Joan Albert Amargós, compositor

Generar il·lusió i fugir del desencant. Aquests són els propòsits que vertebren la vida personal i professional del músic i compositor Joan Albert Amargós. Parla de tot: de la crisi de l’Argentina, de la manca de passió de molts professionals de la música, de la facilitat de crítica que impera en aquest país. Però és optimista. Defuig les modes i aposta per sumar estils. Ho fa com qui vol crear un nou acord de sonoritat complexa i seductora. Premi Nacional de Música i Premi Ciutat de Barcelona. Intèrpret i compositor reconegut. Admira des de Bernstein a Joaquim Serra. D’entre els intèrprets, prefereix la guitarra potent de Vicente Amigo. Aquesta conversa intenta acostar-se a la mirada d’un Amargós que viu, probablement, el moment més dolç de la seva llarga carrera.

Text Rut Martínez / Fotos Miquel Perales


Premi Nacional de Música 2002. Sorprès?

Els premis sempre sorprenen pel component de ser imprevisibles i, en aquest sentit, són sempre una notícia agradable. A més, el fet d’obtenir en un mateix any el Premi Nacional de Música i el Ciutat de Barcelona resulta especialment gratificant i excepcional. Sigui pel que sigui i, al marge de competir indirectament amb un munt de gent mereixedora dels dos guardons, estic especialment feliç de rebre ara aquests premis. Suposo que, en gran part, responen a la gran activitat que vaig tenir fa dos anys i que, sumada a la meva llarga trajectòria professional, han donat com a resultat aquest reconeixement.

Arriba tard aquest reconeixement?

En tots els estaments, també en el del col·lectiu de músics professionals, agraden els reconeixements. Diré més: en l’àmbit artístic s’anhela més l’èxit que en altres camps... Potser perquè qui no compta amb el recolzament explícit de la crítica i el públic es considera menystingut. És tota una paradoxa per als qui veiem l’artista com a qualsevol altre treballador. La diferència està en la seva voluntat i capacitat per crear. No crec en el mite del creador tancat en la seva gàbia de vidre. No pots pretendre ser un bon artista si treballes al marge del món i, encara menys, queixar-te perquè no se’t reconeix la feina. L’art, la professió artística en un sentit ampli del terme, està molt diversificat i cal fer un esforç per, si més no, intentar formar-ne part.

En el teu cas, podem parlar d’un reconeixement, diguem-ne institucional, tardà. Tot i això els músics i, en especial, els jazzistes et segueixen des de fa dècades...

En sóc conscient. Suposo que la vessant poliglota de la meva música m’ha acostat a sectors musicals ben diversos. D’una banda, sóc clarament deutor de la tradició jazzística tot i haver treballat, i molt, en l’àmbit del flamenc –des d’un punt de vista fins i tot simfònic. De l’altra, em considero un autor clarament contemporani. Aquesta fusió ha facilitat l’accés de la meva música a un públic clarament heterogeni. D’aquí que se’m conegui en mons que, a priori, són estilísticament molt diferents. Si fos un autor centrat únicament en l’àmbit simfònic, la repercussió de la meva música seria menor. No he buscat mai el reconeixement explícit, ni l’èxit. La vida m’ha portat on sóc i me’n sento satisfet: fent carrera primer com a instrumentista i després com a arranjador i compositor.

És el salt a la composició un pas natural? Un esglaó més en la carrera del músic professional?

En el meu cas, sí. Hi ha un component casual, d’intuïció, fins i tot de sort, que et fa més o menys fàcil el salt a la composició. Personalment, crec que puc aportar molt més com a compositor i arranjador que com a instrumentista. Hi haurà casos a l’invers. És fonamental saber valorar quines són les teves aptituds i, a partir d’aquí, fer una aposta ben concreta. En aquesta professió la valentia és fonamental, unificar criteris, prioritzar... tot i que de vegades hagis de sacrificar, i molt, aspectes que et fan feliç. Recordo la meva etapa com a clarinetista al Teatre Lliure i, tot i la satisfacció que sentia com a intèrpret, la pressió de continuar component i arranjant, sumada a l’exigència d’un músic professional, era massa gran.

