Ferran Torrent

“Escriure en català al País Valencià és un compromís polític i social suficientment clar”

El darrer llibre de Ferran Torrent recrea una realitat que, fins ara, no havia estat mai novel·lada. Bisturí en mà, l’autor de Sedaví dissecciona el panorama polític de la València actual i radiografia les parts fosques d’un sector que treballa en els paràmetres de l’anomenada eròtica del poder. Una vegada més, Ferran Torrent diu les coses sense embuts, convertint la provocació en la seva millor aliada. Societat limitada n’és un bon exemple.

Societat limitada és una provocació deliberada?

Ni de bon tros! Crec que la política valenciana actual conté una bona dosi d’escàndols que jo em limite a reflectir. Únicament he pretès prendre com a base una realitat i donar-li forma a través de la literatura.

Tan real que molts personatges s’han sentit retratats en el llibre. Encara perdràs algun amic...

La creació està per damunt de tot. Per damunt dels amics, de la família... Fins i tot per damunt d’un mateix. Crec que per una bona novel·la, seria capaç fins i tot de vendre’m un amic (riu). Un escriptor no ha de tenir traves a l’hora de crear.

La veritat és que aquesta filosofia t’ha portat a consagrar-te com a l’escriptor valencià amb més projecció.

El País Valencià és una plaça molt difícil per als escriptors, tant per als qui escriuen en català com per als qui ho fan en castellà. Els primers, és clar, estem subjectes a condicionants socials i polítics. Els segons, no han sabut formar-se un públic. La meva opció literària ha estat sempre la mateixa i he tingut sort.

La ironia i l’humor són presents a tota la novel·la. T’has proposat mai escriure un llibre sense ni una gota d’aquesta maldat ben entensa?

És difícil perquè em surt sense voler, fins i tot a la vida quotidiana. Quan tinc grans problemes sempre intento evadir-me amb la ironia i el sentit de l’humor. Tinc una gran capacitat per a riure’m de mi mateix. L’humor forma part del meu tarannà.

Però el teu dia a dia no és com el de les novel·les...

Noooo. El dia a dia no, però de tant en tant intento incloure-hi alguna cosa, diguem, excitant. Si t’hi fixes, escric sempre d’ambients i personatges que conec però la meva vida quotidiana és força més trista que la dels meus personatges. De fet, m’estic a casa, treballo…

Quantes hores al dia?

No moltes perquè tinc comprovat que, després de tres o quatre hores, el cap no rutlla igual. Sóc una persona vitalista i m’agrada molt el carrer. És a dir, a mi sempre em troben als restaurants, a casa d’amics, passejant... El que més m’agrada és la vida i em nodreixo d’ella. M’agrada més la vida que la literatura. Si no tinguera vida, no podria fer literatura.

Et preocupa l’espectació que desperten les teves novel·les i l’opinió dels crítics?

No faré mai cas ni als lectors, ni als crítics, ni al meu editor. Cadascuna de les novel·les que escric parteix d’un estat d’ànim determinat; trair-lo seria perdre la motivació per escriure. En aquest sentit, també llegir una o altra novel·la és fruit d’un determinat estat d’ànim.

Quina pressió tens a l’hora d’escriure?

Tota la del món, però això és inevitable. Quan fas una novel·la, té èxit i n’has de fer la segona part és obvi que sempre tindràs el problema de les comparacions. Però a mi no m’importa la pressió. Fins i tot crec que és bona ja que és una forma de repte.

Estàs preparant ja la pròxima novel·la?

Encara no del tot perquè estic de promoció fins a mitjans de maig. Això no obstant, vaig pensant en algunes línies argumentals per posar-me a treballar en la segona part de “Societat Limitada” així que puga.

Els teus detractors diuen que freqüentes més els bordells que els cercles literaris...

La veritat és que m’inspira més un antre que un ateneu. I m’ho passo millor, més ben dit, molt millor entre dones de qualsevol tipus que entre savis i intel·lectuals. Prefereixo els bordells a les cadires d’una acadèmia. Els intel·lectuals i els polítics són les espècies que més m’avor-reixen.

Tot i això, durant una època vas tenir un compromís amb la política força explícit...

És cert. Fins i tot em vaig presentar a senador perquè m’exigien fer més evident el meu suposat compromís amb tot plegat. Crec que un dels problemes que té la política és que busquem respostes que el sistema democràtic no pot contestar. A més, escriure en català al País Valencià ja és un compromís polític i social suficientment clar.

Mirem-nos la realitat del País Valencià a través dels teus ulls... Sobre la polèmica dels llibres de text?

La polèmica dels llibres de text cal entendre-la en clau política. Com que Zaplana va haver de fer concessions en la configuració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha tret de la màniga el decret sobre els llibres de text, o el que és el mateix, la no inclusió d’autors catalans i mallorquins en els estudis de la literatura autòctona per acontentar el sector més carca del seu partit. Malgrat tot, aquest decret és paper mullat perquè a la pràctica no s’aplica, no existeix. De fet, el meu fill estudia els autors catalans contemporanis

I sobre la situació de la literatura catalana?

Jo crec que la literatura catalana té una situació comparable a qualsevol literatura europea, tret que no té un estat darrere i això, per a la promoció dels autors fora de l’àmbit català, sempre és un problema. Tot i el context, avui dia hi ha una nòmina de novel·listes que practiquen tota mena de gèneres.

Què passarà amb la llengua?

Això de fer de futuròleg... Això d’abans, però més evident. Una nació sense estat... Més problemes, també per al manteniment de la llengua.

