Més Serra desconegut
En el darrer número d’aquesta revista vàrem publicar un treball sobre la música simfònica de Joaquim Serra. L’objectiu de l’article era donar a conèixer la dimensió real del compositor, que no se centra únicament en la sardana i la música de cobla. Dèiem que allò que diferencia Joaquim Serra d’altres compositors no és “la formació musical per a la qual escrivia, sinó la visió àmplia, oberta, universal que tenia de la música”. Això el fa un compositor de gran volada, que connecta amb els auditoris d’arreu, impregnant-los de catalanitat en forma de música. Pocs dies després de la publicació de l’article ens vàrem assabentar d’una novetat discogràfica que reforça aquest plantejament: Joaquim Serra, Trio & Cançons. El disc compacte, publicat curosament per la discogràfica Columna Música, conté més música de Joaquim Serra. En aquest cas són quatre composicions pianístiques, una peça de cambra i tretze cançons per a piano i veu. Sempre amb aquell so particular, net, diàfan, que ens transporta a les cales de la Costa Brava, a les vinyes del pla del Penedès o a les terres seques del Segrià.
“El 1927 Joaquim Serra va guanyar el premi de composició Concepció Rabell amb el seu Trio en mi, compost l’any anterior i dedicat a Maria Patxot. Aquesta brillant composició revela la familiaritat de Serra amb el gran repertori cambrístic centreeuropeu i la seva ambició de compondre per a la formació clàssica de piano, violí i violoncel una obra de dimensions generoses i d’alè expressiu i formal que aspira a assimilar-se als models de Schumann i Brahms”, escriu Víctor Estapé en el llibret (traduït al castellà i l’anglès) que acompanya el disc. Quan va escriure aquesta peça de gairebé mitja hora de durada, Serra només tenia vint anys. Ja demostra, però, el talent i la tècnica compositiva que el caracteritzarà. El trio integrat per Santiago Juan (violí), Manuel Martínez del Fresno (violoncel) i Jordi Masó (piano) fa una bona versió d’aquesta peça: afinació, pulcritud i bones maneres. Les intervencions més destacades del disc són les que protagonitza Masó, al piano, que es llueix en solitari a Dansa per a piano (de 1931) i a Tres peces breus per a piano (de 1932). No és el primer cop que el pianista granollerí interpreta música d’autors catalans. Fa un parell d’any va enregistrar les sardanes per a piano de Josep Maria Ruera, un altre treball de recuperació del patriomoni musical català dut a terme des de Columna Música. El gruix del disc Joaquim Serra, Trio & Cançons són precisament les cançons. Aquí descobrim el Serra compositor de lied, que opta per al piano (bé podria ser la guitarra o el conjunt de cambra) per acompanyar la veu. Aquest cop Masó es posa al servei de la soprano Marta Fiol per interpretar plegats tretze cançons, escrites entre 1924 i 1938. Joaquim Serra musica diversos poetes, però sobresurten els versos El galleret i Cançó per port, de Tomàs Garcés i les Cinc cançons, de Josep Carner. L’estètica de les cançons de Joaquim Serra s’inclou plenament en el noucentisme català. Hi trobem ressonàncies que s’emparenten amb Eduard Toldrà i Ricard Lamote de Grignon, que també van musicar poetes d’aquesta generació. Joaquim Serra, Trio & Cançons evidencia una vegada més que Joaquim Serra és un dels grans compositors de la música catalana del segle XX.