Amb quin llenguatge o estil musical et sents més còmode?

D’entrada el més important és estimar i creure en el que fas, ja sigui una obra simfònica, un tema de fusió o una obra per a cobla. Al marge de treballar amb una o altra estètica, és bàsic intentar superar-se i donar el millor d’un mateix cada vegada que adquireixes el repte d’omplir de notes la partitura en blanc. De vegades, la manca de temps, les presses amb què sovint treballem els compositors –sobretot si parlem d’obres d’encàrrec-, t’acaben passant factura. L’agilitat i lleugeresa que et donen els anys d’ofici poden jugar-te alguna mala passada. Sovint els compositors cauen en el parany d’escriure per escriure, en una espiral de mediocritat impulsada per la pròpia dinàmica de l’ofici i la rutina dels encàrrecs. Per a mi és fonamental sospesar tot el que faig. En aquest sentit, m’ajuda ser metòdic i molt treballador. M’estimo la meva feina i intento abocar a cada nova composició la màxima il·lusió. Després únicament cal adaptar el teu estil al llenguatge propi de cada estètica sense trair els trets bàsics de la teva manera de compondre. Tot i això, i fent un símil lingüístic, és fonamental conèixer l’idioma que es parla en cada àmbit: en el cas del flamenc, cal conèixer les interioritats pròpies d’aquest estil, la seva filosofia, més enllà de les seves característiques rítmiques i melòdiques. Aquí hi entren des dels pals flamencs fins a la dicció i la tradició flamenca. Estudi, rigor i seriositat. Aquests són els valors que ha de tenir clars un compositor. A mi se’m podran qüestionar moltes coses, com la possible diversitat estilística, però mai em podran discutir l’esforç artístic i el rigor que hi ha darrera de tots els meus treballs.

Et sorprèn que se’t pugui criticar, precisament, per eclèctic?

Ara ja no. Recordo els meus inicis, quan semblava que si no et dedicaves a l’àmbit simfònic renunciaves a ser un bon músic. Això quan tots sabem que els grans compositors han estat capaços de transgredir l’àmbit estrictament culte per accedir a un públic més ampli: des de Prokofiev escrivint “Pere i el Llop” fins a Bernstein amb el musical “West Side Story”. Parlem del mateix autor d’una esplèndida cantata, o d’una missa, o fins i tot d’una sonata per a clarinet. La polivalència, en la vida, és un valor. En la vida del músic, esdevé una necessitat. No sé si dir-ne globalització, d’això. M’agrada pensar que aquesta pluralitat intenta reflectir la realitat: si no beus d’una i altra tradició musical, si et tanques en una capsa per no “contaminar-te” d’influències foranes, corres el risc de ser mediocre -a no ser que siguis un geni. Diré més, ni tan sols els genis haurien d’aïllar-se d’una realitat que és, també des del punt de vista musical, polièdrica per definició. Tot sense deixar de ser un mateix ni renunciant a un projecte estilístic i estètic concret. Però si et tanques en el teu propi món, acabes sense comunicar. I això és el pitjor per a l’artista.

Què et sedueix del jazz?

(...) El seu aspecte rítmic, la capacitat que tenen els solistes d’aquest àmbit per improvisar damunt d’una determinada base harmònica, sovint complexa, i fer-ho a una gran velocitat mental... La creativitat que sorgeix arran de tocar en petites formacions... Parlo d’una màgia especialment present quan comparteixes escenari amb un petit quartet, o amb un trio; quan la concentració dels músics i el contacte directe amb el públic es fa present. És fantàstic. T’atrapa. I això al marge de les crítiques que tradicionalment s’han fet a l’escriptura jazzística, sobretot provinents dels sectors més puristes, dels clàssics, que han tendit a considerar el jazz com un gènere no menor però sí poc elaborat, quan en realitat parlem d’una riquesa rítmica i harmònica plenament reconegudes. El jazz ha nodrit altres estils gràcies al domini rítmic dels seus compositors i intèrprets i ha contribuït a millorar el nivell de molts instrumentistes, ampliant la tessitura dels instruments clàssics –saxofons, particularment. Hem d’aprendre a estimar i respectar el jazz i veure’l com un estil no allunyat de la música simfònica, amb la qual ha arribat a formar una comunió discutida ja per molts pocs.