No has renunciat mai a escriure en valencià. Als historiadors de la llengua que afirmen que d’aquí a 50 anys desapareixerà fins i tot als pobles més petits, què els diries?

Uf... Tots aquests historiadors/profetes s’equivoquen, afortunadament, perquè no tenen en compte que en la història hi ha un factor important que es diu imprevisibilitat. Qui ens havia de dir que Eslovènia seria independent? Un país amb dos milions d’habitants i que fins fa deu anys ningú no sabia que existia... Em pregunto, doncs, com em poden predir què passarà d’aquí a 30, 40 o 50 anys si jo ni tan sols sé què faré la setmana vinent. Es necessita ser francament mediocre per fer una anàlisi a 50 anys vista donats els tombs tan radicals de la història. És cert que el català no té una bona situació, que no tenim un estat, però em nego a ser alarmista. Sóc un vividor i m’agrada viure al dia. Ja em deprimiré quan tingui 90 anys!

Et veus escrivint als 90 anys?

No crec, no sóc massa treballador. Vull viure els noranta en un geriàtric de cinc estrelles.

Qui era Ramon Barnils?

Ramon Barnils era, al marge del meu millor amic, una persona intel·ligent i agosarada, un articulista i tertulià brillant. Una de les coses que més m’agradaven d’ell és que era un lector total, llegia de tot i feia de la lectura una passió quotidiana. A l’estiu, sempre ens reuníem uns dies i parlàvem de tot. És una de les persones que més trobe a faltar. Amb la seva mort, el periodisme català ha perdut un dels seus activistes més valents.

Precisament a Societat limitada fustigues els polítics però mimes els periodistes. Per què aquesta distinció en el tracte?

Sento un especial afecte per aquell periodisme heroic, aquell que es feia quan no hi havia ordinadors. De fet, quan dic que aquesta novel·la és la més real que he fet és perquè l’entenc com un reportatge periodístic. Admiro aquells periodistes entranyables, borratxos, que es jugaven cada dia el seu plat d’arròs a la recerca d’una notícia. Les meves simpaties s’inclinen cap a aquests i no cap als que, com succeeix ara, adulen el poder i es venen per mitja dotzena d’escamarlans.

És aquest periodisme que veneres el que t’agradava practicar en la teva època com a reporter?

Home, jo feia periodisme de carrer. Era un reporter, fonamentalment. La veritat és que en tinc molt bons records. Feia tota classe de reportatges, des d’entrevistar Terra Lliure (vaig ser el primer a fer-ho) –una entrevista que, per cert, El Temps no s’atreví a publicar –a reportatges sobre nudistes –estem parlant de l’any 1985 o 86- o sobre la prostitució de menors a València, fet que va suposar un escàndol social important. Recorde que el primer reportatge que vaig fer, sobre vigilants de seguretat, va acabar amb una querella contra mi presentada per l’empresa que era objecte de la meva investigació. La veritat és que, com a periodista, era molt atrevit.

Però, com has aconseguit viure de la literatura?

Fonamentalment, gràcies als llibres publicats, als drets de les pel·lícules basades en novel·les meves, així com altres ingressos mínims i, també, als favors sexuals que cobro a les dones (riu de nou). Respecte al tema de viure de la literatura, els escriptors ens hem de llevar molta hipocresia. No sóc ric, però espero fer-me’n.

Doncs tot plegat sona molt relaxant...

La gent sol valorar allò que veu externament però l’angoixa que sents mentre escrius una novel·la, el no saber si l’acabaràs o no... tot això no es valora. Ara bé, no canviaria la meva feina per res, si tornara a néixer tornaria a escriure. Això sí, canvio temps per diners.

-----------------------------------------------


El Qüestionari

Amant de la bona vida, el bon menjar, el cinema i les dones. És un valencià de costums senzills i devorador de novel·les d’acció i aventures. Els seus intocables? Truman Capote, Graham Greene i John Steinbeck. Escriu novel·la negra en català i la seva paleta de personatges dibuixa periodistes, policies i prostitutes.

- Un plaer.
- Els “puros” i un bon menjar, preferiblement marisc o un arròs de fesols i naps, un allipebre, una paella ben cuinada, etc, etc, etc...
- Dia o nit.
- Dia, he sigut molt de nit, però ara...
- Una pel.lícula.
- Això és una trampa! Hi ha molts llibres, moltes pel·lícules, moltes dones...
- Doncs alguna pel·lícula.
- “Muerte entre las flores”, “La diligència”, “Smoke”...
- Un lloc per viatjar.
- Qualsevol país civilitzat on es mengi bé. Per exemple, França. Sóc antipaïsos exòtics perquè sóc profundament occidental i europeu.
- Ser intel·ligent o savi?
- Tenir intel·ligència emocional.
- Per matar els nervis.
- Fer esport.
- Una joguina.
- Jugar a “indis i vaqueros” i un tren elèctric. Molt tradicional.
- Defineix morbo.
- Allò que la moral oficial condemna. Sóc un gran apassionat d’anar contra-corrent.
- Color.
- El roig.
- Què és el futbol?
- L’activitat social menys esportiva.
- Tu que hi entens, perfil de dona ideal.
- Què passa, que a la resta no els agraden les dones? No tinc un tipus de dona ideal però agraeixo que siguin intel·ligents, agradables, simpàtiques i que no siguin ploms.
- Et preocupa la mort?
- Em preocupa la malaltia. M’agradaria morir dormint o fent el golfo.

A la Hiperenciclopèdia:
·" Ferran Torrent "

Per a saber-ne més...
· Biografia

[Recomana Totcultura.com]

[Subscriu-te a Totcultura.com]