sant Jordi. M'agradaria veure, el dia de demà, una cobla amb una planter incrementat, amb plena implicació dels seus músics, amb un projecte definit i amb els recursos i suports necessaris per tirar endavant. I tot això serà possible, com ho és la celebració d'aquest vintè aniversari, gràcies al suport dels components de la cobla, de tots els que hi han passat per la formació al llarg d'aquest temps. Sense ells no seria avui aquí, malgrat les dificultats que implica la gestió, el lideratge... Ser al capdavant d'un projecte no és fàcil però les dificultats se superen amb grans dosis d'il·lusió. Una il·lusió que comparteixo amb els músics i amb el meu col·lega Xavier Pagès, amb qui ens repartirem les tasques de direcció a partir d'ara. De fet, el tarannà del conjunt és un reflex del tarannà del seu director.