Jesús Ventura, director de la Cobla Mediterrània

“Hem d’aconseguir fer les coses amb més rigor i valentia”

Jesús Ventura és un dels dinamitzadors més polivalents del panorama actual de la música de cobla. Dinamitzador, promotor, productor discogràfic, radifonista o compositor, Ventura ja fa temps que va decidir dedicar totes les seves energies a la música de cobla. Amb aquesta entrevista que ofereix a l'OBRA explica el perquè i el com d'aquest entusiasme, en el moment que la Cobla Mediterrània, que dirigeix, commemora els 25 anys de feina ben feta i arriscada.

La cobla MEDITERRÀNIA va ser fundada per un grup de joves instrumentistes procedents de diferents cobles, que volgueren ajuntar el seu treball per tal de conrear un tipus de repertori al que no tenien accés en les seves respectives formacions. La iniciativa tingué un primer fruit el mes de desembre de 1978, a Igualada, en un concert-trobada de joves instrumentistes. Dos mesos després (gener de 1979), es produïa el debut oficial de la cobla. La seva discografia aplega més de 30 treballs.

Vint-i cinc anys de la Cobla Mediterrània. Com definiria la trajectòria de la formació?
Crec que s'ha fet una feina important. Són 25 anys en la mateixa línia, buscant trencar motlles; hem estat i som una mica la cobla "enfant terrible". Amb força coses hem estat pioners i ens hem mantingut fidels: les iniciatives que han anat sorgint al llarg dels anys responen a l'esperit amb què fa 25 anys una colla de músics joves es van aplegar per formar la Mediterrània.

Amb la perspectiva, podem parlar d’etapes en la història de la cobla Mediterrània?
Més que etapes hi ha moments que han marcat la nostra trajectòria. De caràcter musical i no, però sobretot musical. Per exemple, quan el 1981 vam tocar el "ball llunàtic" al costat de la Companyia Elèctrica Dharma. Sempre he cregut que l'entrada de la bateria al compàs trenta i no sé quant del "ball llunàtic", és un moment històric per la música d'aquest país, en què el rock a casa nostra adquireix una sonoritat pròpia. Uns anys després ens trobem amb el reviscolament de la interpretació de ballables amb cobla, balls vuitcentistes i altres ritmes més moderns, i en una etapa ja posterior, amb la interpretació de música "clàssica" amb els instruments de la cobla, un camp en el qual també hem estat pioners. En la línia de fusió, el 1998 vam fer un treball imprescindible amb un disc de piano i cobla al costat d'Albert Guinovart i Manel Camp, i més endavant, un disc per viol·loncel i cobla amb Nabí Cabestany. Entre les aportacions musicals, voldria consignar la utilització d'un esmòquing blanc per als concerts, o un barret de canotier per a segons quines actuacions festives, que revelen una voluntat de renovació del que és la música de cobla però també de l'imaginari en què es mou.

La seva versió de “Rhapsody in blue” de Gherswin en versió per a piano i cobla de Bernat Castillejo va aixecar molta expectació i reaccions diverses...
Va servir per demostrar les possibilitats de la cobla com a conjunt instrumental. Per altra banda, ens va permetre cridar l'atenció. Si hem anat a un festival de cobla a tocar la "Rhapsody", també hi hem programat obres fonamentals del repertori clàssic, com el "Puigsoliu" de Joaquim Serra. A través de propostes com aquesta, hem pogut fer arribar a nous auditoris, també, els clàssics indiscutibles de la música de cobla.

“Com a compositor, em considero un post-romàntic amb vocació d’impressionista”

Per a la commemoració de 25 anys de la formació, per força deuen haver pensat en propostes ambicioses...
Segurament la que més és l'espectacle "Dalí i la música del seu temps", en col·laboració amb Catalunya Ràdio, un espectacle-concert basat en un guió de Josep M. Pons per al programa "Pentagrama" de Catalunya Música. Ens agradaria portar aquest espectacle, que es presentarà a Figueres el 27 de març, a tants llocs com sigui possible. Abans, però, el 28 de febrer, presentem el "Gran ball amb la Cobla Mediterrània", un disc que aplega dues formacions de la plantilla cobla, la del 1985 i la del 1995, amb diferents ballables. I hi ha una tercera proposta, com a mínim, que serà el disc del 25è aniversari, en el qual participaran diversos ex-components de la cobla interpretant obres per a solistes i cobla. Hi haurà obres per 3 flabiols, 2 flautes, trompeta piccolo solista... i tot amb cobla. També hi enregistrem l'obra "Mediterrània-3", de R. Ferrer, que és la que va donar nom a la cobla.

“Si alguns continuen visquent de la inèrcia, donant gat per llebre i sense arriscar, no anirem bé”

Darrerament hi ha moltes cobles que més enllà de la feina habitual de ballades o aplecs estan fent propostes concretes de concerts-espectacle. Creu que és una modelitat que anirà a més?
En el nostre cas, la mateixa actitud i predisposició de la cobla ha possibilitat dur a terme algunes d'aquestes propostes, aparentment de forma causal, però fet i fet ens hi hem llançat amb entusiasme. Per això hem anat funcionant a través de projectes concrets, paralel·lament a la feina habitual. La veritat és que les cobles que vulguin buscar un altre mercat hauran de fer coses diferents de ballades o aplecs, perquè la sardana tal com la coneixem sedueix els habituals però és difícil ampliar aquest públic tal com estan les coses avui. D'altra banda, posar dintre del mateix sac la sardana popular balladora i la música simfònica per a cobla no li fa cap servei ni a una cosa ni a l'altra. Les cobles han de buscar uns altres mercats que potser ja els havien tingut i els han perdut.

