Tenores en estat pur

Jordi Molina encapçala una generació de tenoristes que toquen la tenora a la cobla, però també al marge d’aquesta formació. El 1999 va publicar el disc Mosaic, un recull de nou peces per a tenora i piano, acompanyat de Ramon Escalé. Al cap de poc, Molina esdevenia un dels primers tenoristes free lance de la història. Des d’aleshores, l’hem vist actuar amb Maria del Mar Bonet, Lluís Vidal o la Big Band de Granollers. Però l’activitat com a intèrpret no li ha tret temps per continuar exercint de compositor. Ha escrit més sardanes, que se sumen a les populars Xaloc o Pastes i garnatxa, i s’ha decidit a fer provatures per a diferents grups instrumentals integrats per tenores. “Tot plegat va començar quan em van encarregar una peça, Aniversari, per a 150 tenores, per cloure la gala de la tenora de l’any 2000”, em diu. Després d’aquest encàrrec en van venir d’altres, com el de la companyia Atot Teatre (que li va demanar la música original per a un espectacle infantil, per a quartet de tenores) o el del Festival de Peralada (per a qui va escriure un sextet titulat Homenatge, una peça en forma de rondó que intercala motius de sardanes d’autors gironins). Amb aquest material, Molina s’ha decidit a fer un enregistrament. Ha completat el repertori amb peces noves, com Cançó per l’Eva, Polca i Cançó de bressol. El resultat és un disc compacte de so novedós, amb la tenora com a protagonista únic. La combinació de diferents tenores tocant juntes és interessant. “Si hi ha quartets de clarinets, per què no n’hi pot haver de tenores!”, exclama Molina. Efectivament, la tenora, com el clarinet, és un instrument amb un registre molt ampli. Té una tessitura que ultrapassa les dues octaves: pot oferir des de sons molt greus fins a notes agudíssimes, com els clàssics pinyols. Molina juga amb aquests recursos, repenjant-se en harmonies toves que contribueixen a conjuminar millor els instruments. Si algú creu que un disc interpretat només amb tenores és una olla de grills, s’equivoca. Els arranjaments estan fets amb coneixement de causa, sense estridències, i la interpretacions són molt correctes. Hi intervenen una àmplia representació dels tenoristes actuals més acreditats: Jordi Figaró, Enric Ortí, Jordi Carreras, Jordi Paulí, Josep Farràs, Joaquim Duran… I també músics d’última generació, com Josep Coll, Isaac Vilanova o Valentí Maymó. La trentena de tenoristes que han participat en l’enregistrament es combinen formant sextets i quartets. Finalment, toquen plegats a l’últim tall del disc compacte, Aniversari, en una versió reduïda (originalment era per a cent cinquanta tenores i tres percussionistes!). Molina dirigiex els diferents grups de tenoristes i només toca en una de les peces del disc, Cavatina i Tras-Vals, que és l’única del disc que no és seva. Cavatina i Tras-Vals és una composició per a tres tenores de Joan Josep Blay. S’estructura en dues parts: una primera melodia cantabile, com si fos una ària, i un vals tragicòmic, en la línia del Blay més autèntic. Els tres tenoristes que l’interpreten són tres institucions musicals. L’un és el mateix Molina; l’altre és Josep Gispert, solista de La Principal de la Bisbal, i el tercer és Jaume Vilà, actual tenora de la Banda Municipal de Barcelona. Els tres divos ofereixen una interpretació antològica. Tot el disc en si és antològic. És com una fotografia que mostra la situació actual de la intepretació tenorística. I el peu de foto hauria de ser: la tenora en format de cambra, en estat pur.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

Per a saber-ne més...
· Instruments de la Sardana