I del flamenc? Què t’atrau?

Suposo que m’interessa per ser una estructura que segueix unes pautes estilístiques tan especials, tan pròpies. En tota la història de la música no trobaràs una sonoritat igual a la d’una “bulería”, una “seguidilla” o unes “alegrías”. Parlem d’un estil tan curiós i peculiar que hauria d’interessar qualsevol compositor amb voluntat de nodrir-se i créixer. Els “quiebros” de la veu, el ritual que hi ha darrera del flamenc... Qualsevol artista sensible hauria de veure que, tot i la seva aparent facilitat i espontaneïtat, el flamenc té molt poc de vulgar i histriònic. Això també passa amb les veus búlgares i, és clar, amb la música de cobla.

Amb la cobla? Què t’hi uneix?

Sens dubte, la seva sonoritat tan meravellosa, l’equilibri -onze instruments que, tot i les seves limitacions i diferències, aconsegueixen un equilibri sorprenent. Això sumat a certa nostàlgia: la del meu primer contacte amb la cobla quan estiuejava, la d’un so que m’és proper i que m’estimula per la seva potència. De fet, les meves primeres composicions són sardanes, precisament per la facilitat de difusió que té la música de cobla entre els intèrprets. Era relativament fàcil que se’t toquessin, les sardanes. El món de la tenora i, per extensió, el de la “doble canya” és també màgic, únic. Parlem d’un so autòcton que provoca un estrany procés d’identificació.

D’entre els teus projectes destaca una obra per a cobla. Al marge de l’encàr-rec del Memorial Joaquim Serra, què prepares?

Estic enllestint una obra que commemora l’aniversari del conservatori del Liceu i que fusiona el jazz i la música simfònica. Parlem d’una peça per a orquestra i Big Band tradicional que interpretarà l’Aula de Música Moderna i l’Orquestra de professors i alumnes, ambdós del Liceu. L’estrena serà el 21 d’octubre, a l’Auditori, i s’interpretarà de nou al mateix Conservatori. També escric una obra d’en-càrrec per a Cor i Orquestra que es farà a Sant Cugat, un trio i estic començant a treballar en un projecte amb Joan Manuel Serrat que es traduirà a instrumentar per a orquestra simfònica alguns dels seus clàssics.

------------------------------------------------------------


“La música tendeix a ampliar-se en tots els seus conceptes” Ho diu amb claredat. Exigeix aprenentatge i rigor. Joan Albert Amargós s’acompanya del gest quan emfasitza en alguna de les seves afirmacions: “s’aprèn del flamenc, de la guitarra de Vicente Amigo, de la Bossa Nova...” Assegura que els músics d’aquest país s’estan normalitzant pel que fa a l’ensenyament musical i demana treballar per a la creació de nous i millors auditors –“gent amb sensibilitat”, afirma. Coneix el seu públic i per a ell treballa. És prudent i aposta per sumar la intel·ligència d’un bon gestor a la il·lusió d’un bon artista. No creu en l’èxit fàcil. Considera la seva professió com un treball artesà. Són reflexions pròpies d’un fondista, de qui sacrifica l’espectacularitat, la velocitat. I ho fa sense retrets: és l’aposta d’un autor que selecciona. Una tria que s’ha traduït en una carrera pensada i equilibrada. Una carrera que s’acompanya del reconeixement unànime i, del més important, de la fidelitat d’un públic que reclama músics de la mentalitat de Joan Albert Amargós. Mentre arriben, els melòmans gaudiran de les seves darreres composicions: entre elles, “Variants de color”, en homenatge a Joaquim Serra. La cita: el proper 29 de novembre a l’Auditori de Barcelona.

[Subscriu-te a Totcultura.com]

A la Hiperenciclopèdia:
· " Jazz "
· "Flamenc"
· " Cobla "

Per a saber-ne més...
· Biografia