Quins mercats?
Amb la Mediterrània m'agradaria arribar al mercat internacional: exportar la cobla. És incomprensible que en aquest país ningú no s'hagi preocupat d'exportar la manifestació musical d'arrel més rica i més important quant a quantitat i qualitat de la música escrita. No hi ha cap altre conjunt al món d'arrels autòctones que tingui tanta música escrita i de tanta qualitat. Si poguéssim trencar aquests prejudicis, aquesta ignorància injustificada, aleshores seríem profetes a la nostra terra. La meva experiència personal amb la cobla a l'estranger sempre ha tingut com a resposta un èxit rotund. En canvi, aquí, molta gent se la mira per sobre l'espatlla.

Tots aquests projectes lideuen restar temps per a la seva activitat composi-tiva...
Jo tinc ganes d'escriure, però és molt difícil. Potser hauria de seleccionar una mica, però hi ha molta feina per fer en dos sentits: tant patrimonial com de projecció. En sentit patrimonial, amb l'entitat "Músics per la cobla", que presideix Josep M. Serracant, estem fent una feina de recuperació del patrimoni musical de casa nostra. Regularment, una colla de músics de cobla d'arreu es reuneixen de manera altruista per enregistrar aquest repertori sota el nom de Cobla de Cambra de Catalunya. Amb la Mediterrània pretenc jugar la carta del risc, d'obrir nous camins. La veritat és que amb una cosa i l'altra estem fent unes feines que no fa ningú, que no fa fins i tot gent que està ben capacitada i la podria fer amb més facilitats i millor posicionament que nosaltres.

El seu catàleg creatiu el formen una vintena de sardanes, mitja dotzena d’obres per a cobla amb d’altres formes i un grapat d’instrumentacions i adaptacions. No és gaire extens, però en canvi és força conegut. La seva música agrada...
Jo penso que algunes de les meves sardanes han agradat i han quallat - com ara "Cordial", "Col·legues" a nivell de públic. La resta em sembla que els agraden sobretot als músics, cosa que em complau, i es tan programades sovint per les mateixes cobles.

Els músics parlen de les seves melodies bellíssimes i una instrumentació molt eficaç...
En general, l'estructura que segueixo és molt clàssica. Només en algunes he intentat experimentar a nivell formal: "Un nou horitzó", "Inquietuds", "Trocs", per a dues cobles, o la darrera, "5 lustres". Però en tot cas, pel que fa a la melodia, l'harmonia i a la instrumentació em considero un post-romàntic amb vocació d'impressionista. He d'aprendre moltes coses per fer el que estic segur que vull fer.

“Les cobles que vulguin buscar un altre mercat hauran de fer coses diferents de ballades o aplecs”

Continuarà escrivint sardanes?
La sardana m'interessa com a forma, no com a dansa, una forma si convé per deformar-la, per donar-li la volta. Voldria experimentar-hi, però també en el camp de la fusió amb altres instruments... i tot plegat amb una estètica que parteixi de l'impressionisme i que tendeixi cap a la música contemporània però sense caure en extravagàncies.

La cobla pot tocar-ho tot amb efecti- vitat?
Jo crec que la cobla no pot tocar-ho tot, perquè és un conjunt de vent i té unes limitacions com a tal. Però pot tocar moltes coses que es toquen amb altres instruments. Pot tocar música d'avantguarda - encara que no cal que la toqui per fer-se la moderna.

Llavors, podríem parlar d’un llenguatge propi de la cobla, on s’hi sent més còmode?
Té un llenguatge habitual, el que ha fet servir durant 150 anys i amb què naturalment si sent molt còmode. Però n'hi ha d'altres. En aquest moment es podria fer tranquilament jazz amb cobla però només hi ha dos o tres instrumentistes preparats per fer-ho. Si no normalitzem de veritat els instruments a nivell de tècnica i repertori, no ho podrem fer, i estarem pendents de les individualtiats.

Per acabar: quin és el futur desitjable i possible que vostè imagina per a la música de cobla?
Aconseguir trencar els prejudicis que la cobla arrossega amb si mateixa. Si quan sentim la tenora no vulgui dir ni patriotisme exacerbat ni rebuig esnob llavors comencarem a anar bé. És música interessant per ella mateixa al marge dels valors que se li han associat.

I com encaixa la música de cobla en el panorama político-cultural d’avui?
Actualment encaixa poc perquè un tant per cent molt elevat del producte que s'ofereix és poc atractiu. És el mateix producte de sempre i no hi ha voluntat de renovació. Si alguns continuen visquent de la inèrcia, donant gat per llebre i sense arriscar, no anirem bé. Hem d'aconseguir fer les coses mb més rigor i valentia per trencar prejudicis i arribar a una normalitat. No deixa de ser trist, però, que haguem de lluitar per la normalitat d'una manifestació cultural que hauria de ser normal a casa nostra, senzillament, perquè és nostra i, sobretot, perquè és interessant i valuosa.