Anècdotes i documents musicològics
Ja feia temps que la col·lecció Mos anunciava l’edició d’un llibre que prometia ser molt interessant: la recopilació de diversos articles del fiscornaire Enric Vilà. Sota el títol genèric de “Coses de l’avi Enric” s’apleguen un bon nombre de treballs de Vilà publicats a les revistes Canigó, Presència, Punt Diari i Som, així com en diversos butlletins d’aplecs de les comarques gironines. Enric Vilà va lliurar els originals a Robert Roqué, que s’ha encarregat de l’edició del llibre i de fer-ne la introducció, on explica: “Tot plegat esdevé un material que podem considerar com a document històric, malgrat el seu tarannà anecdòtic, puix en aquestes pàgines, ultra l’aspecte humorístic o graciós que també tenen, s’hi troba l’espill d’un temps, d’una època, d’una manera concreta de viure d’unes persones que eren els músics, els nostres músics que, curiosament, quan es traslladaven a fer la seva feina a algun indret de Catalunya eren coneguts com els músics de Girona”. Enric Vilà va néixer a Calonge, el 1911. A tretze anys va debutar a la Principal de Calonge tocant el fiscorn al costat del seu pare, que era sabater i músic. El 1943 va ser fundador, juntament amb un altre calongí, Ricard Viladesau, de la cobla-orquestra Caravana, on va assumir les tasques de representant. En les darreres dècades d’activitat artística, Enric Vilà va actuar als rengles d’Els Montgrins, al conjunt Bravo i a les cobles Baix Empordà i Foment de la Sardana. “Cap a la meitat de la dècada dels vuitanta, l’Enric deixa definitivament el fiscorn després de fer d’instrumentista durant més de seixanta anys, que no és poc. Tot i això, durant aquells anys encara va fent algun bolo amb una cobla de Perpinyà, La Principal del Rosselló”, escriu Lluís Mercader en l’esbós biogràfic.
Vilà forma part d’aquella generació de músics que anaven a tocar en autocar, que passaven els tres dies de la festa major hostatjats en cases particulars, que protagonitzaven àpats pantagruèlics i anècdotes pròpies d’un llibre d’aventures. Al llarg dels anys, Vilà, observador atent, ha anat copsant sobre paper moltes d’aquestes vivències: els acudits del violinista Marcel·lino Dalmau, els menús de l’àvia Cardina, els “mano a mano” dels trompetistes Pere Pruñonosa “Trumfa” i Emili Gispert… A més de les anècdotes, avui inimaginables, hi ha vertaders documents d’interès musicològic: les referències a Marta Rigau, possiblement la primera dona tenorista de la història; una geneologia dels mítics fiscorns de la casa Rampone que hi ha a Catalunya; i fa aportacions a les biografies de Josep Vicenç “Xaxu”, Josep Blanch i Reynalt o Conrad Saló. En general, els escrits de Vilà s’estructuren en articles breus, de lectura amena. Però el llibre també conté dos assajos més extensos. D’una banda, Naixença i triomf d’una cobla torroellenca, un estudi històric sobre la trajectòria de la cobla-orquestra Caravana, guardonat el 1979 amb el Premi a l’Estudi Sardanista i Musical de l’Obra del Ballet Popular. I d’altra banda, Els Vallespí: músics de Torroella de Montgrí, una aproximació a la figura dels músics cabdals que van ser els germans Joaquim, Enriquet i Josep Vallespí.
“Coses de l’avi Enric” és una aportació més que se suma a la dotzena de llibres publicats per la col·lecció Mos, l’única editorial que publica regularment títols de temàtica sardanista.